Hi havia un temps en què fer castells no era una activitat gaire comuna entre les dones i menys encara a Valls, on feia prop de dos segles que només els homes, llevat d’excepcions puntuals, muntaven dalt. No estem parlant del segle XIX ni dels anys posteriors a la Guerra Civil, sinó d’una etapa més propera viscuda per diverses generacions de castellers encara actius, en què ja s’havien començat a alçar les primeres construccions de 9 de la Segona Època d’Or. Eren els anys vuitanta a Valls, on la Colla Vella i la Colla Joves pugnaven pel lideratge d’un món casteller sense que cap altra colla els fes ombra.
En aquest context, la jove Helena Llagostera acabava d’entrar a la Joves i desafiava les convencions, la història, les mirades estranyes i, fins i tot, la família. I desafiava, evidentment, les fronteres que es marcava la seva colla per fer el salt al cim del món casteller, com en èpoques passades havien fet els seus antecessors de la Colla Nova. Als anys vuitanta, els castells eren un territori fonamentalment masculí. A Valls i altres punts de la Zona Tradicional era així d’una manera clara i inqüestionable com a conseqüència de prop de dos segles de tradició. Però també en el conjunt de la geografia castellera: només els flamants Minyons de Terrassa havien sacsejat els ciments obrint la porta a consciència a les dones i creant, fins i tot, una colla femenina dins la colla.
L’Helena va fer el pas de creuar la porta del carrer Gassó sola, sense amigues, un fet poc habitual per als adolescents i menys encara si eren noies. Ho va fer sense dir res a casa seva, perquè des de petita li havien agradat els castells i tenia ganes de provar. Menuda, prima i, sobretot, valenta, reunia els requisits necessaris per enfilar-se dalt dels castells. A aquests atributs físics i tècnics, després n’hi va afegir d’altres també necessaris per mantenir-se en primera fila: compromesa, apassionada i assenyada.
De tot això n’han passat 35 anys i, a la porta de fer els 50, l’Helena Llagostera continua lluint la camisa de color vermell amb el mateix orgull que el primer dia. Ha pujat a algunes de les grans fites de la seva colla, com el 4de9sf, el 5de9f o intents de 3de9sf; va ser la primera castellera en parar al tronc una construcció de 9 (1988), la primera cap de colla d’una colla de gamma extra (2010) i la primera dona en guanyar el Premi Trajectòria de la Revista Castells (2016). En tot aquest temps, a més, ha estat directament i indirecta vinculada a la canalla, assajant-los, preparant-los o fent de caçatalents pels parcs i escoles de Valls.
La seva participació en els troncs de la Colla Joves ha estat de manera ininterrompuda des de la segona meitat dels anys vuitanta. Només ho ha deixat de fer els sis cops que ha estat embarassada… però sempre per tornar-hi després amb la mateixa il·lusió del primer dia. L’Helena castellera ha estat també la mare castellera, fins al punt que cinc dels seus sis fills han pujat amb la Joves. Quatre encara ho fan. L’any passat va coincidir amb tots quatre en el 5de8 que la Joves va plantar a la Bisbal: ella hi anava al quint; la Laia i la Maria, al quart; l’Anna, de dosos i la Vinyet, d’aixecadora. Un cas únic i inèdit: cinc components d’una mateixa família en un mateix castell de categoria.
Aquest 8M, en què les dones castelleres tornen a visibilitzar la seva determinant presència en la realitat actual dels castells i a superar els obstacles que encara els queden, el cas de l’Helena Llagostera torna a aparèixer com un exemple de les pioneres que van saltar el mur. Per aquest motiu, una comissió impulsada per castellers de la Colla Joves, amb participació transversal més enllà de la colla, ha iniciat els tràmits per a que rebi la Creu de Sant Jordi. Les primeres signatures de particulars i adhesions de colles ja han començat a arribar. El reconeixement a l’Helena és, per extensió, al de les pioneres en els castells quan les coses eren encara més difícils.
Articles relacionats:
Mitja família al pis de sisens
Llagostera, el 4de10fm, els Nens i Romeva, protagonistes de la Nit
