Aquest article és fruit del treball de final de grau d’Eleonor Boada Allard, estudiant del grau d’Antropologia Social i Cultural de la Universitat de Barcelona, amb el que va obtenir l’accèssit en el VIè Premi CEPAC (2022). El premi el convoca el CEPAC amb el suport de la Biennal Concurs de Castells i l’ajuntament de Tarragona.
ELEONOR BOADA
La noció de “patrimoni cultural immaterial” és relativament nova. Fins a la dècada dels 90, la UNESCO posava l’èmfasi del patrimoni cultural en la seva dimensió material, deixant de banda així el reconeixement de les seves formes no materials o intangibles. Davant d’aquest fet van sorgir una sèrie de debats i crítiques que subratllaven la necessitat de veure que el patrimoni cultural també comprèn el patrimoni immaterial. Com a conseqüència, l’any 2003, amb la “Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial” es va integrar aquesta nova realitat al marc legal i normatiu del patrimoni cultural, i es va definir el “Patrimoni Cultural Immaterial” com a tots aquells “usos, representacions, expressions, coneixements i tècniques —juntament amb els instruments, els objectes, els artefactes i els espais culturals que els són inherents— que les comunitats, els grups i, en alguns casos, els individus reconeguin com a part integrant del seu patrimoni cultural”.
Els castells van ser inclosos a la llista representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO el 16 de novembre de 2010, fet que reconegué el caràcter intangible que s’amaga darrere la materialitat d’aquesta pràctica, encarnada per la construcció humana com a tal. En aquest article, i prenent com a referència les idees exposades en el meu treball final de grau, deixaré en un segon pla aquesta naturalesa objectiva dels castells com a construcció física per, a través del fenomen de la internacionalització dels castells, posar el focus en la significació particular, les experiències subjectives i els valors subjacents en l’expressió material dels castells, que permeten que aquests adquireixin un sentit complet més enllà de l’objecte en si.
Seguint amb la definició anterior, la UNESCO considera que un dels trets principals inherents a la immaterialitat del patrimoni intangible – i conseqüentment al fet casteller – és la seva capacitat de ser transmès d’un individu o grup a un altre. L’amor i els coneixements envers els castells es comparteixen, s’ensenyen i s’aprenen en espais com els assaigs o les diades, així com també s’hereten inconscientment en el dia a dia d’una nissaga castellera. En efecte, la passió pels castells es transmet de generació en generació, i això és el que ha fet d’aquesta pràctica una tradició cultural viva des de fa més de dos segles. Així mateix, podem dir que part de l’èxit dels castells recau en el fet de donar continuïtat a l’activitat castellera seguint unes pautes i uns coneixements marcats per la tradició i els sabers passats, de manera que qualsevol renovació i innovació que es dona compta amb un suport i una base sòlida d’experiències vivencials passades. La representació per excel·lència d’aquesta transmissió de sabers entre el passat i el present són les colles castelleres en si mateixes, conformades en tot moment per membres d’edats i generacions diferents que comparteixen un espai de coneixement i afecte en la recerca d’objectius comuns.
Transmissió transfronterera. No obstant això, amb el sorgiment de les colles internacionals, a aquesta transmissió intergeneracional, se n’hi ha sumat una altra que també afavoreix la vivacitat i la continuïtat dels castells: la “transmissió transfronterera”.
En els darrers anys hi ha hagut una eclosió de colles castelleres arreu del món. Actualment hi ha 11 colles internacionals en actiu, considerant “colles internacionals” totes les agrupacions castelleres que es troben fora dels països catalans. Aquestes colles van des de països com la Xina, Austràlia o Xile, a ciutats europees com Londres, París o Copenhaguen. Però, què ha portat a aquesta voluntat de fer castells fora del seu territori d’origen? Com veurem, la resposta a aquesta pregunta varia segons la colla i el territori, però hi ha una tendència general a ser motivades per un portador principal que, d’una manera o una altra, està en contacte amb els castells a Catalunya i veu en ells uns significats, uns valors, etc. – en definitiva, afers que van més enllà de la seva materialitat – i ho considera quelcom positiu per ser transmès a un altre context, mostrant així la capacitat dels castells de ser aplicables a contextos i finalitats molt diferents. Per il·lustrar aquestes qüestions he estudiat tres colles castelleres internacionals de contextos i composicions ben diverses entre si.
En primer lloc trobem la colla dels Castellers de Lo Prado, impulsada pel xilè Lucho Carrasco que, durant les Festes de la Mercè de l’any 1999 a Barcelona, va viure de primera mà una diada castellera. Aquesta experiència el va commoure profundament i va veure en valors que es desprenen dels castells com el treball en equip, la col·laboració, la confiança i la cooperació en la diversitat, una possibilitat per desenvolupar una metodologia que, combinant els factors recreatius i esportius dels castells amb la transmissió de valors, pogués ser aplicable a finalitats educatives i pedagògiques en una comuna social i econòmicament modesta de Santiago de Xile. D’aquesta manera, l’any 2007, i amb l’ajuda directa dels Castellers de Vilafranca, Lucho va impulsar una colla castellera a Lo Prado, per tal que, mitjançant l’activitat castellera, s’aconseguís crear un espai social familiar i popular, la riquesa del qual va més enllà de les fites castelleres assolides. Amb la mort de Lucho Carrasco, aquesta connexió i transmissió de la passió i els coneixements castellers a la comuna xilena de Lo Prado va anar disminuint, tot i que la seva expressa voluntat de continuïtat manifestada abans de morir i la consegüent dedicació de la seva germana per mantenir-ne el llegat, ha fet que el vincle de la gent de Lo Prado amb els castells no s’hagi perdut per complet.
En segon lloc trobem el cas dels Xiquets de Hangzhou, una colla impulsada per un empresari xinès que també és seduït pels valors que envolten la pràctica castellera i que, en aquest cas, veu en qualitats inherents als castells com la solidaritat, la cooperació, la unió, la integració i l’enfortiment de vincles, una eina positiva per a la prosperitat de l’empresa, així com un espai d’oci per incentivar i millorar les relacions i el benestar dels seus treballadors. Igual que la colla anterior, els de Hangzhou, que tampoc havien tingut cap contacte previ amb els castells, van necessitar del contacte i ajuda directa de castellers catalans – en aquest cas de la Colla Vella dels Xiquets de Valls – per poder desenvolupar-se i arribar a realitzar castells de nou pisos al Concurs de Castells de l’any 2016, un fet insòlit i gairebé inimaginable en les colles internacionals. Malgrat aquest èxit i la gran quantitat de recursos emprats per aconseguir-ho, després d’aquell any la ferma ascensió de la colla xinesa va anar disminuint, fins a l’arribada de la pandèmia de la covid-19, la qual cosa va comportar un tall contundent i sobtat del lligam amb Catalunya i amb els castells, fins a l’aturada total de l’activitat castellera a l’empresa xinesa.
El cas de Copenhagen. Finalment, com a exemple de les colles internacionals amb forta presència catalana –model més habitual en aquest tipus de colles –, em vull referir als Xiquets de Copenhaguen, de Dinamarca, entre els quals vaig estar realitzant un treball de camp de quatre mesos. El sorgiment de la colla va ser iniciativa d’un noi danès que, després de conèixer els castells en una estada Erasmus a Barcelona, va proposar a una agrupació de catalans a Dinamarca la creació d’una colla castellera. Això va ser l’any 2013 i, des d’aleshores, s’hi han anat sumant castellers, majoritàriament catalans que, principalment per motius laborals o d’estudis, han anat a viure a Dinamarca. El que ha motivat aquestes persones d’origen català a voler formar part d’una colla castellera a l’estranger ha sigut, sobretot, la dimensió afectiva característica i inherent al caràcter social de les colles. Les activitats castelleres donen peu a ser un espai on es desenvolupa una àmplia dimensió afectiva i relacional. Repetir setmana rere setmana trobades en un espai on compartir vivències (neguits, conflictes, alegries, contacte físic, etc.) en la recerca d’uns objectius comuns, fa que es creï un ordre basat en la solidaritat, la confiança mútua i en un “fer pinya” que comporta la creació i l’enfortiment dels afectes i els vincles estrets. Així, aquests castellers catalans a Dinamarca troben en Xiquets de Copenhaguen una xarxa de seguretat, una zona de confort i una “família catalana a l’estranger” que els ajuda en el seu procés d’adaptació al nou lloc de residència i/o els apropa i afavoreix el manteniment d’una certa connexió amb la seva cultura d’origen, fet que es manifesta necessari en certes persones quan ja fa un temps que viuen en un context allunyat de la realitat catalana. D’altra banda, aquells castellers no catalans que van a parar a una colla castellera internacional, majoritàriament ho fan motivats per un vincle estret amb una persona catalana (sovint ja membre de la colla) que els introdueix en el món casteller, o bé per voler endinsar-s’hi després de conèixer els castells en una estada o viatge a Catalunya.
Cultura associativa. Això, juntament amb el fet que, de les colles analitzades, la que ha tingut una majoria de castellers d’origen català i una major proximitat territorial, i conseqüentment una connexió més directa amb Catalunya, sigui l’única que manté una activitat castellera constant des dels inicis, sembla provar l’existència d’una correlació entre la transmissió dels sabers i de la pràctica castellera i el grau de connexió o proximitat amb el territori d’origen d’aquesta tradició.
A partir dels casos exposats anteriorment també podem concloure que, en efecte, és la cultura associativa dels castells, la dimensió afectiva que es crea entorn a aquests, els significats atorgats i l’apreciació dels valors que encarnen, el que porta a voler desenvolupar aquesta pràctica fora del territori català, més que la voluntat d’assolir una determinada fita castellera. No obstant això, malgrat que hi ha un corpus de pràctiques que es mantenen constants d’una generació i d’un lloc a un altre, aquests significats, motius i finalitats que envolten els castells són variables i canviants. Així, aquest procés inacabat de transmissió que fa dels castells una tradició cultural viva porta implícita una contínua transformació i recreació dels sabers i pràctiques en el temps, dins de la nostra cultura i també entre les diferents cultures. Això comporta innovació, la qual cosa fa possible que actualment puguem parlar de castells de deu i de l’existència de gairebé cent colles castelleres als països catalans i onze d’internacionals (fets inimaginables fa 200 anys), però també que somiem a seguir encarnant i transmetent cada vegada més una imatge de comunió i harmonia a través dels castells.
