Faixa, camisa i benzina. Aquesta és la tònica que un grapat de castellers de diferents colles assumeixen durant tota la temporada. Són castellers que fan quilòmetres, molts quilòmetres, per no faltar al seu compromís als assajos i les actuacions. Els hi apassionen els castells, s’estimen la colla i no els import els quilòmetres, temps i diners que això impliqui. Molts integrants es desplacen, setmana a setmana de la temporada, des de diferents punts geogràfics, per participar en els diferents assajos i sortides.
Per motius de feina, pels destins que els ha donat la vida o perquè han decidit canviar de colla, hem triat quatre protagonistes entre els molts que hi ha arreu del mapa casteller.
Roger Juanpere. De Reus a Saragossa
Roger Juanpere va començar a fer castells amb els Xiquets de Reus fa vint anys. Des de l’octubre del 2005, viu fora a Saragossa, on treballa, com a enginyer tècnic al sector de serveis mediambientals. Quan va obtenir aquesta feina, el Roger es va haver de plantejar amb més calma la pràctica castellera per tal de poder-la compaginar amb la vida laboral. “Venia d’uns anys de plena dedicació. Havia ostentat càrrecs de responsabilitat a la colla i el fet de marxar a viure lluny de Reus va ser una mena de descompressió necessària”.
No obstant, el compromís d’aquest casteller reusenc esdevé total durant els vuit mesos que dura la temporada (març-novembre). “M’ho compagino prou bé. Normalment viatjo fins a Saragossa amb el tren regional que surt de la mateixa estació de Reus. Arribo els divendres al vespre i marxo els diumenges a la tarda. En el cas que hi hagi actuació diumenge a la tarda; o fins i tot diumenge al migdia lluny de Reus, et programes el viatge amb trens d’alta velocitat que surtin a darrera hora del diumenge o dilluns a primera hora del matí. Són uns 30 caps de setmana, més o menys, que equivalen a 500 quilòmetres de mitjana. No m’he parat a calcular el total de l’any. Més o menys, si en fem una mitjana, serien 15.000 quilòmetres per temporada”.
Quan el Roger ocupava càrrecs de responsabilitat a la Junta, la distància li impedia assistir a alguns assajos, sobretot, els previstos entre dilluns i dijous. “Per horaris de feina i transport era inviable baixar a l’assaig de dimarts. Calia molta paciència i esforç per part dels companys; a més de treballar el doble cap de setmana (assaig de divendres i sortides). Això sí, durant la setmana, a través dels correus i les xarxes socials, pots anar fent molta feina. Tot i que en la distància pateixes més, perquè no pots seguir l’evolució completa de les coses”, reconeix.
Sobre l’hàbitat on resideix, Juanpere, conclou que a Aragó no coneixen prou el valor que tenen els castells. Tot i no parlar-ne massa a la feina, afirma que durant el temps que fa que resideix a la zona, ha observat que més enllà de les preguntes tòpiques sobre “castellets”, veu com els seus veïns no saben assimilar què representa la tradició.
Maria Sánchez. Des de terres gironines als Minyons de Terrassa
La Maria Sánchez fa més de deu anys que és castellera activa. Va començar a experimentar-los a través de la colla universitària, els Xoriguers de la Universitat de Girona. L’any 2005 va passar a formar part dels Marrecs de Salt; tot i que aquesta mateixa temporada va viure la primera Diada de Sant Fèlix amb els Minyons de Terrassa. Des de mitjans del 2011, quan se va rebre la camisa, milita regularment les files de l’agrupació malva.
Resideix a Girona, en concret, a trenta segons caminant de la plaça del Vi, un escenari molt nostàlgic per la colla egarenca, on l’any 1998 va aconseguir descarregar el primer 4de9 sense folre del segle XX i enguany han recuperat descarregat el 3de10 amb folre i manilles. Tot i viure a Girona, la feina de la Maria es troba a la Jonquera, on treballa en tasques de màrqueting i comunicació per a un centre comercial. La distància entre Girona o l’Empordà són llunyanes per anar a Terrassa. Tot i així, la Maria, diu que “ho fa perquè estima els castells. Fer aquests desplaçaments per a mi, representen les meves hores de desconnectar de la feina. Viatjo amb el Xavier Pinsach, el segon cap de colla dels Minyons, que també viu en terres gironines. Durant els 100 o 150 quilòmetres, depenent si marxo de Girona o de la feina, el Xavi i jo, aprofitem per parlar de la colla i la seva actualitat. No em suposa cap maldecap viure lluny. Són distàncies que no m’afecten. Fins i tot, diria que em costa anar més a la feina”, reconeix.
La metodologia per compaginar feina i vida castellera esdevé compatible. La Maria treballa de dilluns a divendres amb uns horaris flexibles que li permeten anar seguint de manera regular la temporada. “En funció del temps i la disponibilitat laboral acostumo a baixar en dos dels tres assajos previstos a la setmana. A més, cal sumar-hi, la reunió de junta, ja que ocupo una responsabilitat, i les sortides. Com a mínim, faig tres viatges a Terrassa a la setmana”, comenta
Sobre els quilòmetres que pot executar al llarg de l’any, la Maria, assegura que “no s’ha parat mai a calcular-ho. Mai m’ho he plantejat. Potser algun dia m’aturo a fer la suma. Seria interessant veure diversos aspectes, com per exemple, la benzina”.
Finalment, aquesta jove castellera dels Minyons, ens explica la diferència d’entendre i viure els castells que hi ha a la zona tradicional i a la zona no tradicional del país. “Se’n parla de manera diferent. A Vilafranca i Valls tothom parla de castells. A nivell cultural, hi ha més vida a la zona tradicional. A la Jonquera, per exemple, al centre comercial on treballo, s’utilitza el fet casteller com a símbol de Catalunya, però no hi ha un diàleg fluïd per analitzar una determinada temporada”, conclou.
Christian Llorca. Un rubinenc a la Joves de Valls
Des de la passada temporada, el Christian Llorca ha esdevingut una peça important per a que la Colla Joves Xiquets de Valls recuperés el pilar a les places. és el segon del pilar de 6, terç del del 7 i quart del de 8. A més, enguany ha fet de segon als grans castells de la Joves, com el 4de9 sense folre i el 2de8 sense folre. És natural de Rubí, encara que, des del 2008, forma part de l’agrupació del carrer d’en Gassó. Aquest estudiant d’Integració Social, que entre setmana viu a Barcelona, assegura que té una mena de malaltia pels castells. La meva primera incursió castellera provenia dels Castellers de Cerdanyola. En aquesta colla, hi vaig fer un parell de castells; a més d’aprendre què significaven. Després, vaig conèixer la gent de la Joves i em van animar a fer el pas.
El Christian porta bé la relació entre la feina i els castells. “Tinc uns horaris prou adaptats que em permeten baixar a Valls entre dos i tres cops per setmana. Faig els desplaçaments amb membres de la colla que entre setmana viuen a Barcelona. Omplim un parell de cotxes per a reduir despeses. En cap moment m’he plantejat calcular quants quilòmetres podem arribar a fer durant la temporada. Segur que són molts diners. De totes maneres, són viatges, que els faig a gust perquè m’agraden molt els castells i el caliu que es respira a la colla”, matisa.
Llorca veu les diferència de viure els castells en ciutats de la zona tradicional i la zona no tradicional. “A Valls, hi ha un ritual marcat, fet que no tenen en poblacions del nord. Quan hagi acabat els meus estudis, em voldria instal·lar a Valls. Estar allunyat entre setmana fa que no puguis seguir tant com voldries el dia a dia i no t’assabentis del que pot passar en les setmanes prèvies d’una gran diada”, remarca.
Juli Selma. Un triangle entre Barcelona, el Penedès i el Pirineu
Viu a Barcelona, treballa a Badalona, té segona residència a Sitges, puja tot l’hivern al Pirineu a fer d’entrenador d’esquí durant els caps de setmana i fa castells amb els Castellers de Vilafranca. El Juli Selma va començar a fer castells amb la Jove de Sitges el 1993 i des de 1999 milita als verds, on és un habitual al terç de grans construccions com el 4de9 amb folre i agulla o el 5de9 amb folre. És la persona que ha fet més vegades de terç al 3de10 amb folre i manilles i el seu historial casteller està ple d’altres castells de primer nivell. A part dels castells, té una altra passió: l’esquí, ja que disposa d’una titulació d’entrenador. La tasca que porta a terme la neu no li impedeix fer castells, si bé els darrers caps de setmana de la temporada d’esquí coincideixen amb els primers assajos i molts divendres marxa passada la mitjanit al Pirineu. A les 8 del matí ja és a les pistes preparant els entrenaments dels petits.
Selma assegura que “és un casteller complidor durant els set mesos que dura la temporada. La feina, que tinc a Barcelona, la pots compatibilitzar amb les tres sessions d’assaig que hi ha a la setmana. Hi ha un compromís amb la colla i m’agrada fer castells”. El Juli recorda que no és el primer casteller dels verds que fa quilòmetres per assajar. Anteriorment, Toni Bach ja anava a Vilafranca des de Lloret, mentre Ignasi Pérez, Xaio, ho va fer des de Figueres abans de quedar-se a viure al Penedès.
El pla de viatge del Juli per acudir als assajos és força metòdic. “Els dilluns i els dimecres faig el desplaçament des de Barcelona. En canvi, els divendres, quan acaba l’assaig, me’n vaig a Sitges, on hi tinc una segona residència. De fet, si no tingués la feina a Barcelona viuria a Sitges, ja que és on m’hi sento molt a gust”, apunta.
Reconeix que no ha calculat al peu de la lletra el quilometratge que pot arribar a fer en un curs casteller sencer. “No m’he parat a reflexionar-hi. Segur que acabo fent més de 300 quilòmetres a la setmana”, resumeix.
DAVID PRATS
Foto 1: Roger Juanpere al darrer Concurs
Foto 2: Maria Sánchez, en un dels ponts de l’Onyar
Foto 3: Christian Llorca, parant el primer pilar de 6 recuperar per la Joves, a Torredembarra el 2013
Foto 4: Juli Selma, terç de la rengla de la pujada de l’aixecador de la torre, al 5de9 amb folre de Tots Sants (Foto: Antoni Coll)
Articles relacionats:
