En el marc de la Festa Anyal 2025 de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, el dia 14 de novembre va tenir lloc l’acte Parlem de castells: valoració del castells al concurs. Es van presentar les novetats en la puntuació dels diferents castells per al proper Concurs de Tarragona i els criteris en què es basaven les modificacions. Malgrat la molta feina que hi traspuava i la voluntat de rigor, va ser impossible vèncer la crònica impressió d’arbitrarietat que comporta valorar els castells per la seva simple tipologia.

De cara al futur es va presentar una nova proposta amb la idea directriu d’agrupar els castells per categories dins les quals tots mereixerien la mateixa puntuació. Així, per exemple, 3de10fm, 4de10fm, 4de9sf i 2de8sf puntuarien igualment. Malgrat que semblava permetre superar greuges passats, la proposta feia aigües, la qual cosa es va fer evident a l’hora d’haver d’encaixar castells tan dispars com 9de9fm, pde9fmp o3de9sf en una nova categoria igualitària. A més a més, la nova proposta comportava un altre problema: la major probabilitat d’empat. Les solucions que es van suggerir per desfer-lo queien irremeiablement, per més que es volgués dissimular, en la mena d’arbitrarietat de les puntuacions actuals.

Acabades les presentacions vaig preguntar si alguna vegada s’havia considerat la possibilitat d’avaluar la qualitat d’execució del castells en el Concurs de Tarragona. La resposta rebuda va ser que no, i es va voler justificar amb l’argument que si ja era tan difícil posar-se d’acord per puntuar per tipus de castell, imaginem com seria avaluar per quelcom tan subjectiu –es va dir– com la qualitat. No hi va haver més debat, la qual cosa no deixa de ser sorprenent, entre d’altres coses, perquè en el Concurs es premia el millor grup de grallers i suposo que per fer-ho  no es té en compte si bufen més fort, si no la qualitat del so.

Sempre m’ha sorprès també que en el món casteller s’hagi llegit tan malament el poema de Clavé Los Xiquets de Valls. En efecte, generalment i, em temo, significativament s’ha ignorat que el vers del poema que ha esdevingut lema dels castells, “força, equilibri, valor i seny”, va precedit, per “perícia” a la fi del vers anterior, on Clavé es disposa a esmentar les cinc virtuts, i no pas quatre, de què “fan alarde” “els braus Xiquets”.

No soc el primer en senyalar la mutilada lectura del poema de Clavé. En aquesta mateixa Revista Castells, Joan Bofarull va publicar el 19 de març del 2020 un molt ben documentat article titulat Josep Anselm Clavé i els Xiquets de Valls en el qual confessava la mateixa estranyesa. A més, Bofarull recordava els diferents autors que el segle XIX havien qualificat les virtuts dels Xiquets que causaven al poble “gatzara i delícia”, per utilitzar els mots de Clavé. Així, Gaietà Vidal, parlava de “força, destresa, equilibri i agilitat” i, anteriorment a tots dos, el 1852, Joan Mañé i Flaquer va deixar constància en el Diario de Barcelona de la “fuerza, agilidad, valor i constància” dels Xiquets de Valls i, l’any següent, ell mateix els va descriure com “portentos de fuerza y agilidad, no exentos de arte y gusto”.

Bofarull, seguint l’exemple de Pere Català Roca, feia l’exercici de comparar les diferents visions sobre les virtuts que definien els Xiquets de Valls. Algunes eren sinònimes, com la perícia i la destresa; altres es repetien, com la força, l’equilibri i l’agilitat; i altres eren morals, com el valor, la constància i el seny. Val la pena observar la absència de la rauxa, ja que mostra fins a quin punt les dosis d’irresponsabilitat i d’imprudència que comporta són impròpies dels castells. Els Xiquets no confonien el valor amb la rauxa perquè l’art i el gust que, com deia Mañé i Flaquer, són constitutius dels castells, efectivament volen valor, però exclouen la rauxa.

L’art és sinònim de qualitat i no pas de quantitat. En els castells també. D’aquella manera de fer i de veure els castells del segle XIX n’hauríem de prendre la lliçó  que cal posar l’accent en fer els castells millor i no pas més grossos. En el ben entès que si els fem bé, lògicament podrem afrontar cada cop castells més difícils, com bé van demostrar aleshores, perquè la qualitat ha de prevaldre però no s’oposa a la quantitat, sempre i quan no s’inverteixi la jerarquia entre els dos termes. Si això succeeix, els castells van deixant de ser un art per esdevenir un esport més.

Malauradament, és un fet que, en els darrers decennis, els castells han agafat un creixent caràcter esportiu. El Concurs de Tarragona, tal com s’ha concebut, hi té molt a veure. El sistema de puntuacions, basat en valoracions exclusivament quantitatives, s’extrapola a la resta de la temporada i acaba transformant les actuacions i diades en una mena de jornades de lliga, típiques del esports. Fins i tot, s‘hi veuen implicades colles que, com els Minyons de Terrassa, rebutgen participar en el Concurs. La competitivitat per veure qui treu més punts i la fa més grossa, magnificada pels mitjans de comunicació, provoca un tot s’hi val i menysté la qualitat dels castells. A més, pot acabar empobrint el significat de les diades, sovint sagrat en el seu origen i dels mateixos castells. Al cap i a la fi, aquests són símbols extraordinaris de les essencials aspiracions humanes d’unir la terra amb el cel i de saber orientar-se en les quatre direccions de l’espai a partir d’un centre. Per això, l’aixecador aixecava l’enxaneta, el qual, dret damunt seu, feia l’aleta braços oberts; és a dir, esdevenia la creu que culminava el castell, talment la creu que ara mateix està a punt de culminar el Temple de la Sagrada Família. Per això també, el bon casteller és el casteller centrat i el 4de9, que reuneix com cap altre aquests símbols, és el castell perfecte.

Els castells són, doncs, un art molt seriós. La qualitat d’aquest art s’expressa en la bellesa del castell, la qual pot donar-se en el castell més humil de la més humil de les colles, i aleshores produeix un astorament i un reconeixement unànimes. No hi res menys subjectiu que la vertadera bellesa. Tots ens hem rendit alguna vegada davant un paisatge, una obra d’art o un ésser humà bells, com van rendir-se els afeccionats del Real Madrid al seu estadi en veure amb quina bellesa Ronaldinho duia el Barça a la victòria. Per què no ho hauríem de fer davant els castells i els castellers admirables tant de la nostra com de les altres colles?

Tots podem contribuir a fer-ho possible des del nostre lloc. Primerament, en el si de les colles, cultivant la qualitat de cada casteller i dels castells que fan, tot estant atents i oberts a la qualitat dels altres. En segon lloc, des dels mitjans de comunicació, entenent i transmetent allò que batega vertaderament en els castells més enllà de les formes esportives en què avui es puguin presentar. I, en tercer lloc, des del Concurs de Tarragona, on es podria començar a valorar la qualitat pas a pas i de la manera que considerin oportuna, ja fos introduint-la com a factor de ponderació de tos els castells o bé, per començar i més simplement, creant un premi especial al castell de més qualitat que fos atorgat per un jurat ad hoc, sense renunciar al somni que un dia es pogués concedir amb tota justícia per aclamació popular.

Articles relacionats:
Josep Anselm Clavé i els Xiquets de Valls (19 de març de 2020)