Abans d’entrar en matèria, m’agradaria fer algunes reflexions i observacions sobre l’article que es va publicar aquí mateix, al respecte de les valoracions i les dificultats dels castells anomenats prèmium.
És evident que cadascú pot tenir valoracions i consideracions diferents al respecte, només faltaria; fins i tot, hi ha gent contrària a valorar els castells segons la dificultat, perquè aquesta és molt subjectiva al nivell i exigència de cada colla, de cada moment o de cada plaça. Ara bé, el que em sobta –o si més no, em provoca un somriure sorneguer– és que algunes d’aquestes observacions provenen de sectors on en els castells es guanya o es perd. On sortir triomfador de la places és molt important. Amb lluites fratricides, estratègiques i carregades de components castellers i emocionals per ser els millors. De castellers que compten en quantes actuacions al llarg de l’any han quedat per davant de la seva colla rival. Que pengen el rànquing sempre que els és favorable o per queixar-se quan no ho és. I ara diuen que això no és rellevant? Com ho mesuren si no és mirant la taula de puntuacions? Un entorn que no ha dubtat en cap moment a agafar les bases del Concurs per remarcar, accentuar i negar que el 9de9f dels Castellers de Vilafranca no estava carregat. A veure, si ens aferrem a les bases del Concurs els dies que, fins i tot, no hi ha concurs, a què ve això de negar la importància de les valoracions sobre quin castell és més difícil? I ho dic sense acritud i sense l’amargor que tan famós ha fet el company Santi Terraza aquests dies. Simplement, reflexiono sobre les incoherències existents de quan em convé tinc uns principis i quan em convé en tinc uns altres. En castells i traduït seria: quan em convé em miro les bases i quan no em convé, no.
Jo que sóc un amant del Concurs de Castells (“ara no he venido a hablar de mi libro”), fins i tot, penso que en fem/feu un gra massa al respecte de la seva importància en quan a les normes. És evident que a la TAP tot ha d’estar previst, escrit i valorat, però també penso que fora d’allí, tots més o menys sabem quin és l’esperit de la norma com per no pervertir-la de manera abusiva. Anant a un exemple ben recent, el que va passar a l’última Santa Úrsula: per a mi és un empat tècnic en tota regla. D’acord que puntua més el 4 amb agulla que el 5, però com afeccionat i observador, pel meu pensament i sensació no puc catalogar l’actuació de la Vella per sobre de la de la Joves per aquesta diferència de punts que hi hauria al Concurs. En el meu esperit interior, tenen el mateix valor les dues actuacions i, ja a casa, als meus fills, així els ho vaig explicar digui el que digui la taula de punts del meu estimat Concurs. Ep, i això és el sensacional d’aquest tan peculiarment nostru (permeteu-me aquest tarragonisme) i que ens fascina també per coses com aquesta.
Ja vaig explicar en l’article anterior que la simple qüestió numèrica per ordenar les dificultats dels castells no em sembla la vara de mesurar adequada. Jo em fixo en la tècnica del castell, en el que costa fer aquella piràmide humana per a una colla, independentment dels cops que s’hagi fet. Perquè el que no val i em sembla tendenciós i molt poc rigorós, és utilitzar l’estadística per donar-li valor a un castell però només en depèn quina circumstància o depenent de quin castell. Això crec que és fer trampa i molt poc vàlid. L’estadística per ordenar els castells, o s’aplica al 100% o no s’aplica, perquè el contrari sí que és manipular el criteri d’ordenació en qüestió.
Anant al centre de l’article –i com que la taula de puntuacions existeix i d’aquí a 10 mesos i escaig ja hi tornarem a ser– m’agradaria explicar les diferències que hi trobo entre els dos colosos de 10 pisos i perquè crec que el 4 hauria d’estar per sobre del 3, un fet que no es produeix –i hi estic d’acord– en els castells de 9 folrats.
Estarem d’acord que el 3de7 i el 3de8 són més difícils que el 4de7 i 4de8, respectivament. Quan hi afegim el folre considero que també se segueix mantenint aquesta diferència, tot i que s’escurçaria la dificultat respecte la dels castells de 8. Encara que el folre del 4 sigui més complicat de fer que el del 3, crec que la execució del 3de9f ha de ser molt més curosa i pulcre que la del 4de9f, que permet una defensa molt més guerrera i destralera. El perquè s’han fet molts més tresos que quatres és per una qüestió numèrica de castellers necessaris que no menysvaloro en absolut. Però no crec que aquest fet sobrepassi la dificultat de l’estructura de 3 respecte la del 4, tant al nivell de tronc com també a nivell de folre referint-me especialment a segons tapats i mans.
Quan parlem del castells de 10 amb folre i manilles, aquí sí que crec que la tercera pinya que s’hi afegeix fa que el 4 sigui més complicat de resoldre que el 3. La dificultat tècnica de resoldre amb eficiència el 4de10fm considero que el fa més difícil de fer que el 3. Les diferències que en els castells de 9 amb folre són X (ho sento, però això que dic no té un valor numèric, és una simple qüestió de percepció, d’observació…) no són suficients com perquè el 4 sigui més difícil que el 3. Ara bé, aquestes diferència sí que em semblen suficients quan es produeixen al nivell dels 10 pisos. La dificultat de quadratura del 4 amb folre i, sobretot, les manilles sí que crec que supera la dificultat d’execució de l’estructura de 3. La quantitat de més de gent que necessita un rendiment total, límit, angoixós, fins i tot, més la rebregada que pateix el tronc amb la lògica pèrdua de solidesa i de quadratura que provoquen el folre i les manilles són els arguments principals en què em baso per pensar d’aquesta manera.
Dit això, també recordareu que escrivia que em semblaria una bona solució que els castells s’agrupessin en grups donant-los-hi la mateixa puntuació, tot i que tampoc tinc del tot clar quines fórmules serien les més adients en cas d’empat, que seria molt més fàcil que passés que no pas amb la taula de puntuacions com està actualment.
Articles relacionats:
Opinió: Quin és més difícil, per a qui? (31 d’octubre de 2023
