La temporada del 2020 té diversos reptes damunt la taula, tant a nivell tècnic com social. N’hem triat nou, que configuren un petit abecedari que fotografia el moment actual casteller, amb fronteres encara per explorar i debats per obrir o tancar. En les properes semanes us presentem ada dia un d’aquestes temes.
X de XARXA
Als locals d’assaig de les colles hi ha un element que ha esdevingut la base de bona part de la feina que es du a terme, especialment en els troncs. Es tracta de la xarxa de suport, que va aparèixer inicialment per treballar els pilars, es va ampliar després a les torres i ara s’utilitza per a castells de diverses composicions, com el 3, el 4 o, fins i tot, el 5.
Sense la xarxa no s’hauria arribat al nivell de domini que les dues colles de Valls tenen actualment del 2de8sf. I probablement tampoc s’haguessin vist els 3de9sf de Santa Úrsula. La possibilitat d’asssajar l’estructura sencera –o gairebé– amb poca gent ha obert una porta a la qual les colles han tret un rendiment evident. Ho han fet les punteres (abans de les de Valls, els Castellers de Vilafranca van ser els primers a explotar els rèdits de la xarxa), però també colles mitjanes o petites. La xarxa aporta seguretat i, a més, dóna resultats.
Però amb la xarxa no n’hi ha prou i menys encara per assajar segons quines estructures, com les més amples o les que porten folre. Tot i que algunes colles han fet proves de castells folrats amb xarxa (com la Vella amb el 2de9sm), la clau per a que les colles punteres puguin encarar els castells emmanillats no passa per la seguretat que aporta aquest suport, sinó per la quantitat de gent que es necessita per assajar-les. I aquí està un dels reptes d’envergadura que marcarà el futur imminent del fet casteller.
S DE SEGURETAT
El percentatge de caigudes el 2019 va ser el més baix registrat mai. Per primera vegada, es va situar per sota del 2% d’entre les prop de 10.000 construccions alçades (un 40% de les quals van ser pilars de 4). Es tracta d’una xifra notablement més baixa que els anys anteriors, que va voltar el 3%. El descens de nivell i de recursos és una de les principals causes d’aquesta millora de registres, ja que el nombre de colles que van haver de renunciar a objectius límits (i, per tant, de major risc) en diverses diades va ser rellevant.
Amb tot, el nou escenari casteller de reducció de camises presenta altres elements per al debat –i la preocupació– relacionats amb la seguretat. És el cas de la limitació de recursos propis que afecta a moltes colles quan han d’afrontar determinats compromisos d’envergadura. La reducció de camises ha suposat que s’hagi incrementat el nombre d’abusos per a demanar castellers que tanquin els cordons. El que abans era un fet més esporàdic ara, ha esdevingut més comú. I –el que resulta més greu– els castellers de suport de les altres colles cada cop son més endins: sota els folres, en el tercer cordó d’un castell de 8, de segon lateral en un de 7… La situació afecta a gairebé la totalitat de colles, llevat de poques excepcions, i sovint es tracta de legítims acords entre les pròpies colles o la lliure expressió d’un fet intrínsec al fet casteller, com és ajudar a tancar una pinya… Però el cert és que la fotografia es repeteix cada setmana a les places i les veus que alerten d’aquests excessos comencen a tenir, no únicament més força, sinó, sobretot, més arguments.
Algunes d’aquestes veus han demanat que el propi món casteller –això tan genèric i inconcret– comenci a autoregular els límits de camises a l’hora de tirar determinats castells. Serà difícil establir de quina manera, ja que les característiques de la pròpia activitat fugen de determinades regulacions i, sobretot, imposicions. Però també és cert que el 2005 la majoria de l’univers casteller no s’imaginava que al final de la temporada següent totes les colles acabarien duent el casc per a enxanetes i aixecadors i que, tres anys, després, també el portarien els dosos…
P DE PUNTALS
El fantasma de la quarta base va tornar a sobrevolar tímidament el món casteller a finals de la temporada del 2019. Ho va fer a partir de l’anunci del cap de colla dels Minyons de Terrassa, de fer alguna prova amb els puntals com a pas següent de l’excel·lent pilar exhibit pels malves durant la temporada. No va ser res concret –i menys encara previst per a la temporada passada–, però sí un flaix del que pot arribar a fer una colla que controli amb absoluta garantia el pilar de 8 o, fins i tot la torre de 9. Els mateixos Minyons ja havien fet alguna prova quatre anys enrere del que podria ser un hipotètic 2de10fmp. Res, però, que no anés més enllà d’un joc… però també un altre avís.
L’única vegada que uns puntals s’han arribat a posar damunt unes manilles va ser en l’intent de pilar de 9 amb folre, manilles i puntals que els Castellers de Vilafranca van fer per Tots Sants del 2002. L’estructura va caure tot just van sonar gralles, ja que la base no va poder suportar l’enorme pes que suposava una quarta pinya. Els verds van inventar-se el pis de puntals (que inicialment el seu cap de colla, Francesc Moreno, Melilla, va anome-nar remanilles), però no el van poder assajar com requeria. Hi van posar un primeres mans pel davant i un altre pel darrere, una agulla, dos vents, un contrafort, dues crosses i el fals quart al qual se subjectava el quart del pilar. Poca gent per aguantar un pilar de 6 amb moviment constant que venia de sota, però massa per a que el peu, el folre i les manilles poguessin treballar amb solidesa.
El 2014, la Colla Vella també va fer algunes proves a assaig i el pilar de 9 –que a Valls és amb ajuts i no pas amb puntals– va circular entre les previsions de la diada de Santa Úrsula. Finalment, l’opció es va descartar abans d’arribar a plaça, però al Portal Nou han continuat assajant pilars de 7 amb un folre més semblant a uns ajuts que a unes manilles.
El pde9fmp i el 2de10fmp serien cartes, probablement, decisives en un Concurs… especialment ara que es pot aspirar a la victòria amb tres castells carregats. Aquesta és, precisament, l’ombra que acompanya una estructura d’aquest nivell. L’impacte d’una caiguda directa a la pinya des d’un pis més genera massa dubtes als especialistes que treballen amb l’equip científic i mèdic de la CCCC… uns professionals de reconeguda solvència als quals sovint no se’ls fa massa cas.
M DE MANILLES
En temps de menys personal als assaigs i actuacions, les manilles –en contra del que es podria pensar– mantenen la seva presència. El 2de9fm i el pde8fm ha esdevingut refugi d’algunes colles que no han pogut anar més enllà en bona part del calendari, mentre que algunes han registrat els seus millors números en aquestes construccions i altres hi han tornat després de deixar-les parcialment abandonades. Les sis colles que van fer gamma extra el 2019 van tastar les manilles. I si el 2019 va ser així, malgrat el descens de personal, tot fa pensar que el 2020 encara augmentarà aquesta tendència. El canvi de punts en la taula del Concurs fa que qui vulgui guanyar, probablement, hagi d’exhibir algun castell de 10. I, si bé el pas per la torre de 9 i el pilar de 8 no són garantia per freqüentar els 10 pisos, el seu assaig constitueix un preuat laboratori per a les colles per tenir les manilles a punt.
I d’INDEPENDENTISME
En els darrers anys, els castells han abandonat la seva tradicional neutralitat en temes polítics per a posicionar-se clarament en defensa dels postulats del dret a decidir. En alguns casos (la majoria) ho han fet amb un clam inequívoc per la independència, participant en actes i manifestacions o desplegant estelades dels seus pilars en diades significatives. En altres casos, s’han mostrat clarament a favor dels drets democràtics i en contra dels empresonaments i exilis. La suma de tots dos grups (el clarament independentista i el tímidament sobiranista) representa una àmplia majoria de l’univers casteller. A tall d’exemple, comprèn 25 de les 26 colles que van fer castells de 8 l’any passat.
Aquest gir a favor dels drets del país ha estat paral·lel a l’evolució del Procés. Va començar el 2012 (la participació dels Castellers de Vilafranca en la primera de les massives manifestacions de l’11 de Setembre va assenyalar un precedent que va marcar el camí a moltes colles) i es va anar fent gran en els anys posteriors fins arribar a una setantena de colles assistint a les convocatòries. En els darrers anys, però, el nivell de participació ha baixat de manera paral·lela al descens de manifestants. El pas de la tradicional neutralitat al posicionament sobiranista respon a una lectura sobre les tendències que hi ha dins el món casteller. Les colles no han tingut gaires problemes per alçar pilars envoltats d’estelades, perquè la immensa majoria dels seus components s’hi senten, no només còmodes, sinó també identificats. En aquest sentit, és lògic que si la gran majoria dels components d’una colla estan per la independència, la colla també s’hi posicioni i més, quan l’Estat ha actuat amb els nivells de repressió dels darrers anys. Els efectes negatius que han patit les colles per aquest posicionament (pèrdua de castellers) han estat mínims i en alguns casos, nuls.
Ara bé, aquesta presa de partit ha suposat un canvi en l’ADN que, durant els darrers quaranta anys, ha caracteritzat el món casteller com una activitat transversal des del punt de vista sòcio-cultural i, en conseqüència, polític. Cada vegada són més les (autoritzades) veus que reclamen tornar al punt de partida o, si més no, deixar els posicionaments a clams en els quals es posiciona un segment de la població catalana que supera la meitat, com és el cas dels presos polítics. La por a seguir el camí dels darrers anys no és de limitació de camp (fins arribar als més de dos milions d’adults que integren el camp sobiranista hi ha molt terreny per créixer) ni tampoc d’interès econòmic (cap marca gosaria desmarcar-se’n, si bé a moltes no els interessa veure’s clarament identificades), sinó de recuperació de l’essència que han definit els castells com una activitat on hi conviu gent de sensibilitats, nivells culturals i posicionaments ben diversos.
E D’EMERGENTS
Un dels fenòmens que millor va il·lustrar el significatiu progrés protagonitzat pel fet casteller en la dècada que ara acaba va ser el creixement experimentat per les colles de 8, que van saltar als folres i, en la majoria de casos, van tastar els castells de 9. Entre el 2013 i el 2018, vuit colles van estrenar els 9 pisos. N’hi havia del bell mig del rovell de l’ou casteller i altres de territoris nascuts amb el boom dels anys noranta. Fins i tot, també de l’exterior: Castellers de la Vila de Gràcia (2013), Castellers de Sabadell, Nens del Vendrell i Xicots de Vilafranca (2015), Xiquets de Hangzhou (2016), Castellers de Sant Cugat i Marrecs de Salt (2017) i Moixiganguers d’Igualada (2018).
A aquestes colles se les va conèixer com a colles emergents, ja que, tot i la seva diversitat i pluralitat, responien a uns cànons comuns de formacions que havien crescut gràcies a haver sabut gestionar amb encert la suma de diversos factors: una decidida aposta per la cultura d’assaig; una vida social activa que traspassa els àmbits estrictes de la colla, i uns lideratges interns sòlids, que han sabut exercir el magnetisme necessari que reclama un dirigent amb voluntat de fer un salt endavant (el cas dels xinesos de Hangzhou és l’única colla que no es regeix per aquests paràmetres). D’aquestes vuit colles, només va fer castells de 9 l’any 2019: els Moixiganguers, els darrers en arribar-hi al grup. La meitat no van poder fer folres i les que sí que en van fer va ser amb un nivell notablement per sota de les temporades anteriors. L’aturada de les colles emergents ha estat rellevant i, de la mateixa manera que el seu progrés anys enrere va servir per il·lustrar el creixement del món casteller, el seu retrocés representa ara el fre generalitzat.
Si un país no té una classe mitjana sòlida que aguanti els sotracs socioeconòmics, acaba patint més del necessari. En castells succeeix una cosa ben similar. Si les colles mitjanes no tenen prou solidesa, el conjunt de l’activitat se’n ressenteix. Ara bé, quan la classe mitjana vol exercir de classe alta, la societat perd una part fonamental de la seva estructura. I això és en bona part el que li ha passat al món casteller: probablement, la majoria de colles que han estrenat els castells de 9 en els últims anys no tenien les dimensions ni el bagatge suficient per viure amb una certa estabilitat en aquest nou pis. I el seu retorn a la classe mitjana no és res més que la imposició de la lògica. Certament, si aquestes colles van tenir l’oportunitat de fer castells de 9, haver-la desaprofitat hagués estat una decisió equivocada i allunyada dels preceptes castellers que busquen la millora i l’autosuperació constant (també mirant a les colles rivals o del mateix nivell). En aquest sentit, el fre no s’hauria d’entendre tant com un pas enrere, sinó com un retorn a la normalitat.
D de DRETS
La guerra dels drets d’imatge en els castells va néixer la primavera del 2017, quan els Castellers de Vilafranca i la Colla Vella es van desmarcar de l’acord àmpliament majoritari de l’assemblea de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC) a favor de la gestió col·lectiva dels drets d’imatge. El que hagués pogut quedar com una discrepància més dins la governança de les colles va adquirir una dimensió superior per la falsa expectativa que amb les retransmissions televisives hi havia una certa opció per fer diners. Així ho creien els verds després que un vídeo del seu 3de10fm al Concurs de Castells anterior viralitzat per Red Bull TV –que aquell 2016 va retransmetre la cita de Tarragona– va arribar a tenir 100 milions de visualitzacions i ells no veiessin un euro. També ho creia la Colla Vella en un moment que els Xiquets de Hangzhou semblava que s’havien de menjar el món (casteller), després del 3de9f a Tarragona i que els obria les portes al potent mercat xinès. I també ho veia en termes similars La Xarxa, la televisió finançada per la Diputació de Barcelona, que havia fet una decidida i potent aposta pels castells (amb una inversió de mig milió d’euros anuals, incloent-hi una subvenció encoberta a les dues colles anteriors en concepte de patrocini) i que havia començat a comercialitzar altres produccions pròpies en el mercat audiovisual.
Aquest cúmul de falses percepcions, sumades a altres factors intrínsecament propis del món casteller (les disputes i les diferències entre colles) i una relació cada cop més pèssima la Coordinadora i la Xarxa va convertir un conflicte puntual i d’aparent escassa transcendència en el fet casteller en un combat que va acabar fent saltar la junta de la CCCC i generant una significativa bretxa entre les parts. La guerra va pujar d’esglaó el 2019 quan la CCCC va optar per cedir els drets –que en els quatre anys anteriors havia tingut la Xarxa– a la cooperativa Som. El resultat de tot plegat, més enllà de les disputes –on tots tenien la seva part de raó i també la seva culpa i responsabilitat d’haver complicat les coses–, és que les retransmissions castelleres van perdre pantalles i audiència de manera pronunciada. Algunes d’elles van ser eme- ses només pel web Castells.tv i, llevat d’algun cas puntual (Sant Fèlix), el nombre de televisions que s’hi van sumar a la programació va ser reduït. Per si la qüestió no estigués prou enrevessada, el conflicte es va veure esquitxat també per les disputes entre JxC i ERC i algunes de les maniobres de l’any passat estaven emmarcades en el camp d’aquesta tensió.
El 2020 comença amb diversos interrogants en aquest terreny. El canvi d’actors en algunes de les parts implicades afavorirà una possible millora en les relacions. Som haurà d’acabar de decidir també quin paper vol jugar en aquest àmbit, un cop detectat que les condicions a les que juga no són les que havia previst inicialment (o li havien venut). Però a hores d’ara el principal problema és que no s’aprecia en el món casteller una proposta suficientment sòlida i engrescadora sobre el panorama televisiu i un full de ruta estable que no depengui de qui hi hagi al davant dels operadors o les colles. El 2019, la fotografia se semblava més a la de vint anys enrere (dispersió de la graella entorn a la cadenes locals, limitació de recursos tècnics…) que no a la dels anys anteriors, en què s’havia nedat amb una abundància, fins i tot excessiva per al que, al cap i a la fi, és el món casteller.
C de CONCURS
La cita del Concurs del 2020 es presenta, de nou, carregada d’emocions i amb els interrogants que l’ha caracteritzat en les darreres edicions. La Colla Vella sortirà a revalidar el triomf i a demostrar que la victòria del 2018 no va ser cap casualitat, mentre que els Castellers de Vilafranca aspiraran a recuperar el tron perdut en la darrera cita. La Joves tornarà a fer valer els seus drets i treure suc de les seves opcions, malgrat que el canvi de punts –en què els castells de 10 tornen a situar-se per sobre dels desfolrats– no la beneficia.
Efectuar cap mena de pronòstic, a hores d’ara, resultaria, a més d’aventuat, absurd. Les possibilitats de les colles per fer-se amb el triomf –així com les de la resta per assolir registres meritoris– estaran marcades pel desenvolupament de la temporada. Però també resulta evident que totes les colles amb més opcions començaran l’any del Concurs amb la moral alta pels resultats amb els que van tancar les seves respectives temporades: 3de9sf carregats en el cas de les colles de Valls i parella de castell de 10 i desforat pels verds. Queda tot un món i dues d’aquestes tres colles hauran afrontat canvis de dirigents, però en castells, quan una colla acaba un any bé, ho té més fàcil per a que el següent s’encari de manera positiva.
El Concurs del 2020 també tindrà la seva mirada posada en la història, ja que en farà 50 de la històrica pugna entre els Nens del Vendrell i la Colla Vella a la plaça de braus de Tarragona el 1970, que va il·lustrar l’inici de la nova era dels folres. Serà un concurs de pugna, de reptes i de records.
A d’ASSEGURANÇA
El cost de l’assegurança mèdica de les colles –gestionada per la Coordinadora de Colles Castellers de Catalunya (CCCC)– és del doble ara que fa vuit anys. L’any 2010, les colles pagaven 288.484 euros, mentre que el 2018 van ser 565.415 euros. El 2019 es va mantenir la quota, i la del 2020 també està previst que es mantingui.
Les causes d’aquest increment són diverses, però, especialment, una: el món casteller ha crescut notablement en nombre de colles. En deu anys s’ha passat d’una seixantena de colles assegurades a un centenar (a més de les noves, s’han inclòs també les universitàries). El nombre de castellers assegurats gairebé s’ha doblat i, a més, hi ha hagut un parell de lesions greus, que tenen la seva repercussió en els números.
Aquestes dades tenen una lògica afectació en la quantitat que han de pagar les colles dels costos proporcionals de l’assegurança. El 2019 es va produir un augment de la pòlissa per a les colles de 7 en amunt –que va ser especialment significatiu per a les de 10 i desfolrades– i el 2020 hi tornarà a haver un nou increment. De fet, tots dos augments responen a un acord de l’assemblea, que va optar per a que la pujada del rebut fos esglaonada entre els dos exercicis. Amb aquests increments, les colles de 10 hauran passat de pagar 1.617 euros el 2018 a 5.100 el 2020; les de 9 abonaran 3.600 euros (dues vegades més que fa dos anys); les de 8, 2.400 euros (el doble); i les de 7, 1.500 euros (500 euros més que el 2018).
Tot i aquests augments, les colles paguen només al voltant d’un 20% del cost de la pòlissa. La resta es finança amb una subvenció de la Generalitat, que cobreix la meitat dels costos i els recursos propis de la CCCC, a través de patrocinis, com els d’Estrella Damm i Sorea. Es tracta d’un model que, a causa dels augments dels costos, està quedant caduc i que necessita una reformulació, que inevitablement passarà per cobrar directament als castellers (o bé que ho hagin d’assumir les seves colles). En aquest sentit, el model pot ser variat: hi ha colles que comencen a tenir clar que els seus components hauran de pagar una part del cost, mentre que altres prefereixen assumir-ho directament, ja que fan pagar quotes internes. El debat comença a fer forat, però de moment ningú no vol obri el meló. No es podrà esperar massa temps més.
