En plena era de la immediatesa, les representacions de cultura popular estan esdevenint, aparentment sí més no, refugis d’una identitat amb risc de caure en l’oblit, torre de guaita de les essències del país, exemple seré de compromís. Paradoxalment, cada dia són més els practicants que s’apropen a l’activitat a la cerca d’un component social, lúdic o esportiu i s’interessa poc o gens per allò que el bo de Quim Monzó va encertar a anomenar El per què de tot plegat.

Segur que ningú no es pregunta per què les colles fan servir les xarxes socials per a comunicar-se amb els seus membres i aficionats, quin sentit té l’ús d’aplicacions per a endreçar les pinyes o per què viatgem en autobús i no en el carro gros. Però, ens hem preguntat mai per què els castellers vesteixen pantalons blancs, faixes negres i camises del mateix color?

A meitats de segle XIX, amb la Renaixença, molts elements de cultura popular van revitalitzar i adquirir un pes central en unes festes majors que al llarg dels anys s’havien organitzat al voltant de la celebració religiosa del patró o patrona de torn. Els homes més forts i valents, perquè llavors la dona no hi tenia cabuda, s’enfilaven uns a sobre dels altres en un etern desafiament a la llei de la gravetat. Però ningú no volia tacar les seves millors gales i, per això, abans es treien els pantalons de pana i l’americana. Els castells eren una activitat viril que, del tercer pis en amunt, es practicava en calces (calcilles o calçotets llargs).

En aquella època, els músics eren professionals de cert prestigi contractats com una part més de la festa i voltaven amunt i avall, al servei del millor postor. Sempre ben vestits, lluïen les seves espardenyes blanques, pantalons foscos, camisa, armilla, americana i gorra o barretina.

No serà fins uns anys després de la consolidació dels esports en les festes majors quan les colles passaran a uniformitzar-se seguint la moda. Cada grup optarà per un color representatiu que faran servir dels més grans als més menuts. Les calcilles s’aniran transformant en pantalons blancs, però els músics mantindran encara la seva professionalització i, en conseqüència, la seva indumentària.

De músics no uniformats en seguim trobant a través de documents gràfics en la segona meitat del segle XX. Amb el boom dels 90, les noves formacions comencen a entendre l’activitat d’una forma diferent. Així com les torres humanes no tindrien sentit sense la música que les acompanya, en plena eclosió de l’associacionisme, les colles havien de comptar amb el seu propi grup de grallers. És a partir d’aquest punt quan els músics, per mimetisme amb els castellers, comencen a fer servir calces llargues (pantalons blancs) per a interpretar el toc de castells.

L’anacronisme no tindria sentit seguint el curs natural del pas del temps. Aquells músics d’espardenyes, barretina, armilla faixa mai no haurien adoptat els pantalons blancs. Al tombar de la Renaixença, haurien passat de la barretina a la gorra calada, per perdre definitivament l’element a meitat o finals del segle XX. Durant el segle XIX haurien canviat les espardenyes per un calçat còmode però elegant, igual que el fil va substituir la pana com a teixit de prestigi. A inicis o meitat del segle XX haurien abandonat l’ús de la faixa, relegada per als àmbits rurals. L’armilla… Bé, no cal que us ho digui, segur que no n’heu vist mai cap sense un esmòquing si no és per a servir taules en un restaurant de luxe o per a fer un número de màgia.

Tocar els castells fent servir barretina, faixa i espardenyes, doncs, és tan simbòlic com anacrònic. Fer-ho amb pantalons blancs, per còmic que pugui semblar quan se’n coneix l’origen, no deixa d’emmarcar-se en els valors associatius que vertebren avui dia aquesta tradició.

Amb el pas del temps, les colles han adoptat la xarxa, el casc o el terra atenuant com a mesura de seguretat. No se’ns fa pas estrany buscar els resultats de les diades a les xarxes socials (del segle XXI) i no hi ha cap baix que no passi per les mans d’un osteòpata o un quiromassatgista (dues especialitats aparegudes a inicis de segle XX). En canvi, ens aferrem amb força a tocar la gralla amb espardenyes i, alguns, fins i tot amb barretina.

Cal que defensem la nostra identitat i les essències que ens han dut fins aquí, però fem-ho sense perdre el nord; i el que és més important, sense perdre el sentit pragmàtic d’allò que ens envolta. Toqueu en calces si voleu, però aparqueu les espardenyes si no voleu esdevenir personatges del segle XIX (i guanyar-vos un bon mal de peus).