1. ELS CASTELLS COM A SÍMBOLS

Un símbol, com qualsevol referent, és més valuós en la mesura que és més polisèmic. És a dir, és capaç d’evocar més idees i de condensar més significants. I, en aquest terreny, els castells són gairebé imbatibles. Atributs com espectacularitat, emoció, assumpció de risc, obertura social, amateurisme, treball en equip, ordre, generositat, solidaritat, compromís, esperit de pertinença, competició i autosuperació, per no fer la llista més exhaustiva, són associacions fàcilment aplicables als castells. Per això no té res d’estrany que des de fa més d’un segle els castells hagin estat utilitzats en el terreny de la comunicació publicitària.

Símbols de catalanitat. A Catalunya, els castells havien estat considerats durant gairebé dos segles una tradició comarcal. Només a partir dels primers anys noranta s’inicia l’associació simbòlica entre els castells i el país. A més, l’enquesta sobre la percepció dels castells promoguda per la Coordinadora l’any 2007 va certificar una valoració unànimement positiva dels castells. El 94% els considerava positius o molt positius. Xifra que anava acompanyada d’una transversalitat sorprenent ja que les respostes eren coincidents fos quin fos el lloc de naixement, l’edat, el sexe o la població de residència dels enquestats. El procés d’identificació simbòlica amb el país va culminar el 15 de novembre de 2010, quan el Comitè Intergovernamental de la Unesco va declarar: “Els castells són reconeguts pel poble de Catalunya com a part integrant de la seva identitat cultural”.

La hipèrbole simbòlica que els castells vehiculen és la dels catalans com un poble disciplinat, persistent, disposat a assumir riscos i amb una gran capacitat per associar-se, cosa que, d’altra banda, no està confirmada per les recerques fetes sobre els hàbits associatius dels catalans. Però això és intranscendent, l’estereotip casteller funciona i fa la feina de transmetre una imatge de gran potencial propi i de diferenciació d’Espanya i del món.

El “puñetero” castell, un estirabot o l’inici d’un canvi de percepció? El 10 d’octubre passat, el portaveu de Ciutadans al Parlament de Catalunya, Carlos Carrizosa, visiblement irritat pel to condescendent del president Torra recomanant-li que anés a “conèixer els ateneus populars, les colles castelleres, la gent que es preocupa del seu barri, dels que estan lluitant per tirar endavant…”, donant a entendre que no ho havia fet mai, li contestava que no havia vist “un puñetero castell en mi vida”, i al seu torn invitava el president a assistir a la cursa de natació de Nadal al port de Barcelona. 

Les paraules de Carrizosa tenen el valor de l’espontaneïtat, d’allò que es diu sense pensar en la correcció política, i és clar que el “puñetero” i la posterior recomanació natatòria trasllueixen una valoració negativa dels castells. Una reacció que té la seva lògica. Des del moment que el conflicte polític ha aflorat, els símbols dels catalans –un col·lectiu que mai ha estat considerat autènticament espanyol– immediatament adquireixen connotacions negatives per als partidaris de l’uniformisme. Estem, doncs, davant d’una reacció automàtica en relació a un símbol que probablement s’hauria produït igualment, però que s’ha vist reforçada pel compromís que majoritàriament han pres les colles amb la causa independentista i la presència en les seves convocatòries.

2. LES COLLES  I EL PROCÉS

Després de tants moments de subordinació viscuts durant el franquisme, en la Transició les colles van assumir ràpidament la conveniència de no participar en actes de significació partidista. Una renúncia, cal deixar clar, que no va suposar l’aïllament de les problemàtiques socials i polítiques. De fet, el compromís de les colles amb el que podríem dir-ne “valors col·lectius compartits” es va fer explícit en manifestos, declaracions i participació en actes en pro d’una societat més justa i solidària i de promoció de la cultura del país: contra la guerra, a favor dels refugiats, en accions humanitàries, bancs de sang, contra el masclisme, contra abusos urbanístics, etc. També, des que l’11 de setembre va poder-se tornar a celebrar en llibertat, la majoria de colles van participar en els actes commemoratius amb tota normalitat. 

Un decenni d’acceleració política. No és aquest el lloc per repassar les turbulències polítiques d’un passat recent ben present en la memòria de tots, sinó només de constatar com ha anat canviant el capteniment de les colles amb relació a la política durant la dècada present. A la manifestació de 10 de juliol de 2010 contra la sentència de l’Estatut, la primera de seguiment massiu, no va haver-hi presència de colles castelleres. A la de l’11 de setembre de de 2012, que es va fer sota el lema de Catalunya, nou estat d’Europa, la presència de les colles encara va ser testimonial. Però el panorama va canviar ràpidament i l’11 de setembre del 2013, el de la Via Catalana, l’ANC i l’Òmnium ja van demanar la participació de les colles i organitzar la concentració a l’Arc de Berà, on es van fer presents una desena de colles, a banda de les que van participar-hi en altres trams. I aquesta participació encara es va eixamplar en els anys posteriors.

La celebració, per Santa Úrsula de 2014, del IV Simposi Casteller, amb el tema del sobiranisme a les colles en el cartell, ofereix un bon termòmetre de l’ambient que es respirava en aquells moments en els medis castellers. Hi van participar dos cronistes castellers, Josep M. Jové i Dánel Arzamendi i tres persones més, amb projecció mediàtica i política, però molt allunyades del món dels castells: Vicent Sanchís, Montserrat Nebrera i Muriel Casals.

La posició que va quedar en solitari va ser la de Dánel Arzamendi, que va posar de relleu la pèrdua de transversalitat que per a les colles significava el compromís polític amb l’independentisme i va advertir de les conseqüències que per al futur podien derivar-se d’aquesta adhesió. El fet que els interrogants oberts per Arzamendi ni tan sols es posessin a debat és una mostra que implícitament s’acceptaven, però es consideraven efectes col·laterals d’escassa transcendència. En qualsevol cas, unes conseqüències marginals en relació amb els objectius “d’ordre superior” que es perseguien.

Els moments excepcionals que es vivien justificaven, als ulls dels participants en el simposi i de la majoria de castellers, la presa de posició de les colles en favor de l’independentisme i l’abandó de la tradicional actitud de no prendre partit en temes que dividien la societat. La sensació que s’havia de donar el “do de pit” perquè l’objectiu era “a tocar” estava molt difosa i la realitat és que, en aquell ambient, els compromisos amb l’independentisme tampoc van provocar gaires trasbalsos al si de les colles.

3. LA SITUACIÓ ACTUAL

Però som al 2019, i des del 2014 moltes coses han canviat en l’escenari de la política catalana, de les quals les colles n’han estat testimonis i fins i tot participants. De l’experiència viscuda en aquest període se’n poden treure algunes conclusions.

Vinculació amb l’independentisme. No totes les colles han tingut el mateix comportament en relació amb els esdeveniments que han trasbalsat el panorama polític català aquests darrers anys, però pot dir-se que, en graus d’intensitat diversos, han estat majoria les que han participat en actes o s’han compromès d’alguna manera amb el moviment independentista. En la major part dels casos, aquestes decisions es van prendre d’una manera més aviat espontània, empeses per la immediatesa dels fets, l’opinió majoritària dels castellers i el sentiment d’excepcionalitat política que es vivia. Però tampoc s’ha de menystenir la influència que hi van exercir les entitats independentistes. El “sereu els únics que no hi anireu” es va sentir més d’un cop.

Canvis en la percepció pública? Dissortadament, no sabem si aquesta vinculació de les colles amb l’independentisme ha incidit en la percepció tan positiva (del 94%), que la població catalana tenia dels castells a finals del decenni passat. Caldria repetir l’enquesta del 2007 per comprovar fins a quin punt s’han pogut estendre opinions com l’espontàniament expressada per Carrizosa al Parlament i si aquest incident es pot considerar com un signe que aquella percepció tan positiva ha començat a esberlar-se. Personalment, m’inclino a creure que, malgrat els trasbalsos viscuts, és difícil que hagin canviat substantivament unes percepcions tan unànimes com les que, fa un decenni, es van constatar.

Una cohesió interna sòlida. Quan alguns, amb una exageració evident, diuen que l’independentisme ha trencat famílies, se’ls pot respondre que això no ho ha aconseguit a les colles. Aquestes han demostrat un grau de cohesió extraordinari i, des d’aquest punt de vista, es pot dir que els castells han passat amb èxit aquesta prova. S’ha pogut comprovar que la solidesa dels vincles que crea la quotidianitat castellera són capaços de superar les diferències polítiques, i això és el que ha permès a la majoria de les colles travessar una etapa especialment delicada sense que hi hagi hagut conflictes importants ni desercions significatives.

Un balanç quantitatiu incert. Algunes colles consideren que el seu acostament a l’independentisme ha afavorit el creixement del nombre d’efectius, mentre per a algunes altres això no està clar. La implantació de les colles actuals a la geografia catalana és tan dispersa, els entorns socials tan diferenciats i la mateixa composició de les colles prou desigual perquè sigui impossible establir generalitzacions al respecte. En qualsevol cas, tot i acceptant que el creixement de la vinculació dels castells amb l’independentisme hagi pogut augmentar l’atractiu d’algunes colles, està per veure fins a quin punt aquest mateix motiu no ha frenat o dificultat l’entrada de persones que podrien haver estat atretes per la riquesa de la seva vida associativa i que no ho han fet per aquesta connotació.

Una transversalitat afeblida. No sabem si el decantament independentista ha fet augmentar el nombre actual de castellers, ni en quina mesura. Però el que sí que sabem és que avui la majoria de colles tenen un perfil menys transversal i integrador del que tenien fa uns anys. Un fet que és especialment palès en l’àrea de nova expansió dels castells. En paraules de Biel Senabre: “No es tracta tant que ara es rebutgin pensaments o ideologies com que, rere l’aparent unanimitat que es demostra propugnant-ne algunes de concretes, es corre el perill de limitar la concepció de les colles com a espais inclusius i plurals”.

4. ELS TEMES DE FUTUR

Els escenaris. En l’escenari polític espanyol no sembla previsible, almenys a mig termini, la superació de l’enorme dificultat de la dreta, i d’una part no menyspreable de l’esquerra, per acceptar la plurinacionalitat de l’Estat. I tampoc no és d’esperar que la burocràcia d’Estat i els poders econòmic, judicial i mediàtic deixin de fer el paper de garants de la concepció unitària i patrimonial d’una Espanya que no estan disposats a compartir amb ningú. 

I a Catalunya, dit també amb la incertesa que acompanya aquest tipus de prediccions, amb la via unilateral ja assajada, tot fa pensar que només una majoria clara i sostinguda en el temps de les posicions en favor del dret a decidir, i en especial de les independentistes, pot crear unes condicions favorables per a un canvi d’escenari.

A més, la nova situació ha fet emergir estratègies diferenciades dins del camp independentista, esberlant la unitat d’acció que va caracteritzar el procés fins l’octubre de 2017. El pluralisme que ja s’ha instal·lat en el camp independentista tindrà moltes derivades, però una d’elles és que les accions unitàries, integrades per partits i plataformes polítiques, habituals fins fa ben poc i que han fet més fàcil la presa de posició de les colles, seran més excepcionals.

Diversitat de posicions. Malgrat el que s’ha dit sobre les tendències del darrer decenni, convé recordar que les opinions sobre el compromís polític que han d’assumir les colles i la cultura popular en general no han estat mai unànimes. Ni tan sols ho eren en els moments àlgids del clima “d’excepcionalitat política”. Així, l’any 2014, en la comunicació que Pablo Giori va presentar a l’esmentat simposi vallenc, opinava que el sol fet de fer castells era la millor manera de contribuir a la tasca que ell definia com a “nacionalitzar”; és a dir, d’apropar persones a la catalanitat a través de l’activitat de les colles, que concebia com a eines inclusives i cohesionadores per se.

Aquest autorafirmava aleshores: “Personalment crec que la feina dels castellers no passa tant per la definició institucional, que pot enfortir el sentiment de minoria dels sectors que no hi donen suport i, per tant, el seu distanciament amb la nostra pràctica, com per fer castells. Actualment, quan fem castells ja estem fent nació, i això vol dir prenent posició; els castellers coneixen la cultura catalana i tenen una experiència de la nació catalana a cada assaig i a cada plaça (…). Això vol dir, ras i curt, que la feina de nacionalització i d’integració no passa per fer una assemblea i un comunicat. Sinó per fer castells dia a dia”.

I reblava el clau: “Com a productors de la cultura popular i tradicional, hem de ser molt curosos a l’hora de permetre els usos polítics dels fets culturals, com li va passar a la tauromàquia amb el franquisme, activitat que s’apropa massa a la idea de propaganda, i hem de potenciar les pràctiques populars i tradicionals com a eina de dignificació de la cultura catalana. La tasca dels castells i de la cultura popular i tradicional és la de reproduir una cultura catalana viva i valuosa, una cultura capaç d’acceptar la diversitat social, de socialitzar per crear un espai comú de diàleg i per apropar aquesta cultura als nouvinguts”.

I la diversitat no es va limitar al camp dels opinadors, també es va manifestar en les posicions d’algunes colles. Perquè, malgrat el predomini independentista, van haver-n’hi que van optar per mantenir-se al marge d’aquesta opció, que tot i que pogués ser majoritària en el si del seu grup, no ho era en el seu entorn social o institucional.

Què fer? Per descomptat, ningú pot posar en qüestió el dret que tenen les colles a prendre posicions polítiques. Però, deixant clara aquesta premissa, potser ja és moment de preguntar-se si a les colles, i també a l’independentisme, els convé seguir mantenint la vinculació que han establert aquests darrers anys.

La meva impressió és que la majoria de colles no s’han plantejat aquesta qüestió i que, si alguna ho ha fet, probablement haurà arribat a la conclusió que era millor deixar-ho per a més endavant. Plantejar-se-la ara equival a introduir en el si del grup, de manera potser extemporània, un element divisori d’alt voltatge. Però deixar que sigui l’evolució dels fets la que marqui el calendari, provoqui l’obertura sobtada del debat i la necessitat de prendre decisions a corre-cuita tampoc és l’estratègia més aconsellable.

Per això, a parer meu, interessa començar a discutir com s’encara un futur diferent i obrir la reflexió sobre el capteniment de les colles en aquest horitzó de major complexitat en què ja estem instal·lats, perquè, quan arribi el moment de les decisions, es disposi d’un argumentari el més ampli i sòlid possible que faciliti a unes preses de decisió més sospesades i facilitadores del consens.

En aquest debat, però, és important distingir entre el panorama general, que pot servir de teló de fons per a una reflexió de conjunt com la que crec que ara convé encetar, i la situació en què es trobarà cada colla en concret, derivada dels seus hàbits, els compromisos que hagi pres, la seva composició social i les preferències de l’entorn social i institucional en què està instal·lada. És probable que quan aquest debat es faci a les colles les respostes siguin diferents. Que algunes optin per mantenir el suport directe a l’independentisme, mentre altres es posicionin a favor del dret a decidir i/o s’inclinin per demanar la llibertat dels presos polítics, i potser n’hi hagi que optin per mantenir-se al marge d’aquests temes.

Amb tot, crec que, a la llarga, les posicions tendiran a confluir, perquè el model associatiu de les colles és coincident, les estratègies semblants i el seu potencial de creixement te molt a veure amb el seu grau d’obertura i de pluralisme. En aquest sentit, els posicionaments que les colles vagin prenent incidiran en la imatge global dels castells, però també en la projecció social i el potencial de creixement de les distintes agrupacions en el futur proper.

I l’independentisme? L’independentisme també haurà de fer la seva reflexió sobre quina ha de ser la seva posició en relació amb els castells i amb el moviment popular en general. Haurà de respondre a qüestions tan centrals com si li convé que els castells segueixen sent uns difusors de catalanitat en els quals la gran majoria de la població del Principat s’hi pugui sentir representada, i fins i tot invitada a participar, o que els castells siguin percebuts com a grups integrats i representants d’una part dels catalans. Per entendre’ns: a l’independentisme li convenen uns castells que siguin vistos com ho eren l’any 2007, o com els veia Carlos Carrizosa l’octubre passat?

El moviment independentista ha de saber que hi ha molt pocs símbols de Catalunya i de la cultura popular catalana que tinguin el nivell d’acceptació que tenen els castells. I és per això que ha de plantejar-se si val la pena perjudicar aquest atribut tan excepcional pel fet d’incorporar els castells a una manifestació. Perquè crec que és clar que les colles són, i seguiran sent, uns focus de catalanitat, i que el fet d’acostar-se, incorporar-se o ser simplement seguidor d’una d’elles és i serà sinònim d’absència de prejudicis envers el país, la seva llengua i la seva cultura.

I aquesta reflexió castellera és exportable al món de la cultura popular en general.  La pregunta de què hi fan els gegants, que embadaleixen tota la canalla, ballant amb símbols independentistes, mereix consideracions molt similars a les fetes en relació amb els castells. En fi, la cultura popular és un altre dels àmbits en els quals l’independentisme haurà de reflexionar a curt termini. Molta feina i molts interrogants interessants per respondre en aquest futur que tot just es comença a albirar.

MIQUEL BOTELLA PAHILLA

*Vicepresident del Centre de Prospectiva i Anàlisi dels Castells

[Aquest escrit és una versió resumida de l’article “Castells, identitats i independentisme”, publicat a la revista de pensament associatiu “Canemàs”, núm. 17. És fruit de converses amb castellers de diverses colles, i especialment del debat d’aquest tema a la Junta del Centre d’Estudis de Prospectiva i Anàlisi dels Castells “CEPAC”]