La idea de nouvingut sempre m’ha agradat. Crec que principalment perquè no es troba en d’altres llengües, la resta del món diu immigrant o expatriat, o parla de la seva procedència, camerunès, espanyol o xinès. A Catalunya un nouvingut és un nou català, algú que ve de fora i que comença a ser català perquè viu i treballa a Catalunya. En realitat aquesta paraula indica un moment de transició fins a adquirir la nacionalitat catalana, aquella que donem nosaltres honoríficament i no l’Estat espanyol. Venir fins aquí pot resultar una cosa complicada o molt simple, segons si voles amb Qatar Airways o navegues en Patera, però desprès d’això el tema és quedar-se, trobar-se aquí com a casa. Dels 15,6 milions de turistes que trepitgen aquest país cada any, alguns es queden, per feina, per amor, perquè no poden tornar als seus països o simplement perquè veuen aquí alguna cosa interessant.

Ahir la meva professora de francès em deia que ella havia vingut perquè li interessa el tema de les cooperatives i que finalment ha descobert que no són tantes ni tan interessants com ella creia. Però, tot i que no havia trobat el que buscava, s’anava quedant aquí, perplexa per l’energia catalana, em deia, una energia incomprensible i optimista. Vam parlar llavors de les organitzacions de la societat civil que guien el procés sobiranista i de la importància de l’excursionisme com una forma de conèixer el territori, de l’Empordà com a pàtria primerenca de la sardana i del Camp de Tarragona i del Penedès que ens han donat els castells. Li vaig explicar també que entre la Festa de la Mercè de 1981 i de les Olimpíades del 92 s’havia produït un procés de redignificació de la cultura de la Catalunya Nova, una expansió que ha cohesionat culturalment tot el territori i que això fa que avui siguin tantes les colles castelleres en actiu a tot arreu; d’això fa quatre dies.

Em mirava com qui no entén, com qui no creu, però durant el transcurs de la conversa va lligant caps i em diu, en francès: ¿Tu creus que hi ha alguna relació entre l’energia sobiranista i els castells? Jo crec que sí –li dic–, és la mateixa energia que fa que quan tu tornes de festa en metro el diumenge al matí vegis nois joves que surten cap a la muntanya o els pobles per fer una caminada, per muntar un castell, per portar un gegant o donar-se les mans en una dansa rodona i repetitiva. Quan jo vaig arribar –li explicava com podia i en un francès apurat– em va sorprendre molt aquesta energia per fer les coses… i per això em vaig posar com boig a llegir tot el que s’havia escrit sobre el tema. Li vaig confessar que em fa mandra llevar-me ben d’hora per anar a plaça però que al final em vaig acabar enamorant del misteri, de la seva terra i de la seva gent.

Em va dir que estava estudiant català per poder entendre moltes coses que veia i que no entenia, i que una francesa aprengui català és dir molt, i vaig percebre que ella sentia la mateixa inquietud que jo: quin despertador fan servir que sona tan d’hora els diumenges? D’on prové aquesta energia teoritzada per Pep Guardiola i feta realitat diària per tanta gent? Després vam acabar parlant d’altres coses, vam pagar i cap a casa.

Quan caminava no em podia treure del cap la seva cara de sorpresa, pel que li explicava, i de fúria, per no entendre res. Vaig recordar un dia que baixava de Girona cap a la Barcelona inhòspita per remenar la bibliografia castellera de la Biblioteca de Catalunya, sentia el mateix, sorpresa i fúria. Després, crec que això es va anar transformant en amor gràcies a una persona que em passa a buscar amb el seu cotxe els diumenges cap a les 7. Era la barreja perfecta entre la teoria, la pràctica i la pregunta de sempre, que faig jo aquí, tan d’hora? Però tot això, amb els quilòmetres i amb l’efecte del cafè, anava passant a un segon pla, les anècdotes, l’energia i la seva voluntat fèrria em van fer comprendre finalment el que passava.

No diré que el món casteller és un món d’acollida, d’això ja s’encarreguen d’altres, però sí que tenim una eina d’integració molt forta, semblant a la que té tota la cultura popular. Dic tota la cultura perquè portem trenta anys d’actualització d’aquestes expressions, una modernització que ha permès que molta gent, nouvinguda o vellvinguda, s’apropés a fer coses amb altres, activitats comunitàries que ens ensenyen, com diu un amic meu a la seva filla, que compartit tot és millor. En un context individualista, pessimista i immobilista, els castells proposen comunitat, optimisme i acció, es pot fer alguna cosa per canviar les coses. No sabem si és un substitut simbòlic d’un problema real, si fem castells perquè no podem fer un Estat, no ho sé. El que sí que sé és que hi ha milers de persones que diumenge a la nit mengen ràpid per anar-se’n al llit amb la tranquil·litat de la feina ben feta: han pujat, han baixat i els queda l’emoció i la foto. Perquè la promesa de l’ascens social es compleix cada diumenge a les places catalanes, tant per a vellvinguts com per a nouvinguts…

– Carles, tenim lloc al cotxe?

PABLO GIORI

girona.academia.edu/PabloGiori

Foto: Components dels Castellers de Barcelona enfaixant-se