Era al mes de febrer. Aquell dia feia molt fred, i a la porta de casa meva. abans no marxessis, et proposava anar a Tarragona a veure l’actuació de Sant Magí. “Vine enguany que és dissabte, el Rabassó estarà encantat de tenir-te a casa seva, anirem a cruspir-nos una cua de bou per esmorzar i a mi em farà molta il·lusió compartir afició i taula amb els meus grans amics”. Vas fer que sí amb una espurna d’alegria als ulls, amb aquell somriure ample, gran com tot tu. No sabia que seria la nostra darrera trobada.
La notícia em va arribar com una sageta dissabte a la nit. Una trucada del nostre amic comú, el Brugués. Quan la meva dona s’exclamava penjada al telèfon ja vaig intuir que es tractava de tu. Potser perquè dies abans en assabentar-me de la maltempsada que estaves patint vaig tenir un mal presagi, potser perquè ens coneixíem molt. Vés a saber! Quina putada, Negre, que els darrers dies només poguéssim parlar per Whats App. Et vas declarar tocat però no enfonsat, no esperava una altra cosa, i ens vam emplaçar a fer un cafè en breu.
D’ençà què no vivíem la colla de manera quotidiana, sovint la fèiem petar a plaça o en sopars amb les copes posteriors. M’agradava gaudir de la teva conversa intel·ligent: dels Minyons, de castells, d’economia, de política, de feina, de família. La nostra opinió era força coincident en la majoria de les coses. I quan no ho era; com xalàvem de la discussió plena de provocacions argumentades, improperis i cagumseus fins que una riallota de les teves relativitzava l’aspror i convidava a una altra copa. Ens sabíem moltes coses i romaníem amatents a l’estat d’ànim, a les preocupacions, als moments difícils dins i fora dels Minyons. D’això, se’n diu un gran amic.
Ara que ja no hi ets, em ve present que vam parlar ben poc de nosaltres com a castellers. I mira que n’hem passat de tots colors i hem fet coses plegats l’un a sobre l’altre o al mateix pis. Sempre parlant de temes tècnics, socials i de gestió. Crec que això era conseqüent amb la nostra visió dels castells. Com a castellers ens sentíem peces d’un tot, peons d’un equip. No recordo qui em va dir que, n’hi ha que fan castells en una colla i n’hi ha que senzillament són d’una colla. Tu, Negre, erets d’aquest darrer grup. Per això portaves malament els protagonismes i la cobdícia excessiva, el xovinisme intern i l’aprofitar-se de l’entitat com a únic motiu de pertinença.
No vull fer ara una tirallonga de mèrits com a casteller, com a tècnic, com a gestor. Els sap i els reconeix tothom. Vas viure els castells amb passió, però comptades vegades t’esplaiaves després d’assolir un gran objectiu. Un somriure de rivalitat sorneguera, una rialla franca, algun petó memorable i, a voltes, una abraçada molt forta, d’aquelles que, com deies tu, “et deixaven els ulls penjant d’un fil sanguinolent”
L’any 1983 va ser la teva primera temporada com a cap de colla. En un dels teus primers articles al butlletí dels Minyons vas escriure: “morir significa marxar i l’única diferència entre dos cadàvers és l’amplitud del rastre que han deixat entre el món dels vius”. Llavors devies tenir 20 anys i ben segur no podies sospitar com d’ample seria el teu rastre. L’any 1982 ja erets cap de pinyes, i després vas agafar el lideratge d’una colla que, amb el parèntesi de 1985 no deixaries fins dur-la, dinamitant tots els temps, a descarregar el 5de8 i carregar el 3de9 amb folre. Com en totes les teves altres facetes en els castells també vas aplicar treball, hores, excel·lència, carisma i humanitat. Una humanitat gegant que s’escolava, mal dissimulada, pel bell mig del teu caràcter histriònic. Quina putada, Negre, que ens has fet marxant! Que no veus que et necessitàvem? Ho vaig saber des del primer moment. Quan el Brugués i jo cercàvem joves a la plaça Vella per dur a terme el primer assaig dels Minyons de Terrassa.
- Noi, com et dius? Saps què són els castells? Et convido a uns callos i un moscatell al Pepín i t’ho explico.
- Mita’l ha vingut. Com es deia el paio? Ei, ei, tu, el Negre, vine cap aquí i posa’t una faixa!
Va ser una nit freda de finals de febrer. Vàrem pujar a l’estudi de casa meva. Vam encendre la llar de foc. Allí, sota una fotografia del darrer 2de9 que vaig pujar al quart vam apurar una ampolla de bon conyac: família, política, castells… Vida. Ara ets mort: però et duré sempre amb mi. El teu record romandrà imborrable en el temps. Un fatídic segon, aquell que separa la vida de la mort no podrà prendre’m el meu millor segon, el meu gran amic.
JOSEP A. FALCATO HECKENDORN
Foto 1: El Negre, consultant papers en una actuació dels Minyons l’any 2003
Foto 2: Els Minyons celebrant el primer 2de7 descarregat, al Mesón Arcós, l’any 1982, amb el Negre de cap de pinyes
Articles relacionats: