Els riscos de l’èxit

Quan el públic poc introduït en la matèria fa la pregunta habitual de per què els castells viuen avui un moment excepcional, l’interlocutor no acaba de tenir una resposta tancada i que sigui unànime. Les raons de l’excel·lent moment actual es busquen en diferents factors, tots ells objectivables: el creixement tècnic de les colles gràcies a l’increment de l’assaig, la tecnificació i la seguretat; el component atractiu creixent que els castells i els seus valors provoquen en una societat cada cop més sensible al treball en equip; l’impacte dels mitjans de comunicació i les xarxes socials, que transmeten més que simples resultats i consecucions; les oportunitats que ha generat la crisi en una activitat que es caracteritza per ser gratuïta, familiar i oberta, i, fins i tot, els efectes que –portes de país endins– va tenir la inclusió dels castells en la llista del Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la Unesco, ara fa sis anys. La suma de tots aquests factors ha tingut un resultat inequívocament positiu sobre els castells i la seva expansió arreu del territori. Però encara hi hauria un darrer element a incorporar a les causes de l’expansió: l’energia suplementària que ha aportat a les colles que el seu creixement social s’hagi fet, fonamentalment, a partir de l’entrada de gent jove. Les colles han crescut de manera significativa en els últims anys, i ho han fet, sobretot, per la via dels joves.

Les colles mantenen avui el seu caràcter integrador, plural i heterogeni, que les fa especialment atractives al conjunt de la societat. De fet, si no fos així, difícilment tants joves farien el pas a enfaixar-se. Com fa més de quaranta anys que passa –a diferència d’abans–, en els castells hi conflueix gent de perfils i sectors socials diversos, que comparteixen un mateix espai i activitat. Però el creixement actual ha descompensat, en part, un dels equilibris interns que tenien les colles, especialment les de la Zona Tradicional, amb més recorregut històric: l’equilibri generacional. I és que les colles han crescut en capacitats, dimensions, preparació i, òbviament, en castellers. I el percentatge d’aquests nous castellers és força més jove que les mitjanes estàndar de les colles. I això ha deixat una fotografia d’aquest món lleugerament diferent a la que hi havia abans, amb tot el que té de bo –que és molt–, però amb uns riscos que no es poden amagar.

És un element negatiu que a les colles hi hagi més joves que abans i que la mitjana d’edat sigui inferior? En absolut. Probablement, al contrari. Els lògics factors positius que genera una activitat participada especialment per joves li suposa més recorregut, frescor, futur, agilitat i capacitat per adaptar-se als canvis i tendències. Els joves, a més, acostumen a tenir més predisposició a implicar-se en els projectes regeneradors, que poden aportar a les colles una renovada il·lusió i una energia necessària. Però, en canvi, aquesta modificació de l’equilibri generacional pot arribar a comportar certs riscos en l’assimilació d’elements propis, d’una banda, de la tradició i, de l’altra, per garantir la plena la cohesió interna.

Una fotografia en qualsevol assaig de la immensa majoria de colles –també de Valls, Vilafranca o el Vendrell– reflecteix aquesta rejoveniment social de les colles. Sense l’entrada de tants joves, que de seguida s’han engrescat amb les dinàmiques i reptes de les seves colles, els Nens del Vendrell no haguessin protagonitzat l’espectacular creixement dels últims anys; els Minyons de Terrassa, la Colla Vella i els Castellers de Vilafranca no haguessin tingut l’oportunitat d’assajar i abordar el 4de10fm, i els Marrecs de Salt i els Castellers de Sant Cugat no estarien ara en disposició d’assaltar els castells de 9. La nova demografia de les colles ha estat tan positiva com en el seu dia va ser l’entrada de la dona en els castells i el seu protagonisme en les parts superiors dels troncs i els poms, que va obrir un ventall enorme de possibilitats en la millora tècnica de les colles i l’alleugeriment de les construccions.

Però no tot són flors i violes. Avui en dia seria impensable i inimaginable que les colles fossin un terreny poc abonat i relativament procliu a les dones. A ningú no li entraria al cap per raons més que evidents. Però també és cert que, tot i les enormes possibilitats que les dones han aportat a fer millors i més grans castells, el seu domini absolut en els pisos superiors ha limitat notablement la capacitat de les colles de generar nous terços amb l’experiència de baixar de dalt. És a dir, un element accentuadament positiu ha generat un de negatiu. Menor, molt menor, però negatiu, Un cas similar pot acabar passant amb el fenomen clarament positiu de l’entrada massiva de joves a les colles.

En quants locals d’assaig –llevat d’alguns concrets de la Zona Tradicional– no se sent la reflexió que falta gent de mitjana edat per reforçar socialment l’entitat? I en quants no hi ha hagut alguns veterans que –tot i que visiblement satisfets pel bon ambient dominant– han notat més dificultats per mantenir els seus propis espais de socialització i per adaptar-se als nous escenaris i dinàmiques internes?

El boom registrat a mitjans dels anys noranta ja va tenir uns rostres majoritàriament joves. Tant les colles noves que es van crear, com els nous castellers que van ampliar la massa social de les ja existents eren, principalment, joves. Però aquest augment no va afectar als fonaments de les colles, que van aconseguir mantenir els equilibris generacionals interns. La tendència actual serà un repte per a les colles, un cop els castells perdin la força incommensurable de què gaudeixen avui. Perquè –previsiblement– arribarà un dia que el creixement s’aturarà o es ralentirà a una velocitat notablement inferior.

Les colles i el factor sobiranista. La modificació de la fotografia generacional també ha tingut uns efectes socioculturals i, fins i tot, de posicionament en el debat nacional. Tot i la pluralitat i l’heterogeneïtat dels perfils dels nous castellers hi ha una sèrie de trets comuns que són àmpliament majoritaris. Es tracta de joves de classes mitjanes –en la majoria de casos amb estudis i un nivell cultural per sobre de la mitjana del país– i que, a més, estan posicionats majoritàriament a favor del sobiranisme. És això negatiu? En absolut. Es tracta de joves que són els protagonistes del demà gràcies a l’empenta que realitzen avui.

Però el fet que el creixement social dels castells s’efectuï sobre un pol marcat i definit torna a allunyar l’activitat de la posició central –i, alhora, indefinida– que ha ocupat durant dècades. Fa cinc anys era impensable imaginar-se que la immensa majoria de les colles participarien en les manifestacions independentistes de l’11 de Setembre. Pràcticament totes les colles –amb alguna excepció puntual, com la Jove de Tarragona o els Xiquets de Reus– mantenien una lògica posició de neutralitat, per evitar mals majors de consum intern. Qualsevol posicionament en un bàndol –encara que fos el majoritari– podia generar més fuites que incorporacions.

El procés sobiranista ha comportat que les colles s’hagin implicat de manera clara a favor de l’estat propi. La situació de col·lapse que viu el país com a conseqüència de la impossibilitat de desenvolupar els seus drets nacionals ha tingut el seu efecte en àmplies capes cíviques i ciutadanes. I en els castells d’un manera evident i gairebé unànime. A la darrera manifestació de l’11 de Setembre –que va comptar amb prop de 70 colles inscrites– només n’hi va haver dues d’entre la trentena que fan castells de 8, que van preferir quedar-se a casa: els Castellers de Sant Pere i Sant Pau i els Castellers d’Esplugues. Previsible zona de confort per por a no tenir fuites. En canvi, la majoria de colles han modificat –o interpretat d’una altra manera– la part dels seus estatus que els impedia participar en esdeveniments de caràcter polític (que no partidista). I ho han fet perquè els seus castellers els hi ha demanat d’una manera clara. Els Castellers de Vilafranca van veure-hi l’oportunitat i a la primera de les grans manifestacions de l’11 de Setembre (2012) van decidir acudir-hi i fer castells per iniciativa pròpia. Va ser un encert absolut, que va tenir molt a veure que l’any següent la majoria de colles grans participessin en la cadena humana que va unir el país de punta a punta. Les colles van fer el pas d’una manera natural, sense conflictes interns i sense necessitat de justificar-se. Era el posicionament, no majoritari, sinó gairebé unànime a dins i no tenia gaire lògica mantenir-se en una punt de suposada neutralitat que, en realitat, hagués estat de por a la implicació.

Ara bé, aproximadament la meitat del país –i esperem que quan es faci el referèndum sigui menys– no comparteix les tesis sobiranistes. O si més no, no es posiciona a favor. Quin paper de centralitat pot tenir un món casteller clarament alineat amb la independència? No es tracta de fer cap pas enrere ni desfer el que ha costat teixir, sinó reflexionar sobre el nivell de representativitat plena sobre el conjunt de la societat que tenen avui uns castells que evolucionen de manera paral·lela a com ho fa la societat… O una part, se suposa que majoritària, d’ella.

El nou perfil majoritari de casteller. Però la pregunta realment rellevant és si un jove que no va acabar la Secundària, amb un perfil cultural baix i gens interessat en les aspiracions nacionals pot percebre una colla castellera com un lloc atractiu on viure experiències apassionats? Durant dècades –molt abans que els castells protagonitzessin el canvi en positiu–, aquest perfil era clarament susceptible d’ingressar a les colles. Una simple revisió a la història de les colles de Valls –i de Tarragona, el Vendrell i Vilafranca– ho evidencia.

A partir de finals dels 70 –amb la recuperació democràtica i l’autogovern– la radiografia social de les colles va començar a girar progressivament. Hi va tenir molt a veure la irrupció de colles amb models diferents com els Minyons de Terrassa, la Jove de Tarragona i els Xiquets de Reus, però també els moviments interns en les colles més històriques. Com a conseqüència de l’evolució positiva que va suposar l’entrada de nous perfils de joves, les colles van esdevenir espais d’accentuada pluralitat i varietat on el metge i el paleta convivien amb absoluta normalitat i exemplarietat.

És dolent que el creixement social de les colles s’efectuï sobre joves universitaris o a punt d’acabar el Batxillerat? En absolut. Ells han estat, en bona part, la causa que han permès l’expansió i la progressió actual i constitueixen el millor exemple d’un moviment atractiu, amb empenta i futur. I probablement ningú no deixarà de fer castells perquè ara hi hagi més joves amb aquest perfil. Però també és cert que amb el seu domini social, les colles han tornat a modificar la fotografia. Ho han fet de manera generacional, cultural i social. Tres factors que, en bona part van relacionats entre si.

A l’Anuari Castells 2017, Jordi Còdol ha elaborat un reportatge sobre els límits del creixement actual dels castells. Des d’un punt de vista tècnic i físic, però també des d’una òptica social. Òbviament a l’eterna pregunta de fins on arribarà l’excel·lència actual no existeix cap resposta definida i la millor manera que es pot encarar és gaudint al màxim del moment. Com requereixen tots els grans moments. Però també fóra interessant que les colles i els seus castellers no perdessin de vista allò que ha estat la gènesi que ha permès el model d’èxit actual: la transversalitat social, generacional i cultural, que els castells sempre han sabut enaltir com a bandera de la seva realitat.

SANTI TERRAZA

Foto 1: Una espectadora del Concurs de Castells vio un moment de passió (Foto: Gemma Soldevila)

Foto 2: Els Minyons celebren un èxit amb la seva tradicional manera (Foto: Nebridi Aróztegui)

Foto 3: Pilar d’entrada a plaça dels Marrecs (Foto: Mireia Comas)

Foto 4: Quatre pilars amb quatre estelades en una manifestació de l’11 de Setembre

Articles relacionats:

Els castells en el seu temps

Com ens hem fet grans

El mapa casteller es fa gran

Quan tot va canviar

Castells per la independència

El món casteller ho té clar: independència

Els castells fan el pas