Fins no fa gaire, era un castell considerat gairebé impossible de descarregar. Aquest mes d’octubre s’ha vist que és extremadament difícil, però que pot arribar a ser factible. Els dos 3de9 sense folre coronats per la Colla Vella –i el procés previ d’assaig– han demostrat que hi ha recorregut per acabar-lo completant. Sense marge a errors ni contratemps i fregant la perfecció tècnica, però amb opcions que el castell mantingui el nivell d’aplom necessari per arribar al port final.

3de9sf vs. 2de8sf. L’assalt al 3de9sf manté alguns paral·lelismes amb el que en el seu dia es va produir amb el 2de8sf. Des de la primera torre coronada (pels Castellers de Vilafranca, per Tots Sants de 1999) fins la descarregada (per la mateixa colla i diada, el 2010) van passar onze anys, amb 9 cops carregada i 19 intents (a més de tres desmuntats) per part de tres colles. Entre una i altra torre, els Verds van explorar diverses fases d’aprenentatge i coneixement, que es va materialitzar en l’evolució del sistema d’assaig, en la intensitat i en el disseny de l’alineació.

La Vella també està experimentant un procés d’aproximació al 3de9sf, que li està permetent conèixer-lo amb major profunditat i adaptar la manera de treballar-lo a l’elevat nivell d’exigència tècnica que l’acompanya. Al Concurs, el castell es va coronar amb plena suficiència i va cedir quan l’enxaneta deixava el pis de sisens i l’aixecador ja havia sortit. Diumenge, a la plaça del Blat, es va trencar quan l’enxaneta estava arribant al quart i l’aixecador deixava el pom.

El pas de l’enxaneta, la sortida de l’aixecador. En tots dos casos, encara falta un tros llarg per arribar a completar-lo, però totes dues fites han permès salvar el primer dels obstacles crítics un cop carregat: el traspàs de l’enxaneta i el canvi de pesos. Hi passen uns quants segons des que hi fa l’aleta fins que es trenca –i en aquells moments el castell pateix diversos símptomes que el fan extremadament complicat mantenir-lo dret–, però la nota rellevant és que el traspàs, que fins ara havia resultat un interrogant, és assumible. Amb tot el que suposa en un castell d’aquesta envergadura. El mateix procés va passar en el seu dia amb la torre de 8 sense folre, quan es van deixar de trencar just en el moment que l’enxaneta feia l’aleta.

En tots dos 3de9sf, el castell ha vist com li sortia l’aixecador. Realment, encara no havia acabat de posar el pes en el seu pilar (la rengla esquerra), ja que en totes dues ocasions tot just havia deixat la cama del dos obert. Però experimentar que el pom pot aguantar el penúltim moviment abans que surtin els dosos és també una demostració que el castell està en condicions d’aguantar els moviments que genera els pisos superiors quan es corona.

El següent pas serà detectar si el descens complet d’enxaneta i aixecador i, sobretot, la sortida dels dosos són compatibles amb un castell que arriba castigat al punt culminant i que en aquells moments no accepta cap correcció. Perquè aquí està el que probablement sigui la frontera que més costa salvar: que el sotrac que pugui patir un pis o un casteller en concret tingui la mínima repercussió sobre la resta. Aquest escenari encara és verge, ja que en les dues vegades enguany que el castell s’ha trencat (així com els dos assolits, per la Vella i la Joves el 2019) s’ha produït una desarticulació en cadena per diversos punts. És a dir, una pèrdua de posició en un pis acaba afectant altres parts de l’estructura. En un castell com el 3de9sf (i el 2de8sf), un moviment o correcció pot arribar a ser salvable, però quan es multipliquen acaben sentenciant-lo.

De la mateixa manera que el 1999 era impensable fer una torre de 8 sense folre sencera a assaig –entre d’altres coses, perquè encara no s’havien implantat les xarxes, llevat d’algun cas puntual per als pilars–, el 2026 convida a pensar que la colla que en el futur pugui descarregar el 3de9sf, abans l’haurà fet sencer a assaig. Potser amb doble xarxa (el 2019, un quint dels rosats va patir una lesió forta una setmana abans de Santa Úrsula, quan el castell es va alçar fins aixecador amb l’enxaneta al pom) o potser experimentant un altre sistema que avui pugui semblar impropi, de la mateixa manera que a finals del segle XX cap colla s’imaginava assajar tots els troncs amb la protecció actual.

El 3de8 net, pas indispensable. Aquest 2026, la Vella ha fet un altre pas important en el mètode assaig, com és fer el 3de8 net. Abans del Concurs en van fer un i en les últimes setmanes n’han sumat tres més. Efectivament, són dues maneres de treballar diferent, ja que els segons van protegits i el moviment cap amunt és inferior que quan va sobre la pinya. Però fer travessar l’enxaneta amb els segons a terra i la resta de components al seu lloc, ha permès als del Portal Nou controlar el punt crític de les sortides d’enxaneta i aixecador. Probablement, però, encara se’n necessiti més per acabar de dominar el que és defensar el castell amb tots els seus moviments, per dalt i per baix.

Els dos 3de9sf de la Vella enguany han estat objecte de seguiment, estudi i anàlisi per part del cap de colla, Manel Urbano, i el seu equip. En una colla com els rosats –amb un ampli estol de castellers de tronc d’altes prestacions–, triar l’alineació del castell límit no és només una qüestió d’avaluar els qui estan en millors condicions de pujar-hi, sinó també les compenetracions que tenen entre sí a cada pis i amb els de sobre i sota.

Fa una desena d’anys, quan la Vella es va enfrontar al 3de9sf en els concursos de 2014 i 16, Quim Guinovart, un dels savis castellers de vint anys abans –quan les colles punteres van accedir a la gamma extra i ell va ser responsable de pinyes i folres al Portal Nou–, va sentenciar que entre els molts reptes tècnics que acompanyaven aquest castell, el principal era trobar una alineació suficientment sòlida per al pilar de l’enxaneta, ja que havia d’aguantar un pis més. Efectivament, el casteller de més que li puja a la rengla de la dreta obliga als seus components a tenir un punt d’aplom superior a la resta. De fet, la Vella hi col·loca en aquest pilar a castellers capacitats per aguantar la seva posició, però també per assegurar la mida exacta respecte el pilar de l’esquerra. Hi han de tenir suficient braç i força per treballar amb la mida un pèl oberta, per evitar que es tanquin tots dos pilars. Si ho fan, el castell està venut. I en cap de les dues ocasions en què ha caigut enguany ho ha fet perquè s’hagin ajuntat dreta i esquerra.

Un altre dels aspectes claus ha estat –com en el 2de8sf– reforçar el quart. En aquest castell tots els pisos requereixen qualitat màxima, però n’hi ha un que ha de viure en la perfecció: al quart hi arriben moviments de tot arreu i es necessita la fortalesa suficient per poder-los aplacar. En relació al 2019, la Vella ha fet pujar un terç al quart per solidificar aquest pis. El resultat ha estat satisfactori i ha demostrat que era necessari. Fa set anys, el castell va patir en excés en aquest pis; enguany ha mostrat major estabilitat.

Els dos 3de9sf del 2019 van exhibir la primera llum a un castell somiat. Era difícil pensar més enllà de fer-li l’aleta. Aquest 2026, en canvi, la construcció ha mostrat que encara té recorregut. No ha arribat al límit i admet més creixement i somiar de nou en poder-la completar.

Articles relacionats:
3de9sf: assimilant el mite (21 d’octubre de 2021)
3de9sf: manual d’ús (20 d’octubre de 2021)
El 3de9sf: el castell somiat (19 d’octubre de 2021)