Kevin Prados amb el seu assaig Contra la gravetat. La filosofia dels castellers ens ha fet un valuosíssim regal. Els principals beneficiaris del mateix hauríem de ser els castellers, però el seu abast potencial va molt més enllà de la nostra comunitat perquè tinc el convenciment que permetria ordenar amb amenitat i profunditat les idees dels estudiants de batxillerat, de formació professional i fins i tot dels universitaris, tant si fan castells com si dediquen part del seu temps a qualsevol altra activitat grupal. Encara que no la facin, probablement la passió raonada de l’autor del llibre els inclinarà a fer-la.

Com va fer palès Miquel Botella a Castells: una història d’èxit, la transformació sociològica dels castellers, particularment dels seus nivells educatius, des del segle XIX ençà i, més concretament, en les darreres dècades, ha sigut descomunal. Els castells han reeixit a alinear-se amb l’evolució educativa de la societat, cosa que no era en absolut òbvia que s’arribés a produir tenint en compte els seus humils orígens pagesos i menestrals. Un dels mèrits del llibre de Botella és explicar amb rigor les causes d’aquest fenomen, el qual ha permès i ha caracteritzat, a més a més, un creixement exponencial del nombre de colles. L’exemple més significatiu del poder de seducció dels castells en les persones més ben formades el constitueixen avui les colles universitàries.

El llibre de Kevin Prados és fruit d’aquesta elevació cultural que s’ha produït en els castells i alhora és una extraordinària contribució a aquesta. I ho és perquè fins ara l’elevació cultural i la creixent activitat castellera anaven en paral·lel però mancava una obra que fes el pont. Per exemple, un estudiant o graduat universitari podia fer castells com els feia el seu pare amb estudis secundaris, o com els havien fet el seu avi i besavi amb estudis primaris o el seu rebesavi potser analfabet, perquè els castells en la seva essència no han canviat en dos-cents anys i la nostra consciència respecte als mateixos tampoc ho havia fet gaire. Al cap i a la fi, els castells s’aprenen per imitació, la qual, com bé diu l’autor, és una “forma ancestral d’aprenentatge”. Però ara Prados ens ofereix una interpretació molt ben fonamentada d’aquesta essència immutable dels castells, de manera que esdevé una eina per conèixer-los i afrontar-los millor i també per relacionar-los més profundament amb la nostra vida i amb allò que som, éssers socials, ja que “la filosofia dels castellers” del subtítol del llibre és una filosofia moral.

Contra la gravetat es compon d’una introducció i de vint capítols, agrupats en dues parts, “Els castells són obra d’art” i “Les colles castelleres són comunitats ètiques”, que deixen ben clars els propòsits i les idees mestres de l’autor. El conjunt ve precedit d’un pròleg de l’actriu i directora Leticia Dolera, que denota una complicitat inusual i de molta qualitat amb l’autor que la va assessorar en la seva sèrie Pubertat. Kevin Prados i la seva obra s’ho mereixen perquè són d’una gran honestedat. El testimoni vital de l’autor ens acompanya des de les primeres pàgines fins a la conclusió del llibre, on tot és exposat amb una sinceritat que de vegades esdevé confessional, sobretot quan relata la mort del pare, la crisi de joventut i la sanació que li va procurar l’entrada als Nens del Vendrell, on es va sentir acollit i va establir un contacte amb la gent que li va donar un sentit de pertinença que anava més enllà de la seva individualitat i l’omplia d’orgull per les fites aconseguides per modestes que poguessin semblar. Aquell procés el va completar amb els estudis universitaris de filosofia, la seva altra passió. Castells, filosofia i vida són les components que bateguen amb entusiasme a cada pàgina d’un llibre admirablement estructurat, sàviament ordenat i escrit amb rigor, claredat i amenitat per al goig i la comprensió dels lectors.

Prados sosté la tesi que els castells són art popular perquè, en paraules seves, posseeixen una estructura dramàtica que els relaciona amb la tragèdia grega, l’epopeia romàntica i la performance moderna i perquè, com elles, els castells expliquen la història de l’ésser humà lluitant contra la natura per cercar la llibertat. Aquest art produeix emocions que tenen una capacitat transformadora sobretot quan, en coronar un castell de considerable dificultat i en el procés de descarregar-lo, es produeix una catarsi col·lectiva que s’expressa en el crit que puja de la plaça. Per demostrar la veritat de les seves tesis, Prados, utilitza els conceptes adients i els explica amb una claredat i concisió que només està a l’abast dels bons professors.

El llibre, de fet, és una lliçó contínua, també d’història. En efecte, no solament repassa la història dels castells, sinó que els situa en la història. Així, defensa que sorgeixen amb el Romanticisme com a rebel·lió contra les lleis borbòniques que a finals del XVIII pervertien allò millor de la Il·lustració. De manera que no dubta en afirmar que els castells són romàntics i per provar-ho recorre també a la història de la música, de la literatura i del pensament, universals i catalans, a més de la política on dona el pes que correspon a les guerres carlines. Lògicament, doncs, els castells decauen amb la fi del Romanticisme i la substitució dels seus valors i els seus herois per uns de nous que s’havien anat obrint camí des de la Revolució Francesa i per la fe en el Progrés que vol substituir totes les altres.  M’ha semblat especialment colpidora i reveladora de la profunditat del canvi històric que s’estava produint la imatge dels Drets de l’home posats en el lloc de l’enxaneta, arquetip de la valentia romàntica, en l’obra de teatre Lo tres de nou de Raimon Casas Pedrerol representada a Valls, precisament, l’any 1901.

Aquells castellers heroics del segle XIX, “orgull de la terra catalana”, havien desaparegut com va constatar Andreu Nin el 1910. Tanmateix, havien deixat una tècnica, una èpica i les bases d’una ètica, de les quals uns pocs castellers com el meu avi Xaconet, fill del llegendari Guerxo de Xacó, en van servar la memòria.

L’ètica dels castells és l’objecte de la segona part del llibre dedicada a les colles. Prados les defineix justament com a comunitats ètiques amb valors, virtuts i unes regles morals clares: “ens admiren (escriu referint-se als castellers) perquè ens organitzem contra l’esdevenir actual del món”, narcisista i individualista, que desprestigia les virtuts i exalta els vicis. En canvi, a les colles podem practicar les virtuts del seny, la valentia, la resistència i, per damunt de totes, l’altruisme, “una forma transcendental de la generositat” que consisteix en “cedir-me a mi mateix a la causa”. Qui fa això, conclou, és el nou heroi. Prados ha tingut l’encert de desenvolupar els capítols dedicats a les virtuts sol·licitant els testimonis de castelleres i castellers que les han encarnat exemplarment. D’aquesta manera, fa palès que, per molt que aixequi el vol de les idees, sempre tracta d’aconseguir mantenir el text ben proper a qui el llegeixi.

Comparteixo amb en Kevin una visió que a algú pot semblar massa idealitzada dels castells, de les colles i del seu potencial, i per això m’arrisco a suggerir que al si de les colles s’organitzin grups de lectura d’aquest llibre, que facilitin i incitin a llegir-lo, a comentar-lo, a discutir-lo, a aprofundir-lo. Sense dubte seria ben profitós per cada casteller i també per cada colla. També seria bo pel llibre que tornaria a la vida, ja enriquida per ell, i de la qual emana. Perquè hi ha llibres que són per llegir-los, però n’hi ha d’altres que són, a més a més, per subratllar-los. Contra la gravetat pertany a aquesta categoria de llibres que mereixen, llapis o retolador a la mà, deteniment, reflexió i fins i tot debat per fer-los ben bé nostres. En una paraula: és un llibre que fa comunitat. Confio que la comunitat castellera sabrà reconèixer, llegint-lo com cal, fins a quin punt està d’enhorabona.

Articles relacionats:

Opinió: Per què la qualitat no compta en el Concurs de Castells? (4 de desembre de 2025)