La publicació per la Revista Castells de la decisió dels administradors de la Festa Major de Vilafranca de les colles que actuaran per Sant Fèlix abans que es faci oficial, ha generat reaccions de tota mena, algunes de les quals, més enllà de si la decisió és encertada o no, qüestionen que la informació s’hagués de publicar abans de fer-se oficial o, dit d’una altra manera, que es publiqués sense tenir en compte l’estratègia de comunicació dissenyada pels administradors. No és el primer any que passa (altres anys ho han fet altres mitjans), i tampoc és el primer cop que el periodisme rebenta estratègies de comunicació dissenyades per les colles, per organitzadors de diades i per altres actors que intervenen en el món casteller. És exactament el mateix que passa en el periodisme polític, l’econòmic, l’esportiu, el cultural… Ni més ni menys.
El que fem des del periodisme no és rebentar les estratègies oficials pel gust de fer-ho. Quan ens arriba una informació que considerem de rellevància pública (i no es pot negar que el cartell de Sant Fèlix ho és per la grandesa que té la diada), l’obligació del periodista és publicar-la, un cop verificada, primer, i contrastada, després. I passa sovint que quan publiquem, incidim en l’estratègia de comunicació de qui protagonitza la informació i això acaba generant controvèrsia. I a vegades passa que des de l’entorn de qui protagonitza la informació (inclosos anònims actius a les xarxes socials), es tendeix a voler desprestigiar el mitjà o el periodista que signa la informació, sense qüestionar, és clar, si l’estratègia de comunicació dissenyada era l’adequada o no. Sense qüestionar, per exemple, si entre la data de comunicació de la decisió a les colles i la data prevista per a l’anunci oficial, han de passar onze dies, sense tenir res previst en cas que, per la via que sigui, la decisió s’acabi fent pública abans.
Els periodistes estem acostumats a gestionar aquestes situacions, que són el pa de cada dia. I som conscients que sovint costa defensar la nostra feina, perquè, com en tots els camps de la vida, de periodistes, i de mitjans, n’hi ha de bons i de dolents, de llepaculs i de valents, de militants i d’independents, dels que volen canviar el món i dels que volen explicar com el món va canviant, dels que tenen present el color de la camisa i dels que no… Probablement, en tots els tipus de periodisme trobarem elements que els legitimin, però això fa que sovint paguin justos per pecadors, que els errors dels uns serveixin per desprestigiar els altres.
Però darrere de tot això hi ha un debat de fons que és la clau de volta de tot plegat: Quin periodisme volem per informar-nos dels castells? Volem un periodisme militant, oficialista, braç executor de les estratègies de màrqueting d’entitats i institucions? O volem un periodisme normal, compromès amb la veritat, sovint incòmoda? Volem que ens informin només dels castells que es fan, o volem saber també els perquès de les coses que es veuen a la plaça? Volem silenciar la crítica, o la volem publicar i així enriquir el debat que ha de permetre millorar i enriquir el món casteller? El periodisme té clar quin és el seu paper.
Vol dir això que els qui fem periodisme casteller hem de treballar al marge del món casteller? El periodisme casteller forma part del món casteller, i el debat entre periodisme i colles, és molt ric i interessant. Uns exemples: Hem de dir els noms dels castellers que pugen als troncs? I els de la canalla? Ham d’assenyalar el casteller que ha fallat? Com hem de tractar els accidents? Són debats que es mantenen oberts, en alguns dels quals, com el dels accidents, s’ha avançat molt. La història del periodisme casteller ha tingut moltes etapes, i l’actual la podríem definir com la consolidació de la seva professionalització, cosa que permet abordar tots aquests debats amb serenitat.
Però tenim un problema: En els castells, passa com cada cop més en la política i no cal dir en els esports: volem llegir opinions que ens confirmin el que pensem, i som refractaris a conèixer què pensen els altres. Acceptem la crítica, excepte quan la crítica fa referència als nostres colors. Si el nostre diari esportiu critica l’equip rival, és fantàstic, però si treu draps bruts del nostre club és un enemic del club. Si el nostre diari de referència treu un cas de corrupció d’un polític dels altres, mereix ser premiat, però si explica un cas del nostre partit, és un enemic de la pàtria… Si el periodista és crític amb la colla rival, és un gran periodista, fantàstic i independent. Ara, si critica la nostra colla, és un enemic que només vol fer mal i obeeix a uns interessos obscurs. Aquest és un mal de tota la societat, de difícil solució, que també ens toca gestionar als que ens dediquem a aquest ofici.
El periodisme és conscient que els castells tenen una component emocional molt gran. Justament, aquesta realitat és la que fa necessari que el periodisme casteller es faci des de paràmetres professionals, per poder explicar i valorar el que passa des d’una certa distància emocional.
A les facultats de periodisme expliquem que l’objectivitat no existeix, i que els condicionants amb els que treballem els periodistes pesen molt: empresarials, econòmics, socials, territorials, ideològics, del públic… Davant d’aquesta realitat, el que cal que la societat exigeixi del periodisme és que treballi amb honestedat. I qui és més honest? El qui publica una informació veraç, o el que insulta a qui publica la informació veraç perquè no li convé?
