L’Anna mira al seu voltant. La plaça és plena a vessar. El sol crema i l’aire no es mou. Milers de veus parlen al mateix temps, milers d’olors es barregen i es confonen. Avui és el gran dia, un dia crucial per a la colla. És la gran diada del poble i tothom espera que facin un bon paper. La pressió, doncs, és màxima. Papallones a la panxa, marejos, angoixa, incertesa, dubtes, respiració desbocada, ungles rosegades fins al límit. Ja comença, ja no hi ha marxa enrere.
Aquest matí, a casa, quan l’Anna s’ha llevat, tenia mal de panxa. La mare li ha fet l’esmorzar que més li agrada: xurros i xocolata desfeta. Però l’Anna no tenia gana. Un nus lligat ben fort a la panxa n’és el culpable.
Només fa un parell de mesos que l’Anna assaja, i avui, si tot va bé, s’estrenarà a plaça. És l’aixecadora més menuda i eixerida que ha tingut mai la colla. Tothom ho sap i tothom compta amb ella. L’Anna només té cinc anys, però sent, intueix, nota, sap que el que està a punt de passar és important, que ella és important, que el que ella faci o deixi de fer serà important.
La pinya ja està muntada. Pugen segons i es col·loquen. Pugen terços, quarts, quints i dosos a la pinya. El cap de colla crida. Es col·loquen terços, després quarts, quints i finalment dosos. Només falta la canalla, que ja és a mig camí. El cap crida: “Anna, va!”, “Fineta i pel mig!”. L’Anna mira amunt: encara li falta un bon tros per arribar a dalt; mira avall: segons i terços tremolen, els ulls esbatanants i la cara enrojolada; cabells i camises xops de suor; peus que es mouen, mans que no arriben, colzes que baixen. L’Anna no hi entén gens de tècnica ni de posicions, però una veueta interior li diu que no pugi més. El cap de colla insisteix: “Anna, amunt! Vinga, que ja hi ets!”.
L’Anna no vol pujar. Llàgrimes de ràbia brollen sense parar d’uns ullets blaus, innocents, que ho diuen tot. L’Anna baixa com un coet i, tot just els peuets toquen la pinya, el castell cau. L’Anna es llença als braços de la mare, que l’abraça i la calma i, tot seguit, treu una paperina de la bossa i l’obre. L’Anna agafa un xurro i el devora. La seva amiga Marta l’estira dels pantalons. L’Anna agafa un altre xurro i li allarga. Baixa dels braços de la mare, agafa la paperina i, amb un somriure que li il·lumina la cara, se’n va a jugar amb la Marta.
MONTSE COMAS
Foto: Grallers dels Minyons tocant a la plaça de Sant Jaume de Barcelona (Foto: Aina Serra)
