El discurs sembla reiteratiu i, fins i tot, avorrit, però no per això s’allunya de la realitat: els castells viuen un moment d’expansió contínua que es manifesta en una millora generalitzada dels registres, un increment del nombre de castellers i un augment constant del nombre de colles –més de cent–, algunes de les quals a l’estranger. Els rècords es baten any rere any i les fronteres se superen constantment, de manera que es deixen en ben poca cosa les fites de fa pocs mesos.
I aquest el risc que corren els castells: morir d’èxit. O, encara pitjor, banalitzar, per la millora contínua, l’extraordinària dificultat que suposa elevar un castell de vuit o nou pisos. Ja se n’han adonat els caps de colla d’algunes de la formacions principals quan anuncien castells de la gamma bàsica de 9 pisos que no són valorats amb la deguda admiració que suposa un registre d’aquest nivell. El començament de la temporada 2016 ja ha deixat les primeres notes destacades. El primer castell de nou va arribar abans que mai –el dia de Sant Jordi, amb dels Minyons de Terrassa–, i també la primera construcció de gamma extra: la torre de nou amb folre i manilles que van executar els Castellers de Vilafranca fa tres setmanes en un poblet del Penedès. Aquesta cursa de les colles per superar els seus registres i deixar en petits els èxits anteriors té molt a veure amb el risc de devaluació de cada meta que s’aconsegueix.
El salt espectacular que viuen els castells té l’explicació en diversos fenòmens, però n’hi ha dos de crucials. D’una banda, l’aposta decidida de les colles per assajar més i millor. I és que els castells tenen pocs secrets: com en qualsevol altra activitat, com més s’assaja i es practica, més fàcil és obtenir resultats. Avui dia ja no hi ha cap colla que faci castells simplement per bravesa. Ja se suposa que tots els castellers són valents, però sense un rigorós pla de preparació tècnica –i fins i tot física– no s’aconseguirien ni la meitat dels èxits. La majoria de les colles actuals assagen dos dies a la setmana, i cada vegada són més les que opten per tres. I en aquestes sessions els castellers que pugen al tronc –és a dir, des del pis de segons i fins just sota de la canalla– no poden faltar pràcticament ni un dia. Si no hi van, perdran el lloc… o faran perdre a la seva colla possibilitats d’èxit.
La segona clau de l’èxit és la capacitat d’atracció que tenen els castells en àmplies capes de la societat catalana. Des del Baix Llobregat fins al Pirineu i des de l’ Empordà fins a les Terres de l’Ebre, els castells s’han expandit per tot Catalunya per erigir-se en una activitat oberta i participativa que mostra uns valors amb elevat suport social, com ara la feina en equip, l’esforç, el compromís i el seny. Per això s’estan estenent a l’estranger: han sorgit colles a Xile, la Xina (que ha assolit els vuit pisos), París, Londres i Copenhaguen, que fan les construccions seguint els mateixos patrons i terminologia dels castells catalans. Curiosament, on encara no n’ha sortit cap és més enllà de al sud d’Acanar.
SANTI TERRAZA
Article publicat al diari La Vanguardia el 24 de juny
Foto: 3de9 amb folre descarregat per la Colla Vella a la diada de Completes (Foto: Món Casteller Valls)
Articles relacionats:
