Com tants altres de la meva generació vaig descobrir Pere Català Pic a les pàgines de Món casteller, obra coordinada pel seu fill, Pere Català Roca. No podia ser d’altra manera. Pare i fill, juntament amb el germà Francesc Català Roca, constitueixen un triplet màgic de la fotografia. El pare havia nascut el 1889, prop del final de la primera època d’or dels castells, i ho havia fet a la ciutat de Valls, bressol d’aquesta tradició avui proclamada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco.
La seva infantesa aniria paral·lela a la decadència no sols d’aquesta manifestació sinó també dels balls i entremesos integrants del seguici cerimonial vallenc i del conjunt del Camp de Tarragona. El Penedès resistiria una mica millor fins el punt que els Xiquets de Valls fan de Vilafranca ‘la plaça més castellera’, on també s’atresorarà ‘la festa major més típica’ gràcies a la pervivència d’altres elements festius encapçalats pel drac i els gegants.
En un sorteig a principis del segle XX Pere Català Pic va guanyar una càmera fotogràfica, que li permetria despertar l’afició per aquest art que esdevindria la seva professió. Retratista a Valls des de 1915, divulgador dels seus coneixements i mestre de la utilització de la fotografia en la publicitat, amb coneguts treballs per a les cases Anís del Mono, Ford o Xocolates Juncosa, l’autor utilitzà la tècnica per deixar constància de la festa, aleshores plenament allunyada d’una visió patrimonial per part del conjunt de la població.
La creació de la Mancomunitat de Catalunya fou clau per considerar la cultura com un element essencial en la definició del país. Valls es presentà com una peça essencial en la construcció d’aquest mapa cultural. Concretament el 1918 la Biblioteca Popular de Valls se situà com la primera de les que havien de configurar una sèrie d’equipaments locals per fomentar l’accés de les classes populars a la cultura escrita. L’encara jove Pere Català Pic era allà, al capdamunt del passeig dels Caputxins vora el santuari de la Mare de Déu del Lledó, amb la seva càmera deixant constància dels Xiquets de Valls travessant la decadència.
D’ell també són els magnífics retrats de dos mítics caps de colla i castellers l’Isidre Tondo Ballart, Isidre de Rabassó, i Anton Fàbregas Mialet, Anton de l’Escolà. Els dos havien estat membres de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, i el segon passà per tres agrupacions. El primer en fou el cap de colla almenys entre 1876 i el 1918, quan morí. En aquest sentit, de forma errònia, encara recentment s’havia ubicat el retrat d’Isidre Tondo en la dècada dels vint del XX.
El segon, originari de Torredembarra i vallenc de veïnatge, era un dels segons del “4 de a 9 limpios” aconseguit per la Colla Vella dels Xiquets de Valls a Tarragona per les Festes de Santa Tecla de 1881. El Diario de Tarragona del 27 de setembre ho resumia així: “También lucieron sus habilidades las collas de «xiquets de Valls», entrando en gran competencia y levantando torres de un mérito estraordinario, llevándose la palma la conocida por vieja que levantó la torre de «cuatre pilans de nou» sin refuerzo ni ayuda de ninguna clase, torre que no se había atrevido á levantar hasta la fecha”. Després, Anton de l’Escolà creà la seva pròpia colla entre 1895 i 1901, de la qual en fou el cap, com també ho seria més endavant en la Colla Nova de l’Escolà.
El Català documentalista captava els castellers, antics protagonistes de les gestes mítiques dels Xiquets de Valls de la primera època d’or, en els moments més baixos de la seva història, amb pinyes molt migrades i amb l’aleta dels enxanetes dels pilars assenyalada amb les mans a la cintura. Són instantànies com la de les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela de 1921 a la sortida d’ofici, quan encara els castells no havien enfilat la Renaixença. El treball del fotògraf és paral·lel, per exemple, a la reivindicació dels costums propis que comença a emergir per part d’estudiosos cabdals com Aureli Capmany. Català és conscient de la importància de transformar els mal considerats Xiquets en un actiu cultural i, alhora, de generar un univers patrimonial en què emmirallar-se.
Sense la seva càmera no tindríem la sèrie d’imatges sobre la moixiganga de Valls a les Decennals del mateix 1921 en una actuació específica per a Català que va permetre deixar testimoniatge complet d’un dels antecedents dels castells. Sens el seu treball no s’haurien pogut retrobar les lluminàries candeleres, en una col·lecció corresponent al 1931 que també abasta els gegants, l’àliga, els balls de bastons i de la primera, els sonadors, l’ambient de carrer i la dimensió religiosa de la celebració més intensa de les que viu Valls.
Fins al 31 de juliol el Museu de Valls, dirigit per Jordi París, amb fons de l’Arxiu Municipal de Valls conduït per Jep Martí, organitza una mostra commemorativa amb motiu dels 100 anys de l’establiment de Pere Català Pic com a fotògraf professional la seva ciutat nadiua, el 26 de maig de 1915, primer a la botiga del carrer de Sant Antoni, i després al carrer de la Cort. Aquí va començar una carrera d’èxit que el conduí el 1932 al seu establiment a Barcelona.
JORDI BERTRAN
Exposició Pere Català Pic
Museu de Valls, passeig dels Caputxins, 18.
De dimarts a dissabte, d’11 a 14 h, de 17 a 20 h; diumenge i festius, d’11 a 14 h.
Foto 1: 4de7 de la Colla Nova a la inauguració de la Biblioteca Popular de Valls (1918) (Foto: Pere Català Pic)
Foto 2: Castellers en el seguici dels balls populars a Valls (1931) (Foto: Pere Català Pic)
Foto 3: Pere Català Pic
Articles relacionats:
