La historiografia castellera ha escrit amb lletres d’or els noms de mítics caps de colla del segle XIX, com Isidre de Rabassó a la Colla Vella, o ja al segle XX d’altres, com Jan Julivert als Nens del Vendrell. Autèntiques personalitats castelleres que van capitanejar les seves colles fins als últims dies. En un model de colla molt més personalista, en alguns casos gairebé familiar, i en una societat que concebia els castells de forma diferent a l’actual, el càrrec de cap de colla esdevenia, a la pràctica, vitalici. A l’últim quart del segle XX, de forma paral·lela als canvis que experimenta el país, el model de colla també evoluciona i s’escurcen (de forma general) els mandats. Avui, on tot va tan ràpid i el món s’accelera, ja hi ha colles que estrenen cap de colla cada any, malgrat que aquesta és una opció que no es veu com a òptima ni per les mateixes agrupacions que la protagonitzen. Examinem-ne diferents casos.

En el punt en què totes les colles entrevistades coincideixen és en què (encara avui) el cap de colla ha de ser una persona que transmeti energia, ganes, ambició i sàpiga comunicar bé amb les diferents sensibilitats aplegades entre les seves camises. A partir d’aquí, si els castells surten, és més probable que el mandat s’allargui, si bé allò que marca definitivament el final és la sensació personal de no poder donar més al nivell d’un cap de colla. 

Si acceptem que el primer any, tothom té l’energia i l’ambició al màxim, els caps de colla indiquen que aquest és un any clau. A la Colla Vella, Albert Martínez ha encetat la tercera temporada al capdavant dels rosats, però recorda que “el primer any la colla ha d’assimilar la teva manera de treballar, la teva personalitat, ha de veure com ets. Tots els caps de colla nous pensen que poden fer les coses diferents i millors i també apareixen dubtes. El segon any, en canvi, ja s’han d’anar recollint els resultats, la colla ja et coneix i tot està més clar”. A la Colla Vella, els caps de colla entren per quatre temporades, però el mateix Albert Martínez admet que “s’arriba fins on es pot. Si estàs a gust i pots dedicar-t’hi, fas els quatre anys”. Amb tot, Martínez també és conscient que “els resultats marquen”. 

En aquest sentit, al seu antecessor, Manel Urbano, que va acabar els seus quatre anys amb una dinàmica ascendent “se’l va convèncer que havia de continuar”, explica Albert Martínez, que apunta, però, que “tampoc no hi havia un relleu clar”. Precisament, aquest és un dels possibles inconvenients d’un mandat massa perllongat: que esdevingui dependència. Buscar un relleu, amb temps, a colles de l’exigència de la Vella es veu difícil. Segons Albert Martínez, “a la Colla Vella, no passarà mai, perquè el cap de colla ha d’estar pendent de moltes coses” i afegeix que “està clar que qui s’hi posa ha de ser experimentat. Jo, per exemple, havia estat adjunt del Manel Urbano, havia portat pinyes i folres i també la canalla, però el més important és tenir i mantenir les ganes. Quan això afluixa, s’ha de canviar”. 

Una altra colla que marca que els mandats del seu cap de colla seran de quatre anys és la dels Castellers de Vilafranca. Actualment, Toni Bach és qui té aquesta responsabilitat i l’any 2019 és el seu quart any. Malgrat un any amb moltes complicacions i havent cedit el títol del Concurs de Castells a la Colla Vella, Bach assegura que “no se’m fa llarg. Tinc moltes ganes que comenci la nova temporada, perquè estic més motivat que mai”. Bach està convençut que la norma estatutària dels Castellers de Vilafranca de marcar quatre anys per a cada cap de colla (amb la possibilitat d’una reelecció per a quatre anys més) és bona: “El projecte ha de durar quatre anys. No es pot anar canviant cada any. Les colles que van canviant sovint i els va bé és perquè canvien càrrecs al voltant d’un mateix equip”, diu Toni Bach, que considera, però, que “el ritme d’avui, amb assaigs, diades i reunions durant vuit mesos l’any fa que sigui improbable que veiem un cap de colla que duri vuit anys”, com va ser el cas del Francesc Moreno Melilla, cap de colla vilafranquí entre 1995 i 2003, o la vintena d’anys que s’hi va estar Carles Domènech Mènec. 

Un nivell d’exigència molt alt i perllongat al llarg de l’any, que els caps de colla admeten que afecta la vida familiar i que, per tant, propicia que hi hagi relleus cada vegada més seguits si es vol mantenir aquest nivell. Per a Toni Bach, una fórmula interessant i que podria marcar una pauta mitjana seria establir tres anys de mandat, amb la possibilitat que el cap de colla demani fer-ne un quart, una circumstància que normalment es dóna si els castells surten i hi ha forces.

A la Colla Jove Xiquets de Tarragona, sembla que li han pres la mida a una solució intermèdia: els mandats són de dos anys, però tres dels últims quatre caps de colla han esgotat els dos primers anys i han demanat a la colla de continuar, però tan sols un any més, cosa que se’ls ha acceptat. Jordi Crespo, que n’ha estat cap de colla (del 2008 al 2010), creu que “dues temporades són justes, perquè entre agafar la dinàmica, els canvis i començar a veure els resultats… dos anys són justos”, cosa que explicaria aquest tercer any dels darrers caps de colla de la Jove de Tarragona. Crespo, admet, però, que “més de tres anys és difícil pel desgast del cap de colla més que perquè la colla demani un canvi” i a més a més creu que “als quatre anys, també calen nous missatges”. 

La fórmula del 2 + 1 és la que tenen plantejada sobre la taula els Xiquets de Reus, d’on Toni Rull n’ha estat cap de colla el 2017 i 2018. La norma dels reusencs seria tres temporades, més una quarta, però el mateix Toni Rull explica que s’està anant cap a dues temporades més una tercera opcional, on si el cap de colla es troba amb forces no caldria que passés per assemblea. Malgrat que aquestes són les voluntats, el cert és que a l’activitat castellera no es pot obligar a ningú a continuar en un càrrec si no s’hi veu amb forces. En el seu propi cas, s’ha adonat que “un projecte de dos anys és curt, perquè el primer any ja et trobes el calendari fet i el segon ja és l’últim. No hi ha temps ni per buscar un relleu. Per aquesta banda, penso que el projecte hauria de ser de tres anys, però també és veritat que es fa difícil d’arribar al tercer any perquè es requereix una alta intensitat i una gran disponibilitat i jo, per exemple, tinc una empresa i se’m fa molt complicat”. Per a Rull, el cap de colla ha de ser un exemple: “No pots fallar en cap sortida, perquè si no hi ets la gent pot pensar que allò potser no és tan important. A més, avui en dia el whatsapp és continu i quasi cada dia has de ser al local”. Per tot això, Rull pensa que “caldria que els equips seguissin perquè el projecte tingués continuïtat, malgrat que el cap de colla pogués canviar”. 

Un pensament molt semblant és el de Llorenç Llaberia, cap de colla dels Castellers de Lleida, que creu que “s’ha de distingir entre el projecte de la colla i el cap de colla. En el cas d’un projecte de colla, cal una planificació a tres o quatre anys si es vol canviar les dinàmiques internes d’una associació amb tanta gent i tan diversa. Però qui encapçali aquest projecte pot variar”, ja que considera que “depèn del caràcter i la situació personal, la capacitat d’aguantar la pressió, l’esforç i la disponibilitat de cadascú”. 

Malgrat això, els Castellers de Lleida estipulen als seus estatuts que el mandat del cap de colla és de tres anys, sense necessitat de reafirmar-se en el càrrec durant aquest temps i sense limitació de mandats.  

Per a Jaume Galofré, que va ser cap de colla de la Colla Joves Xiquets de Valls els anys 2015 i 2016 “no hi ha manuals per aquest tema, perquè jo diria es pot durar tant de temps com et permetin les circumstàncies. A partir d’aquí, sí que diria que l’ideal és més d’un any. Per a mi, dos o tres anys és un bon període per fer una feina progressiva, esprémer el teu equip i, fins i tot, poder preparar un relleu”. Amb tot, Jaume Galofré opina que “encara que continuï l’equip, la figura del cap de colla marca molt, ha de deixar empremta”. Ell recorda la primera temporada com “la més xula. Ho descobries tot, la colla captava la teva energia, les ganes, les idees i l’empenta. El revulsiu es nota. No va ser un any de nivell molt alt, però sí que vam posar una bona base”. En canvi, el segon any Galofré el va viure diferent: “S’havia d’aspirar a objectius més alts i es va notar més la pressió. Potser si hagués tingut un tercer any, al segon no hi hauria hagut tanta pressió”. Una sensació de “pressió” que Galofré admet que “a Valls és més gran per la dualitat que hi ha, però també és un honor ser cap de colla, a Valls”.  

De fet, Jaume Galofré explica que el seu tercer any no va ser possible “perquè vaig començar una nova etapa professional i ja veia que no podria”. Malgrat això, aquest ex-cap de colla vallenc creu que “sí que hi ha un alt nivell d’exigència des del 2010 i cada vegada veiem caps de colla que duren menys, però penso que el nivell actual no és sostenible en el temps. Quan això passi, llavors potser sí que començarem a veure cap de colla que durin més anys”. 

Un dels casos de regnat més longeu en una colla de castells grans és el de Xevi Castellví als Capgrossos de Mataró, d’on en va ser fundador i també cap de colla entre el 1999 i el 2007. Malgrat que confessa que “amb l’alta exigència d’avui, potser no duraria tant”, sí que creu que “avui falta ambició. Veig gent de 30 anys, sense fills, que viatgen… i tenen dubtes de comprometre’s amb la colla”. Castellví recorda que “quan era cap de colla tenia dues criatures, una empresa amb 40 treballadors i mai no he deixat de fer esport. De fet, va ser quan esperàvem el tercer fill que la meva dona em va dir que havia de deixar de ser cap de colla”. A més, el final del mandat de Castellví va ser especialment dur, ja que la temporada 2006 va viure en primera persona la tragèdia de la Mariona Galindo: “Vaig sentir que havíem d’acabar el 2006 amb castells de 9 i que havia de continuar l’any següent per recuperar el 4de9 amb folre”. Els Capgrossos van recuperar el 4de9f i Castellví va deixar pas a Lluís Feliu (cap de colla entre el 2008 i el 2011), en una successió pactada: “Ell es va anar preparant amb mi, perquè un cap de colla ha de saber com és una tècnica, com es plantegen els assajos, quin calendari tens”, comenta Castellví, que també és conscient que al capdavant de la colla no es pot deixar content a tothom, ja que “a la junta jo tenia diferents sensibilitats i havies de fer equilibris, però està clar que al final tota decisió té efectes col·laterals”.  

Per a Xevi Castellví “ajuda molt a aguantar en el càrrec tenir un bon equip, perquè realment l’exigència que es demana a un cap de colla és molt alta. Són molts cafès amb molta gent, el telèfon, parlar amb els pares de la canalla…” i no creu que sigui tan important fixar uns anys de mandat com complir els objectius: “Tres temporades pot ser una bona mida, sempre que abans no hagis complert els objectius. Si el primer any ja has fet allò que et proposaves, el sistema d’any en any tampoc no és dolent. No és bona la sensació que et sobren anys”, assegura Castellví, que analitza que “costa tant arribar als objectius, que la gent es crema molt”. El fet que la societat actual sembla que tot ho accelera i imperen els projectes curts fa que “la gent no es veu massa anys al mateix lloc”, comenta Castellví, que lamenta, però, que “ja som al desembre i encara no tenim cap de colla. Em diuen que ja està bé, perquè així la gent es remou, però a mi m’agrada més tenir-ho previst. De fet, sí que hi ha un grup que vol agafar-ho d’aquí un parell d’anys, però ara mateix encara hem de saber qui estarà al capdavant l’any que ve”. 

Als Minyons de Terrassa, Albert Pérez (cap de colla la temporada 2012 i després l’any 2016), creu que “l’ideal són dos o tres anys, perquè el primer vas prenent mides i crees estructures, el segon ja han de sortir els resultats de la feina i el tercer ha de servir per rematar-ho”. Més enllà de la teoria, però, el cert és que la realitat no sempre és tan senzilla: “L’any 2012 va ser molt dur i complicat i vaig decidir de no continuar”, explica Pérez del primer any que va ser cap de colla, mentre que al final de la temporada 2016 (la seva segona experiència de cap de colla) “no vaig repetir perquè esperàvem canalla”. Amb tot, en aquesta temporada del 2016, Albert Pérez es considera més aviat una part final del projecte de Guillem Comas, que havia estat cap de colla l’any 2014 i 2015 i que havia assolit el primer 4 de 10. 

Tot i que es poden establir continuïtats en els projectes, Albert Pérez referma l’opinió que la figura del cap de colla marca molt: “les persones som diferents i les maneres de fer, també ho són. De cara a l’interior de la colla, és molt important qui és el cap de colla”, comenta Pérez, que afegeix que “ser cap de colla a Terrassa no té el reconeixement que té a Valls, a Vilafranca o a Tarragona, però qui s’hi vol posar sí que sap que ha de comptar amb el suport de segons quina gent de dins. Els joves que ho han agafat han anat a parlar abans amb la gent que és ex-cap de colla, per exemple”. 

Per a Albert Pérez, “el cap de colla modern és un conductor de grup, amb un equip potent al darrere que ha de fer funcionar. Evidentment, pren decisions, però el veig més com un conductor que com un especialista”. Aquest 2018, els Minyons han tingut dues persones al capdavant, dos co-caps de colla (Xavi Jurado i Arnau Boada). Segons Pérez, “amb un any no es pot tancar un projecte. Els qui ho porten ara han de continuar, com a mínim, una altra temporada” i posa com a exemple l’aposta que la Colla Vella va fer amb Manel Urbano: “Al principi ho va tenir complicat, però les idees estaven clares, van fer molta feina i després va acabar bé. Penso que als Minyons, ara mateix, estem en aquesta fase”. 

Una de les colles amb un progrés exemplar enllaçant mandats de dos anys és la dels Marrecs de Salt, que l’any 2012 carregaven la torre de 8 amb folre i l’any 2017 descarregaven el 3de9 amb folre. Sergi Camps va ser-ne el cap de colla entre les temporades 2011-2014, sumant dos mandats i creu que “per a mi, quatre anys van ser ideals. Estar-hi més temps pot arribar a generar una dependència de la colla respecte a aquesta figura”, malgrat que un cop va deixar el càrrec va continuar l’any següent dins de la junta tècnica. 

Per a Camps, “pots tenir un projecte o anar a salvar la situació. Nosaltres, quan vam agafar la colla l’any 2011, teníem un projecte, que era el de ser colla de 9. Ens ha costat vuit anys, però l’hem aconseguit” i creu que “has de transmetre ganes i ambició”. En el seu cas, per exemple, al final de la segona temporada va carregar la torre de 8 folrada “i tenia clar que havia d’anar el 2013 a descarregar-la, com així va ser”, explica Sergi Camps. Un altre factor clau en l’evolució dels de Salt, segons Sergi Camps, és saber-se dotar de perfils diferents en cada moment: “Hi ha caps de colla amb perfil més de creixement i d’altres que són més tàctics”. Per assolir aquesta progressió fins al 3de9f o el 5de8, Camps assegura que “s’ha de mantenir la colla activa i desperta i per fer-ho és fonamental que els caps de colla transmetin energia i exemplaritat”. 

Dues, tres o un màxim de quatre temporades són les respostes preferides entre les nou persones (de nou colles diferents) amb qui hem parlat. Caps de colla actuals o que han passat per aquest càrrec, però que coincideixen que cada casa és un món. Amb tot, hi ha algunes conclusions comunes: s’ha de deixar el càrrec quan ja no es transmet energia, una temporada és massa poc per definir un projecte i més de quatre costen molt de fer per l’alt nivell que s’exigeix al cap de colla. 

Amb aquestes dades sobre la taula, les colles aposten per intentar mantenir un projecte o un grup de treball, malgrat que la figura del cap de colla variï cada dues o tres temporades. Com en tantes coses dels castells, però, dos i dos no sempre fan quatre. Les relacions humanes no són una ciència exacta, com també és divers l’entorn on viu cada colla. Tot plegat, fa difícil respondre la pregunta de “Quants anys s’ha de ser cap de colla?”. De fet, allò que està més clar és que no hi ha una sola resposta. Entre totes les pistes que hem pogut extreure de les 9 experiències que hem avaluat, caldrà fer un bon combinat –dotant-lo dels singularismes de cadascú– i mirar de trobar la pròpia poció màgica. Personal i intransferible, com passa amb les millors experiències que vivim, com passa amb els castells.

JORDI CASTAÑEDA