Polca sí o polca no?

És a punt de començar la temporada i novament tornaran els castells (torres), pilars i la Polca d’ours a algunes places. Hi ha opinions per tots els gustos i al meu entendre no és qüestió de tradició sinó d’idoneïtat. Les músiques als castells tenen una funció i tot hi té cabuda amb un ordre.

Hi ha colles/places que no volen sentir la Polca d’ours i n’hi ha que sistemàticament esperen el final de l’actuació per ballar-la. Són dues postures contraposades i que se sustenten en argumentacions sentimentals. La interpretació de la Polca d’ours al final de les actuacions –de forma sistemàtica– i amb una coreografia que acaba amb una disbauxa i els músics fent el que poden per seguir el ritme desenfrenat ha elevat aquesta bonica melodia a la categoria de cançó odiada per alguns sectors.

El Toc de vermut és la melodia tradicional de final d’una diada castellera –sobretot si és al migdia, hora de l’aperitiu, i si la diada ha estat exitosa–. Segurament devia haver un dia en què aquesta melodia popular es va incorporar al repertori casteller: possiblement amb seguidors i detractors. Pot servir per anunciar un vermut popular o per celebrar el resultat, però no sempre hi ha convit o motiu de celebració. La tradició l’ha situat com a una peça acceptada i respectada. No cal que hi hagi piscolabis preparat ni tan sols haver aconseguit un gran resultat. Una sort diferent del de la Polca de l’Ós (traducció de l’occità original).

La polca, a diferència del Toc de vermut, s’ha introduït una coreografia pròpia a l’estil d’una Xampanya –més pròpia del nord d’Europa–. El final esbojarrat –anant cada cop més ràpid– és un factor que segurament ha incidit en considerar aquesta celebració “castellera” com un element impropi o fins i tot ridícul. La dansa perd la seva elegància i els músics acaben la peça com poden. La partitura en si és bonica i interpretada/ballada com cal és tan bona com qualsevol altra. D’altres elements festius també s’han fet seva aquesta melodia i ha acabat sent el hit-parade folk de tombant de segle.

S’ha de poder ballar la Polca d’ours al final d’una diada? Aquesta és la pregunta que em van fer els grallers dels Castellers del Riberal en un taller al qual vaig assistir fa uns dies. Al meu entendre és una peça tan vàlida com qualsevol altre, però, no està dins de les que entenem com a pròpies del repertori tradicional casteller. Ballar tampoc seria una de les funcions pròpies dels castellers. Llavors s’ha de buscar un encaix a les noves propostes. La polca –què en cada indret podria ser una altra melodia, himne o cançó de la zona–, hauria de ser per mostrar l’alegria per algun motiu concret i quedar clarament diferenciat del que és l’actuació castellera. Un cop finalitzats els pilars de comiat –un altre dia parlaré dels pde3 o pde4f de la canalla– ha de quedar clar que l’actuació s’ha acabat. Tot el que passa a partir de llavors hauria de ser espontani i amb motiu d’un mèrit. Fer-ho perquè sí, perquè toca no té massa sentit –quan en més d’una ocasió la diada s’ha allargat en excés o no ha anat com s’esperava–.

Si s’escau, per algun motiu especial, és lògic que la música acompanyi i tan fa la melodia. Totes les tradicions han tingut un inici. El Toc de vermut, l’Amparito Roca, la Manta al coll, l’Escurçó negre, Dolors de Munt… i d’altres melodies són bones per un final feliç. El fet de ballar-les tampoc hauria de ser vist com un final indigne per als castellers –sempre que quedi clar, amb un interval de temps, que l’actuació s’ha acabat–. A Vilafranca, el Toc de Vermut té el seu moment més especial quan el 31 d’agost, en acabar la diada de Sant Ramon, els grallers l’interpreten des de la plaça de la Vila fins al monument a Milà i Fontanals de la Rambla Sant Francesc. La gent –castellers, balls i públic– salten i corren endavant-enrere al so d’aquest himne casteller. Un acte que també s’ha transformat amb els anys: d’anar fins al Casino, on pagaven el vermut als grallers de la Festa Major, o ara convertit en motiu de celebració del final de tres dies de castells –hagin anat bé o no, tot sigui dit–. Un divertiment que, com el de la Polca d’Ours, de ben segur cal dotar-lo de sentit i dignificar-lo. Deixar-ho a la brava, que funcioni per si sol, porta sovint a l’oblit de la intenció original i en casos a la decadència.

CARLES ESTEVE

Articles relacionats:

L’aleta, una icona a protegir

A ningú no l’interessa el set?

Aposta segura del Concurs

A Anglaterra, rugbi; i a València, muixerangues

Sense 6 no hi ha colla

Solucions sota cobert i tocs inacabats