Els inicis dels vallencs

1La globalització ens està ensenyant que la dèria de pujar uns damunt dels altres, tot fent construccions humanes, no és exclusiu del nostre país i, ni tan sols, del nostre temps. De mica en mica ens adorem com en països molt llunyans també s’havien fet o encara es fan alguns tipus de castells durant alguna celebració concreta.

Els primers autors que van intentar escatir els orígens dels castells es van topar amb algunes d’aquestes referències llunyanes en el temps i en l’espai. Però no van dedicar els seus esforços a cercar l’arrel d’allò que estaven veient diversos cops l’any. Una veritable llàstima, perquè aquests autors de finals del segle XIX tenien la informació a un tret de pedra.

Ni orígens romans, ni gals, ni àrabs. El primer autor que va començar a posar llum a la foscor fou l’historiador vallenc Francesc Puigjaner Gual (1833-1882) en la seva obra Historia de la Villa de Valls, editada un any abans de la seva mort, el 1881. En parlar de la visita que el rei Ferran VII va fer a Valls l’abril del 1814 diu: “Alojóse en el Castillo, é hiciéronse en honor suyo y en celebración de la paz muchos festejos en la Villa. Hubo danzas (balls) de todo género, y de ese año data ó tiene origen la costumbre de las torres, castells ó Xiquets de Valls, que tanta celebridad han adquirido más tarde”. Més clar impossible. Puigjaner situa l’inici de l’activitat castellera vallenca en un moment molt concret i precís. Cal preguntar-se, però, d’on treu aquesta informació tan exacta si encara no havia nascut. La resposta cal trobar-la en la introducció del llibre, quan afirma que moltes de les informacions les va recollir del qui havia estat alcalde quan va venir el rei: Aniceto Baldrich Veciana, nat el 1783 –per tant, tenia 31 anys el 1814– i mort el 1857, quan Puigjaner en tenia 24. La informació, doncs, sembla de primera mà.

Documentalment –i, per tant, no anirem més endavant– existeix un escrit de l’època que parla que el juliol del 1819 ja existien a Valls dues colles, la dels pagesos i la dels menestrals, i que totes dues feien ja castells de 8 pisos. L’activitat –i la dualitat– castellera a Valls, doncs, ja estava plenament consolidada el 1819.

Arribats aquest punt, ¿es podia anar més enrere del 1814? Amb aquest propòsit un altre vallenc, Francesc Ballester Castelló (1865-1950) escriu el 1917 la seva monografia Els Xiquets de Valls, on fa la seva particular aportació. Ballester recull la referència de 1814, però afirma que els qui l’utilitzen com a inici de l’afició castellera vallenca “pateixen una equivocació d’uns quants anys”. Ballester fa recular aquesta data i situa aquest inici vallenc el febrer del 1801, durant la celebració de les decennals festes de la Candelera.

2De fet, serien les primeres després de la seva creació, el 1791. Per això van ser tan extraordinàries i encara es guardava en el record d’algun dels informants que Ballester va poder parlar-hi. Perquè moltes de les dades que aporta per justificar la seva datació del 1801 provenien de fonts orals que s’havien transmès de pares a fills. El cas més paradigmàtic d’aquestes fonts orals és el del casteller Josep Batet Compte, encara en actiu el 1917, quan Ballester escriu el seu treball, i nét d’un dels primers caps de colla vallencs, Salvador Batet Llobera (1791-1873). Per tant, si aquest va ser un dels informants de Ballester, les dades trameses de generació en generació no eren tan allunyades.

En aquestes informacions es parla d’uns quants alcoverencs capitanejats per un tal Caragol, que, junt amb els vallencs, ja van fer el pilar de 3 caminant davant la processó i el pilar de 5 durant les festes de la Candela del 1801. Aquest episodi, repetit molts cops al llarg dels anys per diferents autors, semblava haver pres un to de llegenda per la manca de documents que confirmessin les dades, fins que fa tres anys es va descobrir com, efectivament, a Alcover existia en aquelles dates una família que duia el renom de Caragol –de cognom Claramunt– i que, a més, existia un Ball de Valencians propi en aquesta mateixa vila a finals del segle XVIII.

Per tant, a la història dels castells vallencs la data del 1801 ha quedat revestida d’una significació especial, molt més intensa que la del 1814. Només cal recordar com en l’actualitat, el 2001, totes dues colles locals, la Vella i la Joves, van celebrar els seus respectius bicentenaris, prenent com a punt de partida aquell 1801. A més, les dues agrupacions vallenques –i, sobretot, la Vella, que ha seguit un discurs més coherent al llarg del temps– acostumen a situar la seva data de fundació el 1801 a les fitxes que es publiquen, per exemple, amb motiu del Concurs, quan han d’exposar el seu historial com a colla.

34Tornant amb Ballester, gairebé trenta anys després d’haver publicat el seu estudi, reconeixia el 1949 la seva decepció en no poder tirar més enrere en el temps: “esperava altra cosa. Confesso que vaig sentir-me fortament decepcionat, després de saber, casi del cert, que l’origen dels castells, que fan els Xiquets de Valls era cosa recent”. Quedem-nos amb la frase de Ballester: “l’origen dels castells, que fan els Xiquets de Valls”.

De llavors ençà, cap altra referència ha posat en entredit el punt de partida del 1801 pel que fa a l’activitat castellera vallenca. És més, sí que s’han trobat notícies de festes celebrades a Valls anteriors al 1801 i en cap d’elles apareix el menor indici d’activitat castellera. Tan sols una isolada referència a un Ball de Valencians actuant el 1712, sense cap connexió possible amb el 1801. La pista vallenca, doncs, s’atura en aquest punt.

Però, paral·lelament i a mida que es va avançant en la recerca, apareixen notícies que parlen d’un ball anomenat de Valencians, que actuaven bàsicament a les comarques del Camp de Tarragona, el Penedès i d’altres limítrofes i que també feien construccions humanes.

VallsEl que més ha xocat, de sempre, d’aquest Ball és que la seva antigor ultrapassa en molt a les colles castelleres vallenques. I no solament això. D’entre totes les notícies trobades n’hi ha unes quantes que parlen clarament de construccions castelleres de 6 i, fins i tot, de 7 pisos; algunes d’elles anteriors al 1801. Aquestes evidències, sumades al fet que fins a mitjans del segle XIX l’activitat castellera dels vallencs era coneguda com a Ball de Valencians pels pobles on actuaven, van motivar que, cap el 1930, diferents estudiosos plantegessin la idea que els castells provenien del ball de valencians. Com a exemple figuren les paraules de l’eminent folklorista Aureli Capmany Farrés (1868-1954) publicades a la revista Barcelona Atracción, l’octubre del 1927; per tant, un dels primers autors –si no el primer– en plantejar la hipòtesi d’una manera tan oberta i clara: “Por las noticias que se conocen, de procedencia escrita unas, y de carácter oral otras, podrá colegirse, y casi tener por cierto que la costumbre de levantar los llamados Castells formaba parte de cierta y determinada danza, constituyendo el final apoteósico de la misma (…) conocida con el nombre (…) finalmente Ball de Valencians”.

Actualment, els estudis que relacionen els castells i el ball de valencians han adquirit un caire multidisciplinari. L’estudi del llenguatge i el lèxic; l’evolució tècnica; el marc festiu on es desenvolupa l’activitat i les comparacions de les músiques emprades, són quatre dels aspectes que, en els darrers anys, més ha avançat per intentar dibuixar el pas dels valencians als castells.

El nom fa la cosa?

Amb quins noms era coneguda l’activitat castellera a partir del 1801, quan els vallencs es decideixen a fer castells? En aquesta informació fem un repàs de les cites trobades des de dues perspectives diferents: la de Valls mateix i la de la resta de poblacions.

En el cas de Valls:

-1819: “Bayle que llaman de Valencianos (…) uno de Labradores y otro de Menestrales”

-1834: “els Menestrals”

-1835: “los Menestrals”

-1843: “grupos llamados vulgarmente Castells”

-1844: “los Directores de las Torres o Castells vulgo los valencianos”

-1848: “las Torres, vulgo castells”

-1851: “del vall de valencians, los que formaban castillos al uso de este país”

-1852: “los bailes de valencians, castells, diables” / “el de Castells”

-1854: “las torres o castillos” / “las dos collas de castells”

-1857: “las celebres torres o ‘castells’”

-1860: “los ‘Castells’”

-1861: “las torres”

-1863: “la cuadrilla dels Castells”

-1864: “castells”

-1865: “Xiquets de Valls” / “torres” / “dos cuadrillas”

5Pel que fa a la resta de poblacions el resultat és aquest: a Vilafranca del Penedès, una de les poblacions amb més notícies d’actuacions, fan servir el nom de Ball de Valencians –amb variants ortogràfiques– sense excepció fins el 1851, quan els comencen a anomenar com a Xiquets de Valls. A partir de llavors s’alterna un nom i altre fins que desapareix totalment el primer.

A Tarragona, en canvi, utilitzen l’expressió Danza de Valencianos, en castellà, també sense dubitacions, fins que el 1849 els anomena la Danza de Valencianos o Castellés. El 1858 cita a “Los Muchachos de Valls” i el 1862 a Los Xiquets de Valls.

A la resta de poblacions de l’àrea tradicional també fan servir de dels inicis el nom de Valencians –en català i en castellà–. Serien els casos de Reus, Montblanc, Vilanova i la Geltrú, l’Arboç, Torredembarra i el Vendrell.

Punt i apart mereix la capital del Baix Penedès, perquè en aquesta població es pot comprovar la transició d’un nom a l’altre: el 1845 i 1846 s’anomenen els valencians, però el 1849 es parla dels Valencianos (vulgo xiquets de Valls), fórmula que s’utilitza un parell d’anys fins que el 1853 ja només es parla dels Xiquets de Valls. La del Vendrell es la referència documental més antiga on apareix el nom Xiquets de Valls.

El canvi, havia de ser imminent, perquè aquella gent ni ballaven ni eren de València. El nom ball de valencians era un anacronisme de mitjans del segle XIX i calia substituir-lo.

En canvi a Valls, com apareix en el llistat, molt poques vegades utilitzen el nom de valencians, un detall que, al nostre parer, és determinant per demostrar que els vallencs entenien que practicaven una activitat pròpia i que volien deslligar-la del ball de valencians: per a ells allò eren castells o torres, però no valencians. Una percepció totalment diferent als aficionats de les poblacions que visitaven. Moltes d’aquestes poblacions que ara eren visitades pels vallencs havien tingut el seu propi ball de valencians. Coneixedors, doncs, de l’antic ball de valencians, als vallencs encara se’ls identificava amb ells. Per això, el darrer vestigi del ball de valencians a evolucionar va ser el seu propi nom.

Un costum rural?

El juliol del 2007 la Coordinadora de Colles Castelleres i el Departament de Cultura de la Generalitat van fer públic el resultat d’una enquesta promoguda per tal de copsar la percepció que dels castells tenim els catalans. Una de les preguntes era si la gent percep l’activitat castellera en un entorn urbà o rural. El resultat va ser molt ajustat: el 50,9% l’associaven a l’urbà i el 49,1% a un entorn rural. Un resultat que va posar en evidència que encara prevalen alguns dels tòpics sobre els castells.

Com també es un tòpic pensar que els castells es van definir en un entorn rural. La població de Valls, als inicis del segle XIX no era pas cap poblet, tal com posa de manifest aquest llistat de les poblacions més habitades de Catalunya en aquells anys (el 1787):

1.-   Barcelona / 92.385

2.-   Reus / 14.440

3.-   Tortosa / ? (es desconeix)

4.-   Lleida / 10.390

5.-   Mataró / 9.657

6.-   Vic / 8.919

7.-   Tarragona / 8.541

8.-   VALLS / 8.162

9.-   Manresa / 8.135

10.- Girona / 8.014

Valls era la vuitena població del país en nombre d’habitants i a molt poca distància de Tarragona. Tot i que la seva economia girava a l’entorn de la vinya i el comerç, la seva vida social oferia una gran vitalitat als inicis del segle XIX. La demostració més palpable d’aquest vigor es la divisió en dos bàndols dels seus habitants: la Pandilla Alta i la Pandilla Baja. Aquest entorn de divisió va ser transcendental en l’aparició de dues colles castelleres, que van servir per exterioritzar la rivalitat entre uns i altres. Així naixia la competència entre elles per tal de ser els millors. El motor que els va fer únics durant molts anys i que ha servit d’estímul fins avui mateix.

PERE FERRANDO I ROMEU

Foto 1: Dibuix de la torre d’un ball de valencians evolucionat ja com a Xiquets de Valls

Foto 2: Dos castells de 9 simultanis a Vilafranca en una imatge anterior a 1862

Foto 3: Francesc Ballester

Foto 4: Francesc Puigjaner

Foto 5: 3de8 de la Colla del Roser a Valls, el 1863

Foto 6: El Ball de valencians de Tarragona, actuant a la plaça de la Font

Articles relacionats:

Les primeres places de 9

Gent del camp, gent del llamp

Els Xiquets de Valls tornen a l’origen