El consultor Jordi López Daltell, autor del llibre de management i castells Fer pinya (Entramat, 2011) és l’autor d’‘Herois anònims’, un conte que reuneix alguns dels valors essencials dels castells a partir de l’experiència d’una família, que és membre d’una mateixa colla. Les il·lustracions són de la Laura Borràs Dalmau. Gaudiu-lo i compartiu-lo!
L’Anna i la Berta pujaven ben ràpid i àgils per les bandes de la torre en una plaça plena de gom a gom, a la diada castellera, que era l’acte principal de les festes d’estiu d’un poble costaner, a mig camí entre Barcelona i Tarragona.
Una torre de 9 pisos i uns 9 metres d’alçada; els 7 primers dels quals, completats i sòlidament construïts. Els tres primers contenien centenars de persones anònimes; una massa de pantalons blancs, faixes negres i camises marrons; amb tots els matisos del marró que el degradat de l’exposició al sol de les places –setmana rere setmana, mes rere mes, temporada rere temporada– permetia reconèixer. Sense cap mena de dubte, hom podria esbrinar els anys d’activitat castellera de cadascun dels membres de la colla, pels diferents degradats de color de les camises.
Els pisos del quart al setè, contenien dues persones per pis, fortament agafades entre sí i lluitant aferrissadament per contenir els tremolors de la torre i mantenir l’equilibri.
L’Anna, en la seva ascensió, va arribar al sisè pis. Va col·locar el peu dret a la faixa d’una altra Anna; la seva mare, i les mans sobre les espatlles d’ella per a continuar amb la pujada.
Superat aquest sisè pis, havia de superar el setè per a col·locar-se acotada, esperant per a servir de suport a la Berta, que coronaria la construcció aixecant el braç dret, el senyal que permet al públic congregat a la plaça del Mercat, veure que la construcció de 9 pisos, havia estat carregada correctament.
I així ho va fer la Berta, enmig del deliri de la plaça.
Mentrestant, al Genís; pare i avi de les dues Annes, un calfred d’orgull li recorria la medul·la espinal.
El Genís no veia a cap de les seves “nenes”, com a ell li agradava anomenar. Ell era un dels membres anònims del primer pis. Però reconeixia la música escoltada en els milers de castells en els què havia participat en els darrers anys. Completats la majoria, carregats uns altres i intentats la resta. I reconeixia la melodia descriptiva de l’èxit i com l’acompanyava la cridòria de la plaça.
El Genís sentia un gran orgull per haver carregat aquest castell de 9 pisos i també, perquè no dir-ho!, per estar avui aquí i haver-ho aconseguit sent un més, acompanyat de la seva filla i la seva néta.
Als seus gairebé setanta anys; disposava d’un físic privilegiat per la seva edat. Això, unit a la seva antiguetat a la colla, el feia mereixedor d’un lloc destacat a l’interior de la pinya, el multitudinari pis arran de terra.
El Genís també havia coronat, cinquanta anys enrere, castells enmig del fervor de la gent, com després van fer la seva filla, els seus dos fills i ara la seva néta.
Però els nens creixen i el nen Genís va anar creixent, a passos de gegant i baixant, poc a poc, de pis. Va deixar de ser el nen estrella que coronava els castells per convertir-se en l’adolescent primer, i home després; que aguantava sobre les seves espatlles el pes, cada cop més gran, dels homes i dones, que s’alçaven sobre seu per a coronar l’objectiu comú, els castells, torres i pilars de la colla.
Feia gairebé vint anys, poc després de complir els quaranta, que ja no es descalçava per a alçar-se sobre les espatlles d’homes i dones.
“L’edat no perdona”, es deia el Genís. Però en el fons ell sabia que no era per això. La colla no havia deixat de créixer en tots aquells anys, atraient gent nova molt talentosa, i ell sentia que se’ls hi havia de donar pas i que, l’èxit de la colla, del grup humà al que pertanyia, com centenars de persones anònimes, depenia de la capacitat de retenir talent i renovar-lo a la vegada.
El seu cap li deia que era això el que havia de fer; deixar pas i cedir el protagonisme; però saber-se l’objecte privilegiat de les mirades de la plaça, com a membre privilegiat d’aquell reduït percentatge de membres de la colla, que els seus esforços són visibles per a tots, li suposava una poderosa droga per a la seva autoestima, de la que temia prescindir.
Recordava moments de glòria viscuts a les places, un parell o tres durant la majoria d’aquells anys i com tots aquells instants anaven precedits de moltes hores d’assaig i desplaçaments a poblacions, veïnes primer i més allunyades després.
Milers de tardes i nits d’assaig, repetint una i altra vegada tots els moviments i pisos fins assegurar-se que tots i cada un de les integrants de les torres humanes, no solament sabien què havien de fer i com ho havien de fer, sinó que, i això era el més important per al Genís, se sentien convençuts tots i cada un d’ells de què per molt difícil que fos el repte, era assumible.
I recordava els seus anys passats com a responsable dels xavals que pujaven per a coronar els castells, transmetent-els-hi la tècnica, però també la passió i l’orgull per pertànyer a un ampli col·lectiu amb un únic objectiu, alçar els castells més alts possibles, i fer-ho tots junts.
Ara, totes aquelles imatges i sensacions s’apilaven sobre el seu cap, com també ho feia sobre les seves espatlles el pes d’un centenar llarg de castells realitzats en el tronc, mentre l’omnipresent música l’informava del descens.
La música va parar i la pinya va començar a desfer-se. Els castellers ubicats als pisos superiors estaven ja a terra celebrant el gamma extra, castell d’extrema dificultat descarregat exitosament.
I ho feien al voltant de la pinya, el què limitava la sortida dels castellers que, com el Genís, es trobaven a l’interior.
Si el Genís pogués veure el que succeïa fora de la pinya, veuria gent somrient, radiant i a nens pujats a espatlles d’altres membres de la colla.
Si pogués alçar la vista fins al balcó del pis sobre la tenda d’electrodomèstics, veuria a la fotògrafa local, eixugar-se les llàgrimes d’alegria entre fotografia i fotografia. Si al poeta, les llàgrimes de tristesa per no veure el sol l’impedien veure les estrelles, a la nostra fotògrafa les llàgrimes de felicitat li dificultaven immortalitzar el moment que estava vivint. No ho podia veure però no li feia falta.
Si pogués escoltar tot el que el que succeïa fora de la pinya escoltaria, més enllà dels càntics i crits d’alegria, els sospirs dels seus fills, gendre i nores al veure baixar, un cop més, indemne, a la diminuta Anna, del vuitè pis. I escoltaria també, l’imperceptible soroll de les palmellades a l’esquena del pare de la Berta, l’enxaneta que havia coronat la torre de nou pisos. No ho podia escoltar, ni falta que li feia.
Genís no podia veure-ho ni escoltar-ho. Ho sentia tot en la seva pell, el seu estómac i la mèdul·la espinal. Sentia el terra de la plaça ressonar pels salts de la gent i sentia les vibracions de tot aquell xivarri, arribar-li a través dels cossos de centenar de persones que estan en contacte, camisa amb camisa, amb ell.
Encara trigaria un minut o dos en tornar a abraçar a les seves dues Annes i en compartir la celebració amb la resta de la colla i amb qui, com cada setmana havia anat a veure’ls.
Seria, com sempre, una celebració intensa però breu. En menys d’un minut, havien passat de l’esforç màxim a la celebració col·lectiva i en pocs minuts, aquella celebració donaria pas a la tensió prèvia necessària per a construir un segon castell, un tercer, i fins i tot un quart.
En poc més de mitja hora, el segon castell que havien assajat per a intentar carregar i descarregar avui; un altre desafiament, els esperava.
Jordi López Daltell
Il·lustracions: Laura Borràs Dalmau
Articles relacionats:
