Entre la llarga llista d’episodis memorables en la història recent dels Castellers de Vilafranca, potser un dels més rellevants és el comprès entre finals de la primera dècada del segle actual i els primers anys de la següent. Va ser una època de retrocés generalitzat del món casteller, però que entre les colles grans va afectar més a la resta que no pas als vilafranquins. La distància dels Verds respecte la Vella i els Minyons –a diferència del que havia estat a finals dels 90 i del que tornaria a ser anys després– es va ampliar substancialment. Però ells, lluny de conformar-se i relaxar-se, no es van cansar mai de guanyar i de superar-se. Competien contra ells mateixos, però sempre estaven mentalitzats a anar més enllà.

Hi va haver dos concursos on aquesta filosofia va quedar especialment reflectida: els del 2008 i el 2012. En quarta ronda, tot i tenir el triomf ja plenament assegurat en totes dues edicions en haver alçat la torre de 8 sense folre, els Verds van abordar el 4de9 sense folre. No el necessitaven per aixecat el títol, sinó simplement per refermar-se en la seva condició de colla guanyadora. Però hi van anar com a senyal de la seva set de millora constant i de fer-se seu aquell eslògan publicitari d’una coneguda marca esportiva que resava Res és impossible. (Dissabte, per cert, els Marrecs van fer el mateix amb el 4de9f).

Han passat prop de quinze anys, el món casteller ha crescut de manera substancial en tots els aspectes i els vilafranquins ara necessiten suar de valent per guanyar el Concurs davant d’una immensa Colla Vella, que es troba en creixement constant i continu. Però l’ambició verda es manté intacta, mentre que el conjunt de la seva estructura social i de capacitat tècnica han protagonitzat un nou salt endavant. Els Castellers de Vilafranca es troben avui en el millor moment de la seva història en tots els aspectes: poden ser superats –com, per exemple, va passar en el Sant Fèlix del 2025 i va estar a punt de succeir diumenge a la TAP–, però difícilment seran derrotats. Els recursos tècnics i socials que disposen i la seva mentalitat guanyadora els han convertit en una màquina perfectament engreixada, capacitada per afrontar els reptes més difícils.

Una pinya en tots els aspectes. Hi ha un fet diferencial que no és menor en l’equip humà que fa funcionar la màquina verda. Quan una Junta tècnica i directiva acaba el mandat, i tot i haver passat llargs quatre anys sotmesos a una pressió accentuada, el cap de colla i el president es posen al servei actiu –no simplement consultiu– dels nous dirigents. Per exemple, Miquel Ferret ha pilotat aquests dies la presència d’una setantena de govindes a Vilafranca i constantment està gestionant innovadores propostes; Toni Bach continua sent l’ànima d’un dels casos d’èxit de la colla com és el JoVerd; Lluís Esclassans és el delegat de plaça al Concurs; Joan Badell –que abans de ser president va ser cap de pinyes– s’ha implicat en la complexa confecció dels peus dels castells del Concurs; Jou Cabré participa en l’Àrea Social; Carles Mata ha fet d’interlocutor en la darrera producció audiovisual de la colla; Siscu Benet ajuda amb la canalla; Pere Almirall i David Miret donen un cop de mà a la Tècnica… Quan els dirigents pleguen, mantenen un nivell de compromís absolut amb la colla i remen a favor dels qui han fet el pas. No a tot arreu, ni de bon tros, funciona així.

Aquest centralisme democràtic constitueix un fidel reflex que la colla està per damunt de les aspiracions personals i salva les lògiques diferències de visió que es poden produir entre qualsevol equip humà. Per a un cap de colla i un president sotmesos a l’enorme pressió que implica haver de guanyar sempre, comptar amb el suport actiu i decisiu dels predecessors és una vàlua d’accentuada importància. Fins i tot, en els casos en què la pilota no entra i els resultats no són els previstos.

Una colla que funciona com una empresa. Els Castellers de Vilafranca són una colla castellera, com resulta evident. Però són una colla castellera d’un altre nivell. Les juntes tècnica i social impliquen directament 130 persones i això suposa un exercici d’alta responsabilitat per als qui comanden la nau, però també una garantia de coixí psicològic que els permet plantejar-se el que qualsevol altra colla no pot ni arribar a escriure en un paper. Per exemple, organitzar un viatge al Japó pels seus propis medis. Com abans han fet a Nova York, Mumbai, Califòrnia o Mèxic.

L’any passat, els Verds havien d’actuar, convidats per la Generalitat, en els actes dedicats a Catalunya de l’Expo Universal d’Osaka. Tot un Govern d’un país no se’n va sortir en la complexa organització i la logística de dur més de 200 persones a l’altra punta del mon a enlairar-se uns damunt dels altres. Però a Cal Figarot no s’han rendit i han decidit organitzar el viatge pel seu compte. Hi aniran el mes de novembre i demà revelaran tot el programa de l’expedició, integrada per 210 castellers i organitzada directament per la colla, que també se n’ha cuidat –com en els anteriors viatges continentals– de trobar el finançament necessari. Estem parlant d’una colla que fa el que el Govern d’un país no aconsegueix fer…

Autoexigència a tots els nivells. Ser cap de colla o president dels Castellers de Vilafranca implica una dedicació setmanal d’entre 20 i 30 hores (i en alguns moments de l’any arriba a les 40), però sobretot suposa un nivell d’autoexigència accentuadament elevat. Per exemple, per a preparar el 4de10fm que van descarregar diumenge, als assajos han estat fent dues sèries seguides de 4de8 sencers distanciades amb menys de 2 minuts cadascuna, com si es tractés d’una preparació, no només castellera, sinó de perfil esportiu. És competició, efectivament, però també autoexigència.

O en l’ordre social estar al capdavant de la colla ha implicat encarregar 800 samarretes verdes, contractar 15 autocars, col·locar una pancarta en el sostre de l’antiga plaça de vraus per facilitar la visió als pilaners o mobilitzar un aparell de coordinació per a que milers de vilafranquins i penedesencs aconseguissin una entrada a la TAP que omplís una quarta part de la grada amb el seu color. El sistema d’entrades s’ha pluralitzat cada vegada més, però l’afició dels Verds no falla mai en aconseguir entrades, com si tractés d’un concert de Bruce Springsteen. És una màquina engreixada que no deixa de treballar i on el repartiment de funcions i la coordinació de moviments els permet plantejar-se reptes superiors.

Els Castellers de Vilafranca s’han anotat el catorzè triomf al Concurs de Tarragona. Ho han fet en un frec a frec amb una altra colla que mai es rendeix. Els Verds ja no competeixen contra ells mateixos, sinó que per guanyar estan obligats a esforçar-se al màxim en el nivell de dedicació (i amb una puntuació, també cal dir-ho, que els permet prescindir dels castells desfolrats, extraordinàriament difícils). Però la seva màquina treballa 24 hores al dia i 365 dies a l’any per facilitar que la victòria no depengui només de tenir un volum de gent elevat als assajos i uns castellers d’alta qualitat tècnica, sinó també de generar un context superior al de qualsevol altra colla, que els permet trobar-se en major disposició per assolir la victòria.

Articles relacionats:
Dues colles immenses, una campiona (4 d’octubre de 2026)
Amb la faixa a l’altra punta del món (5 de març de 2026)