La decisió presa l’estiu del 2017 i referendada la primavera el 2018 per part de la Comissió Assessora del Concurs de Castells on s’especificava que només es computaria un castell carregat dels tres que puntuen per la classificació final va generar, des del primer moment, un gran debat dins el món casteller, amb oposades opinions favorables i desfavorables a aquesta norma. Tant els uns com els altres van esgrimir, per donar suport al seu punt de vista, diferents aspectes relacionats amb el mateix Concurs, amb les estratègies, la seguretat, la durada, el nivell, etc.
Calia que el Concurs se celebrés per mirar si uns i altres anaven errats o encertaven amb les seves previsions i, sobretot, analitzar la incidència –amb el benentès i donant per fet que ambdues parts estan d’acord que n’hi va haver d’incidència més enllà de la classificació dels Castellers de Sabadell, l’única colla que va carregar dos castells–, que la norma va tenir en el desenvolupament del certamen. Un cop finalitzada la 27a edició, diverses firmes van exposar públicament la seva anàlisi basada amb l’experiència de tot el que es va viure durant el Concurs.
En el present article no es recull cap d’aquests punts de vista. Són a l’abast de tothom que hi estigui interessat als diferents mitjans de comunicació i xarxes socials. Però sí que es pretén aprofitar la conjuntura per centrar-nos en un dels aspectes que més n’ha parlat d’aquesta nova norma: la seguretat. Va tenir incidència o no en la seguretat? Sortosament, es tracta d’un element que es pot quantificar amb dades objectives.
Així doncs, convé donar a conèixer l’evolució que ha sofert el nombre de caigudes al llarg dels 27 concursos de castells celebrats a Tarragona, des del primer, convocat un llunyà 1932, fins al darrer del 2018, perquè del seu estudi hom pot comprovar on estàvem i on estem amb el sempre delicat tema de caure en els castells.
D’entrada –tot reconeixent que estem fent una mica de Barri Sèsam, pensem que mai sobra– cal recordar que a un castell, un cop toquen les gralles, li poden passar quatre coses, la meitat de les quals representen una caiguda (carregat i intent). Per tant, en un moment del present treball sumarem les dues situacions i ho considerarem com un tot: caure.
Dit això, cal tenir present que a l’estadística del Concurs que apareix en aquest article recull la innovació presentada a partir de l’edició del 2012, quan el certamen es va celebrar en dues jornades –dissabte i diumenge– i a partir del 2014 en tres –Torredembarra i dissabte i diumenge següents a Tarragona–. En aquests casos s’han desglossat els resultats per jornades i s’han sumat totes elles en un còmput global.
Per altra part, el quadrant dels resultats dels concursos va acompanyat d’un altre, d’idèntica configuració, amb les dades globals de la mateixa temporada en què es va celebrar el certamen. És a dir, les 27 temporades concurseres. Aquesta darrera estadística és imprescindible per saber si l’evolució observada als concursos va lligada o no a la registrada durant la resta de la temporada.
Finalment, amb aquests dos quadrants s’ha confeccionat un gràfic on es relacionen els resultats de la suma de les caigudes produïdes al Concurs i a la resta de la temporada per tal d’observar quin diferencial hi ha entre un i l’altre i la seva evolució al llarg dels anys.
Amb totes les dades exposades es poden fer diverses lectures, tant a nivell concret com a més general. Per la nostra part en farem les següents.
DESCARREGAT. El Concurs en què es van descarregar menys castells va ser el del 1952, amb un baixíssim 39% dels castells intentats. Per contra, la millor estadística se l’enduu el del 2012, amb un 74,5%. Pel que fa a la temporada, també una de la dècada dels 50 –la del 1956 concretament– va ser la pitjor, mentre que la més favorable coincideix plenament amb la del Concurs: el 2012.
CARREGAT. Un sol castell carregat fa que el segon Concurs de la història, celebrat el 1933, sigui el de menor percentatge, amb un 3,5%, mentre el que pitjor va ser el del 1988 amb gairebé un 26% de les construccions alçades. Això a banda, ens hem de tornar a situar a la dècada dels 50 per trobar el segon pitjor percentatge, gairebé un 24% el 1954, una temporada, per cert, que torna a coincidir en el seu còmput global com la pitjor de les vint-i-set estudiades, amb un 10,3%. Per contra, la del 2018, es mostra com la millor, amb només un 1,5% de construccions carregades.
INTENT. El Concurs del 1972 va ser especialment dur pel que fa a les construccions que van caure abans de coronar-se, amb gairebé un 42%, uns resultats que coincideixen amb els de tota la temporada, que també va ser la pitjor en aquesta categoria, amb gairebé un 14% de llenyes. A l’altre extrem hi apareix el certamen del 2014, que és, el dia d’avui, el que presenta menor percentatge, un 5,2% i la millor temporada.
INTENT DESMUNTAT. La convocatòria tarragonina del 2008 és, fins ara, la que va registrar un major nombre d’intents desmuntats, amb un 13,7%, seguida de ben a prop pel Concurs del 2018, amb un 12,6%. En canvi, fins a tres concursos no van registrar cap construcció desmuntada: el 1933, 1956 i 1970. Pel que fa al còmput global de la temporada i amb les dades que es disposa avui dia, no hi ha documentat cap intent desmuntat el 1933 i el 1954. Per contra, l’any 2000 va registrar el major nombre, amb un 7,3% del total.
CARREGAT + INTENT. Un cop vistos els percentatges per categories, ara s’ha de practicar l’exercici anunciat de sumar els dos apartats que suposen una caiguda: els carregats i els intents. I els resultats ens mostren com el concurs que va mostrar el pitjor comportament va ser el celebrat el 1956, amb un escandalós 54,5% de les construccions provades; és a dir, que, ras i curt, més de la meitat dels castells van caure en aquella edició. Per contra, la convocatòria que presenta un balanç més positiu va ser la darrera, amb un percentatge que no arriba, per molt poc, al 17%. I, pel que fa a la temporada, els pitjors registres se les enduu el 1933, amb un 23% i, novament, els millors tornen a ser coincidents amb el Concurs, perquè, també és la del 2018 la millor de les 27 estudiades, amb un 2,4% del total.
Un cop feta l’anàlisi categoria per categoria, es traslladen les dades en un gràfic general on s’han recollit els percentatges dels castells caiguts (carregats + intents) tant dels concursos com les 27 temporades que els van encabir. I aquest exercici demostra alguns aspectes que, malgrat que siguin coneguts o intuïts, no deixen d’ésser interessants d’exposar.
En primer lloc, cal dir que és evident que al Concurs, les colles cauen més que la mitjana de la temporada. El certamen tarragoní és una de les diades de les anomenades de màxims on les colles acostumen a intentar les seves construccions límit. Els diferencials entre uns percentatges i els altres acostumaven a ésser d’entre els vint i els 30 punts, però a partir de l’edició del 2012 aquest diferencial s’ha escurçat gairebé a la meitat, vorejant els quinze punts actuals. És clar que en el còmput global de la temporada gairebé no hi ha marge per a una disminució dràstica, quan els percentatges se situen al voltant del 3%, però sí que ho fa el Concurs de castells, que des de l’edició de l’any 2000, amb un 38% de caigudes, aquests percentatge no ha parat de baixar, a excepció d’un puntual repunt al certamen del 2010, fins a situar-se en el 17% actual.
Aquesta disminució de les caigudes del Concurs, doncs, estan en plena sintonia amb la dinàmica general del món casteller, que va abandonar els dos dígits el 1988 i des de llavors tampoc no ha parat de disminuir, també amb un únic repunt el 2008, fins a situar-se al 2,4 actual.
Tal com s’apuntanva a l’inici, les estadístiques publicades recullen la innovació introduïda el 2012, on es va afegir la jornada del dissabte, que a l’edició següent del 2014, es va ampliar a la del diumenge anterior celebrada a Torredembarra. Cal veure, doncs, si l’ampliació de la participació del Concurs a colles més modestes pot distorsionar els resultats globals, pel fet que aquestes intenten construccions de menys nivell. Si es para atenció en el desglossament d’aquestes quatre darreres edicions s’aprecia com, efectivament, de les tres jornades, la de Torredembarra és la que presenta millors percentatges a excepció del 2016, mentre que la jornada del dissabte se situa al mig i la del diumenge és la que concentra els percentatges més alts de caigudes. Tot i així, la jornada de diumenge a Tarragona també manté una tendència a la baixa any rere any, fins a situar-se en el 26,7% actual.
Finalment, un altre aspecte que convé destacar a l’hora de fer una anàlisi global de l’evolució dels resultats és el comportament dels intents desmuntats. Si parem atenció en el quadrant de les 27 temporades s’observa com la tendència és d’un augment, lent, però progressiu. Aquesta variable, al nostre entendre, és el reflex que les colles actuals no tenen tants miraments a l’hora de desmuntar un castell si hom hi veu perill de caiguda, un enfocament que entra de ple amb la major conscienciació de les colles envers el tema de la seguretat. En aquest sentit, són prou eloqüents les estadístiques que es van publicar en aquestes mateixes pàgines de la Revista Castells a l’Anuari del 2014 referents als tres concursos de Can Jorba celebrats a Barcelona els anys 1964, 65 i 66, on en cap de les tres edicions no hi va cap intent desmuntat. Ras i curt: o es descarregava o es queia. A les darreres edicions del Concurs també s’intueix un cert augment dels castells desmuntats, amb especial incidència de les colles més modestes que actuen a Torredembarra, on el 2018, el percentatge va arribar al 18,6% del total en aquella jornada.
Estem convençuts que les estadístiques presentades podrien donar altres anàlisis i extreure’n més conclusions. Pot ser una eina, doncs, que la posem a l’abast de l’amable lector a través d’aquestes pàgines perquè en pugui treure les seves pròpies conclusions i fer noves lectures a les que hem presentat aquí. I de pas, sustentar o rebatre els arguments dels qui estan a favor i els contraris a la nova norma dels dos castells descarregats en un tema tan delicat com és el de les caigudes.
