Sense rivalitat no hi hauria castells. O si més no, no haguessin arribat als límits assolits en les darreres dècades. Aquesta màxima és prou coneguda, malgrat certes visions aparentment romàntiques dels castells dibuixats com una gran pinya de germanor. I es bo que sigui així. La rivalitat també és passió. Cap escena castellera resulta més genuïna, autèntica i vibrant que les que es viuen a la plaça del Blat. Ara bé, una cosa és la rivalitat i una altra, l’amargor que es desprèn de determinades reaccions quan una colla assoleix un èxit històric, com ahir van fer els Castellers de Vilafranca amb el 9de9 amb folre carregat.

Poques hores després de la finalització de l’actuació de Tots Sants van començar a circular per les xarxes opinions i sentències per part de castellers d’altres colles per treure valor i mèrit a la fita dels Verds, perquè un peu d’un dels dosos de la segona torre de les tres havia deixat l’espatlla del sisè en el moment que l’enxaneta feia la tercera aleta. Cert. Si aquest 9de9f l’haguessin fet en un Concurs –on, per cert, haurien pogut coronar-lo amb tres enxanetes, que, sense cap mena de dubte, és més fàcil– hagués quedat en intent. El protocol de plaça és prou explícit i determina que “els dosos han d’estar col·locats i s’han de mantenir a la seva posició des de la primera aleta fins a l’última”.

Però, és clar, una cosa és el Concurs i una altra són les actuacions. De la mateixa manera que bona part de les principals diades creen normes de funcionament i de sistema de rondes, en cap cas indiquen que seguiran el protocol del Concurs per regir la validesa dels castells que se’n facin. De casos com el 9de9f dels Verds n’hi ha uns quants que han passat a la història dels castells com assolits, malgrat irregularitats (o en algun cas, possible irregularitat) en la seva consecució: el pilar de 6 carregat pels Nens del Vendrell el 1967 (primer des de la Decadència), el 5de8 carregat per la Vella el 1969 (primer del segle XX) o el 4de9sf de la Joves al Sant Fèlix del 2000 (segon descarregat en la Segona Època d’Or dels Castells). També alguns 4 amb l’agulla (inclosos 4de9fa carregats) amb mans i peus que no eren a lloc.

De fet, es produeix la paradoxa que si el castell s’hagués fet a la TAP hauria estat automàticament invalidat pel jurat, sense interpretació possible, ja que el protocol ho diu prou clar. Però, en canvi, el 9de9f figurarà en l’índex classificatori del Rànquing Estrella per a determinar les colles que hi accedeixen a les tres sessions de la cita biennal i en quina posició ho fan. En aquest sentit, el Concurs adopta la informació proporcionada per les mateixes colles, cosa que, d’altra banda, té tota la lògica del món, ja que seria impossible que l’organització enviés àrbitres amb càmeres per gravar als milers d’actuacions del calendari casteller.

De fet, quan aquesta norma es va introduir en el protocol, l’any 2014, qui més ho va defensar a la Comissió Assessora va ser el representant dels Castellers de Vilafranca. I no pas perquè s’imaginés que un dia la seva colla es podria enfrontar a un 9de9f en aquestes circumstàncies, sinó per evitar que es fes la picaresca de començar a desmuntar la primera i la segona torre adjunta quan encara s’està coronant la tercera i, en conseqüència, el 9 (el de 9 amb folre, però també el 8 o el 7) no es veiés sencer, sinó a mitges. El sentit de la norma és aquest i respon a una lògica evident.

Que hi hagi gent a qui no li agradi que una colla rival o adversària assoleixi un determinat èxit és absolutament lícit i, fins i tot, legítim. Així és la rivalitat. La immensa majoria dels castellers dels Xiquets de Valls desitgen que l’altra colla caigui o desmunti el que està fent, tant a la plaça del Blat com en qualsevol altre escenari. I qui no ho entengui, no sap encara de què va això dels castells. No són sardanes, ni un espectacle de ballet, activitats absolutament dignes també. En els castells hi ha rivalitat i, per tant, desitjar que els rivals, siguin els qui siguin, no se’n surtin forma part de la seva condició. També quan s’enfronten a una fita històrica.

Les primeres seqüències del documental El carro nou, que el vilafranquí Pau Senabre està realitzant a partir dels viatges que un grup dels Verds fan en bici a determinades actuacions, té un fragment impagable. I genuïnament casteller. Es va poder veure la setmana passada, quan es van projectar les primeres imatges, en brut i no editades, al Festival de Cinema Castells: el càmera pregunta al casteller (i pilaner) de la Colla Vella Llàtzer Magrinyà si vol que els Castellers de Vilafranca –que estan a punt d’intentar el pilar de 9 amb folre, manilles i puntals en el Tots Sants del 2022– se’n surtin. I clarament, respon (amb un somriure als llavis): “no”. Els castells són així, especialment quan hi ha en joc la glòria de ser els primers o, simplement, els millors. (A la sessió del festival on es van projectar les imatges hi havia un grapat de membres dels Castellers de Vilafranca, que van riure, entre satisfets perquè el resultat va ser diferent al desig, i còmplices per una resposta que ningú entén millor que ells).

Ara bé, una cosa –insistim: absolutament legítima– és desitjar que una colla no assoleixi un èxit, també el primer 9de9 amb folre de la història. Però una altra és que, un cop fet, tot i la irregularitat en la seva consecució, la prioritat sigui intentar treure-li tots els mèrits en una reacció de ràbia que no amaga una certa enveja. Ahir a la tarda i encara avui, n’hi ha que insisteixen en subratllar que el 9de9f carregat pels Verds és un intent. Això no és rivalitat, és amargor.

Articles relacionats:
Els Verds obren una altra finestra en un Tots Sants per emmarcar (1 de novembre de 2023)