Fa molt pocs dies el company i amic Quico Domènech, després d’una extraordinària jornada castellera, en la seva crònica post Santa Úrsula 23, afirmava que “Valls guanya”. Després de la brillant inauguració del Museu Casteller de Catalunya podem concloure que el “món casteller hi guanya”.

Han hagut de passar molts anys (concretament 46 des que es va organitzar el Congrés de Cultura Catalana, l’any 1977) des de la idea inicial d’en Pere Català i Roca per arribar a la posada de llarg del desitjat museu: com a mínim quatre possibles ubicacions i dos projectes arquitectònics; el 2003, el projecte museogràfic; el 2014, primers enderrocs; del 2015 al 2017, les obres; el 2018, el projecte museològic; licitacions de concessionaris fallides; pandèmia…, un autèntic Dragon Khan fins a arribar a aquesta Santa Úrsula per tallar oficialment la cinta. Sota el nom definitiu de “Món Casteller – Museu Casteller de Catalunya – Valls” i sota el lema “El nostre món, la teva emoció” neix l’esperat museu que, segons el que es diu a  la placa inaugural, ha de ser testimoni de somnis i altaveu de valors universals, casa de tots els castellers i castelleres que miren sempre més amunt.

Si ens preguntem què desitjàvem d’aquest equipament, podem arribar a la conclusió que un fet com el casteller declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat necessitava, a més de les seves manifestacions al carrer, un lloc on mostrar-se al món; un lloc des d’on irradiar la bellesa, el sentiment i els valors que intrínsecament el configuren; un lloc on centralitzar i dinamitzar tot el coneixement (escrit, gràfic i audiovisual) per convertir-se en el seu pol màxim de recerca i difusió. I sens dubte un espai de reafirmació i de reconeixement a totes les generacions que en circumstàncies difícils han sabut mantenir encesa la llumeta d’aquest fet únic. Un lloc, doncs, aparador objectiu i generalista, irradiador de sentiments, dinamitzador cultural i potenciador de l’autoestima. Val a dir també que sobre la ment de tothom que hi estava involucrat planava el desig que fos un equipament actual, innovador i referent per posar en valor la vigència i l’arrelament als nostres dies del fet casteller més enllà d’anacronismes, és a dir, un espai modern de diàleg més que un contenidor de coses.

L’edifici no defrauda. Si els museus els fan les persones i per a les persones i han de ser una plaça pública des d´on mantenir una relació amb l’entorn, Món Casteller MCC ho aconsegueix amb escreix. Tant la ubicació com el disseny, tant exterior com interior, ens mostren un acurat exercici de simbiosi extrema.

A l’exterior podem gaudir d’una implantació d’un edifici amb identitat pròpia, en una trama complexa com la del barri antic de Valls, treballada amb excel·lència, creant espais agradables i amables amb circulacions cuidades i harmòniques que segur que contribuiran a potenciar un barri ara mateix degradat i desaprofitat. La futura obertura al públic de la coberta, de segur que acabarà d’arrodonir la idea d’un espai integrat i integrador.

A l’interior, un disseny modern i cuidat, acollidor d’un programa funcional complex, ens acompanya durant tot el recorregut, convertint-se en un contenidor flexible per a tots els requeriments d’un equipament d’aquestes característiques.

Estructurat en 3 eixos (3 actes), el discurs museístic ens porta pel “valor” per explicar què impulsa l’ésser humà a aixecar castells, el “seny i equilibri” per entendre la manera de fer-ho i la “força” per evidenciar no tan sols l’esforç físic que comporta, sinó també l’esclat emocional, sentimental i irracional, a voltes, que comporta aquest art. Les eines emprades tant gràfiques com audiovisuals i físiques ens acompanyen per un recorregut obert, flexible i no unidireccional.

Els continguts ens submergeixen en el món dels castells amb un alt percentatge d’inputs audiovisuals, vídeos de gran i mitjà format que impacten de vegades per la seva intensitat i d’altres per la seva manera diferent d’explicar aspectes. Com a exemple, els emotius primer i darrer audiovisuals o la manera de narrar la rivalitat realment innovadora i colpidora per la seva gosadia.

La part de continguts gràfics és la que ens endinsa en els temes més etnogràfics i històrics d’una manera pulcra i concisa però suficient, entenent que s’adrecen a tot tipus de públic.

La part física, els objectes, els símbols materials i tangibles d’un art tan intangible com els castells, crec que és la més fluixa. És probable que la idea de construir un centre modern, immersiu i innovador ha fet creure que l’objecte en si no sigui imprescindible i hagi quedat en un segon pla. Però el fet casteller és molt ric en icones materials i aquestes es poden veure escadusserament en la visita.

La idea del discurs museístic inicial és correcta (com ho hauria pogut ser qualsevol altra amb criteri) però es veu una mica emboirada per la dificultat que de vegades ens trobem a l’hora de seguir un fil. La figura del guia-conductor es fa bastant imprescindible si es vol seguir un relat d’una manera clara (i les visites guiades es reserven a grups d’un mínim de 15 persones). Els 3 actes els veus, els sents i els vius si te’ls expliquen, si no és així, el relat es fa continu i els continguts t’arriben quan hi ets, sense avís previ. Tal vegada aquesta és la intenció.

Per intuir quina és la reacció del públic davant el que el museu ens ofereix, cal primer entendre la diversitat de consumidors d’aquest producte. Certament que en podríem destriar molts més però, d‘entrada, tres grans grups o sectors són els que segur que nodriran la previsió inicial de 30.000 visitants per any.

En primer lloc els neòfits, aquell sector de visitants que mai han vist castells i fins i tot mai n’han sentit a parlar. Es tracta de públic estranger i/o de fora del nostre territori, gent que sense buscar res en concret es troba amb una activitat impactant, vital, que, a més, té un gran rerefons històric. Gent que, desconeixedora com és del fet i aliena a la gran quantitat d’impactes que hi ha a les xarxes socials, es troba amb un allau d’imatges sorprenents i colpidores que segur que no la deixa indiferent. És per a aquesta gent que realment l’experiència és més immersiva i sensorial. Una altra cosa és si el relat discursiu els deixa molt clara la realitat dels castells, el rerefons social i la implantació i ubicació geogràfica del fet.

Per altra banda, la gent del país, els que han vist castells per la televisió o esporàdicament en alguna plaça. Gent que sí que busca alguna cosa més. Busca, per exemple, una ampliació de continguts, un aprofundiment en els orígens i la història o simplement un argumentari per constatar amb dades que tot plegat no és una bogeria física sinó una activitat de cultura popular plàsticament insuperable, inclusiva, arrauxada i assenyada a parts iguals o, com  diu un dels lemes del museu, una activitat amb causa. Per a aquest sector, com s’ha dit en més d’una ocasió, l’objectiu és fer-los passar de l’estereotip a la sorpresa. Tot això que busquen, ho troben?…

El temps ens ho dirà, l’impacte és realment important, però aquí no val adormir-se. Les colles i els mitjans de comunicació no ho han fet. Si un museu ha de ser una eina dinàmica i viva, l’ampliació de continguts i l’actualització dels mitjans haurà d’anar en concordança amb els temps, per mantenir la sorpresa i evitar els dejà vu.

En darrer lloc, els castellers i els afeccionats, els protagonistes actius. Els que segur que n’han esperat més impacientment l’obertura, els que en seran els primers consumidors. Aquests també busquen. En primera instància busquen un reconeixement de la societat vers la seva tasca, una reafirmació tangible i permanent en el seu esforç i compromís i, no cal dir-ho, una constatació de la seva contribució individual a engrandir aquest fenomen col·lectiu. I crec que aquest sector és el que hi troba més compensació. Podem dir que s’hi troba.

Al meu entendre, que els més satisfets (segons el que indiquen les primeres impressions) siguin els mateixos protagonistes de l’activitat no vol dir que parlem d’un producte d’autoconsum.  Evidentment tenim al davant un centre de qualitat i ara la pilota és al terrat dels gestors. Una promoció professional i ben enfocada ha de portar a l’èxit. Que els mateixos castellers i afeccionats valorin el producte amb nota alta, pot ser el fet multiplicador que li doni l’empenta inicial que necessita. Dit d’un altra forma, si el primer consumidor ja no es cregués el producte, aleshores tindríem un problema, i aquest sembla que no hi és.

De mancances, tots en podrem trobar. Com sabem, el fet casteller de vegades és molt endogàmic i el fet que tots ens mirem primer que res el color de la nostra camisa és i serà. Probablement es trobarà que els colors predominants són massa pocs, que la nostra plaça o que els nostres èxits no hi són prou reflectits, que les colles universitàries i les de l’estranger no hi surten prou… tot és opinable i ho serà. Però deixeu-me que modestament -i sempre pensant en positiu-, en trobi dues d’importants. En primer lloc, crec que el tema de la música està tractat d’una manera massa residual per la importància que té dins el món casteller. Per altra banda, sempre he cregut que hi ha tres factors que han contribuït primordialment a la gran revifalla de les darreres dècades. Aquests són el paper de la dona en els castells, els grans avenços en mesures de prevenció i seguretat i el paper dels mitjans de comunicació. Crec que aquests tres factors mereixen ser-hi més presents se. D’alguns, se’n parla, però crec que massa tangencialment.

Després d’esperar molts anys, tenim l’eina desitjada (una bona eina). Ara pertoca fer-la treballar perquè la feina i els objectius marcats es materialitzin. I entenc que fer treballar una eina és mantenir-la sempre ben esmolada. El centre de documentació en marxa, visites especialitzades, exposicions temporals de nivell, una atenció personalitzada al món educatiu i una programació d’activitats dinàmica, variada i harmònica amb totes les sensibilitats han d’acabar d’arrodonir i fer arrencar aquesta gran eina.  Amb ella el “món casteller hi guanya”.

Articles relacionats:

Les postres de Santa Úrsula (4 d’octubre de 2023)
Muixeranga, dansa i representants de totes les colles per tallar la cinta del Museu Casteller (3 d’octubre de 2023)