Els orígens. La llavor d’aquesta gran obra monumental es va plantar molt lluny de les terres del Penedès. L’any 1935, el violoncel·lista Pau Casals i l’escultor Josep Cañas (Banyeres del Penedès, 1905 – El Vendrell, 2001) van coincidir a Londres. Casals hi anava a oferir una sèrie de concerts i Cañas hi havia viatjat gràcies a una beca de la Generalitat per visitar el prestigiós British Museum. L’artista li va confessar que al seu taller de Barcelona ja guardava un model en guix de set metres d’alçada. Tots dos van començar a somiar en la creació d’un vertader Monument als Castellers.

Tanmateix, l’esclat de la Guerra Civil espanyola va estroncar bruscament el projecte, deixant-lo en un llarg parèntesi durant dècades. No fou fins que va retornar de la seva etapa mexicana i va vendre les pintures necessàries per aconseguir una estabilitat econòmica –per anar vivint amb la seva esposa i musa, la Ramona–, quan l’escultor va decidir fer realitat el seu somni.

A principis dels anys seixanta, les circumstàncies van començar a afavorir-ne la represa. Després de realitzar l’escultura del Pilar de cinc a Vilafranca, el promotor del Parc d’Atraccions de Montjuïc li va encarregar el Monument a la Sardana. Durant la construcció de la gran bóta del Museu del Vi a Montjuïc –iniciativa de la qual Cañas era promotor–, l’escultor va conèixer el constructor Pere Frigola. Aquest, que havia vist el model de guix al taller de l’artista, va traslladar la idea als seus companys dels Amics de la Unesco, un col·lectiu que acollia diversos opositors al règim franquista, entre els quals destacaven Albert Gasulla, Joan Ballester i Canals (autor del lema Entre tots ho farem tot), Miquel Porter i Heribert Barrera.

En paral·lel, l’Alcaldia del Vendrell va rebre una dotació econòmica concedida pel governador civil de Tarragona per erigir un recordatori dedicat als castellers. Així es va encetar un camí ple de paradoxes polítiques.

Tensions i convivència ideològica. L’aixecament de l’obra en pedra va provocar situacions iròniques: militants opositors que havien patit la presó o l’exili es veien en la necessitat de reunir-se amb el governador civil franquista per negociar els detalls del projecte. El mateix Cañas era un exsoldat republicà ben conegut a la zona, fets que sovint aixecaven suspicàcies.

Aquesta convivència de posicions enfrontades es reflectia de manera palesa dins la mateixa colla castellera, on convivien fraternalment comunistes, franquistes i homes de tendències polítiques oposades. El mateix cap de colla dels Nens del Vendrell, Jan Julivert –considerat un autèntic apòstol en la història castellera–, havia estat condemnat a mort pel règim. Malgrat tenir “teies a punt d’encendre”, la passió noble i compartida pels castells els unia en pinyes ben travades per sostenir les torres humanes. Per a l’artista, aquesta cooperació interideològica era una lliçó exemplar que hauria de guiar les relacions humanes en la societat.

La primera fase. L’any 1969 es va inaugurar el peu amb l’impuls dels Amics de la Unesco. Joan Ballester, que acabava de sortir de la presó, havia triat personalment l’emplaçament del monument, just al límit del terme del Vendrell, un punt que per a ell simbolizava el centre geogràfic dels Països Catalans.

En l’acte d’inauguració d’aquest primer fragment de pedra, Albert Gasulla va pronunciar un discurs agosarat en català. Davant del governador civil, del president de la Diputació de Tarragona  i de diversos alcaldes, Gasulla va defensar amb fermesa els drets humans i les llibertats públiques.

Poc després, les autoritats van clausurar la seu dels Amics de la Unesco. A dins va quedar atrapada la documentació vital del projecte: la carta on Pau Casals acceptava la Presidència d’Honor del Patronat Pro-Monument i milers de fulletons preparats per a la subscripció popular. Malgrat les gestions de Cañas, acompanyat del Dr. Ramon Sarró i de l’historiador Josep Francesc Ràfols davant del governador civil de Barcelona, Garicano Goñi, la clausura no es va aixecar. Cañas es va veure obligat a vendre escultures per anar finançant el treball sobre les 200 tones de pedra d’Ulldecona. Cansat de tants impediments, l’artista va arribar a amenaçar d’abocar totes les pedres esculpides a la muntanya de l’Ordal. Finalment, foren els castellers dels Nens del Vendrell –que ja havien fet els fonaments– els qui van destinar hores de treball voluntari per col·locar els blocs restants.

 La culminació i una inauguració insòlita. L’estiu de 1976, quan es va encaixar l’última pedra –la de l’enxaneta–, l’escultor va exclamar emocionat: “Ara ja em puc morir!”. Cañas feia temps que anomenava l’obra El monument dels governadors, per la quantitat de mandataris que havien passat pel càrrec durant el seu llarg procés de gestació.

 El final de la història va ser del tot singular. En plena agitació política per la Marxa de la Llibertat i els moviments de Cultura Catalana, el Vendrell va viure forts enfrontaments i una duríssima repressió per part dels antiavalots (els grisos). Aquests fets van portar a la dimissió de l’alcalde, Simó Recasens.

Absents les autoritats municipals, el governador civil no podia presidir l’acte. Per això, en un fet gairebé inèdit al món, el monument es va inaugurar sense cap mena d’autoritat oficial. El 12 d’octubre d’aquell 1976, dins la I Setmana Castellera i coincidint amb el cinquantenari dels Nens del Vendrell, foren els mateixos castellers i el poble els qui van tallar la cinta inaugural d’aquell Quatre de Vuit fet en pedra, esdevingut un símbol emblemàtic de la vila.

El desig de Josep Cañas es va complir: “M’agradaria que la seva inauguració fos una gran festa popular, amb la participació de totes les colles, perquè aquest monument no pertany a una persona, sinó a tot el país casteller. Aquest és, en definitiva, el meu homenatge a una de les tradicions més nobles i admirables de Catalunya”. I es va sentir feliç de veure com castellers de diferents colles aixecaven un castell conjuntament, un fet que recordaria sempre.

Tant de bo aquest Quatre de Vuit, aquesta Catedral dels Castells, com ell l’anomenava,  sigui una font d’inspiració i una motivació més per a totes les colles castelleres, ajudant-les a superar-se dia rere dia i tenint sempre present el seu pensament que acompanya el monument:

La xarxa d’arrels el tronc viril sosté
i al cim l’infant l’esperança d’un demà.

Per l’ànsia de germanor que el poble té,
força, seny i equilibri s’han dat la mà.