Sembla que darrerament s’està debatent força sobre la dimensió que haurien de tenir les pinyes dels castells. Perdó, rectifico: darrerament s’està debatent força sobre la dimensió que haurien de tenir les pinyes dels castells formades pels castellers propis de les colles que alcen els castells.
Entenc que si tractem una qüestió de seguretat, pels efectes dissipadors de la força que baixa del castell i per l’amplada de la pinya pel que fa a evitar caigudes directament a terra, la seguretat del castell és directament proporcional la dimensió de la pinya. Crec que aquesta premissa no admet discussió.
Històricament, els castells es bastien amb l’ajut del públic local a les pinyes; per les característiques d’aquelles èpoques, les colles castelleres difícilment haurien pogut mobilitzar per a cada actuació un número de gent suficient per a comptar amb una pinya pròpia (segons argot actual). Així, la pinya (i a vegades no només la pinya, sinó també el tronc) havia de comptar necessàriament amb la participació dels mateixos habitants de les viles si es volien bastir els castells. Potser les actuacions castelleres als pobles tenien un vessant més de fita en comú (castellers professionals més habitants) que no pas d’objectiu d’una colla castellera en concret (a excepció és clar, de les actuacions conjuntes de les dues colles de Valls). De per si, doncs, els castells no estaven concebuts per a ser bastits sols pels membres d’una colla ni perquè el públic restant fos mer espectador de l’espectacle.
Amb l’extensió del fet casteller i la propagació de colles castelleres arreu ha sorgit el debat sobre la dimensió de les pinyes, però no sobre si les pinyes conformades per diferents colles i/o amb participació de públic tenen un gruix suficient per la seguretat dels castells alçats sinó en la necessitat que aquestes pinyes siguin conformades per castellers de la colla que alça el castell.
És aquesta darrera necessitat també una qüestió de seguretat? Potser se suposa que com més cordons propis en una pinya més seguretat li donarà al castell perquè aquests castellers coneixen millor el castell, ja que els és propi. Potser fóra així si realment comptéssim sols amb castellers habituals de la colla com a element de seguretat del castell. Si realment es creu però que els castells no s’haurien d’elevar si no es disposa d’una mínima pinya composta per castellers propis habituals a assajos i a les places crec que estaria en disposició d’assegurar que sota aquesta premissa, no és que no s’haguessin hagut d’aixecar molts castells de 6 o 7 o 8 o 9 pisos, sinó que pràcticament cap castell amb folre i manilles (honroses excepcions) s’hauria pogut mai elevar.
A posteriori aquesta suposada necessitat ha quedat reduïda, i a l’hora desvirtuada, en la necessitat d’una sola gamma cromàtica (la del color de la nostra colla) de les persones que estan a la pinya. I així, d’aquesta manera, les colles recorren(m), per als cordons que teòricament se suposa pertoquen per a bastir els castells (des de primers cordons fins a les soques) a castellers amb camisa que sols vénen a una o dues actuacions al llarg de la temporada o a persones que individualment vénen a ajudar i a les quals els donem una samarreta del color de la camisa de la colla (per allò de la gamma cromàtica). Realment això fa més segur un castell que no pas per exemple que aquests cordons o soques siguin ocupats per castellers habituals d’altres colles? Potser podria ser que en la necessitat ens acabem fent trampes al solitari nosaltres mateixos.
Potser alternativament podríem reconsiderar que la col·laboració entre castellers a l’hora de bastir pinyes és un element intrínsec en el si de la pràctica castellera (evidentment, si hom va a competir amb altres colles, aquesta col·laboració es veu reduïda); de fet, en la pràctica castellera a plaça és recurrent per exemple modificar posicions de castellers propis en funció de les característiques (sobretot per diferències d’alçada) de castellers d’altres colles.
Podria ser que amb aquesta col·laboració se’ns plantegés una qüestió d’ètica sobre el fet d’exposar castellers d’altres colles a les caigudes de castells que no els són propis. Si fos així però, ens caldria també preguntar-nos quina és la diferència d’exposició entre un casteller d’una colla pròpia i un casteller d’una colla no pròpia; en cas de produir-se una lesió, per exemple, estarem més alleugerits perquè la lesió s’ha produït en un membre de la pròpia colla? Individualment, en qualitat de casteller, i permeteu-me l’expressió, una lesió per una caiguda de la colla pròpia o per la caiguda d’una altra colla no modifica la naturalesa de la lesió…
Tendim a pensar en col·laboracions entre colles quan de fet la participació a la pinya és un acte finalment individual; evidentment existeix una diferència en l’obligatorietat de participació individual a la pinya pròpia, ja que com a casteller integrant d’una colla, hom es veu obligat a seguir les indicacions de l’equip tècnic de la pròpia colla. En canvi, aquesta obligatorietat no se’ns és exigible (almenys formalment, ja que tots coneixem de les crides dels propis equips tècnics i socials a la participació a les pinyes d’altes colles); així doncs, la decisió de participar en un castell aliè és més una decisió individual i (més) voluntària que no pas la decisió de participació a la pròpia pinya. De fet, sempre existeixen castellers més predisposats que altres a participar de les pinyes dels castells d’altres colles.
En la condició de casteller no està escrita la condició de formar part de la pinya d’una sola colla. I aquesta decisió tant pot ser per la pròpia voluntat de participar (ja que al cap i a la fi som castellers i estem celebrant una actuació castellera) com també (i no són qüestions excloents) per la voluntat de ser correspost a l’hora de muntar la pinya per al propi castell. Però això ni traurà que hagim gaudit del castell ni que ens sentim partícips d’aquell castell (quantes vegades no hem sentit allò d’“aquest castell també és vostre”?; o només és retòrica?) ni que amb la nostra participació, independentment de la posició haurem fet la pinya més segura.
Potser sí que, especialment els equips tècnics, haurien de ser més clars i transparents a l’hora de sol·licitar l’ajut d’altres colles, deixar prèviament clares les intencions, les necessitats d’ajuda mútua i la voluntat o no de participar a les pinyes i no deixar-ho com una cosa implícita. Potser sabent les condicions en què aniran a afrontar el castell i les dimensions de la pinya en què comptaran els distints equips tècnics podran, responsablement, decidir en funció de la seguretat donada per la composició de la pinya. I potser així no donaríem tanta rellevància a l’aspecte cromàtica de la pinya i potser sí a l’aspecte de seguretat que és allò que realment ens ha de preocupar. I potser també així els mateixos castellers actuaríem més lliurement i ens sentiríem part del castell bastit (qüestió que també està bé reconèixer-ho a l’hora de publicitar els castells alçats).
