Cap dels que seguim l’activitat castellera, ni els més vells i veterans que puguem preguntar, ens havíem trobat en una situació com la que estem vivint en l’actualitat. Encara trobaríem –tot i que cada cop menys– algú que ens explicaria com la Guerra Civil espanyola va paralitzar la societat durant dos anys i mig, del juliol del 1936 al gener del 1939 i va interrompre en sec les actuacions castelleres. Però ningú en podrà donar raó, en primera persona, d’una aturada general de l’activitat per motius sanitaris. I és que, com hem dit, l’actual situació esdevé excepcional en la historiografia castellera.

Però no única. Perquè al llarg de la més que bicentenària història dels castells tenim documentats diversos episodis en què l’estat sanitari de la població va afectar directament a l’activitat, suspenent i ajornant diades castelleres, entre altres afectacions.

Com a preludi de les notícies concretes que anirem desglossant, creiem adient recordar –pocs mesos abans de celebrar-se una nova edició– que els vallencs van instituir a perpetuïtat les festes decennals en honor a la Mare de Déu de la Candela l’any 1791 com a agraïment per les continuades proves que la seva patrona havia intercedit en protegir la població de diverses calamitats, entre elles les referents a la salut pública, tan freqüents en aquella època. De fet, si filem prim, totes les actuacions emmarcades en una Festa Major contenen aquesta primigènia honorança cap al patró o patrona de la població perquè preservi els seus habitants de qualsevol calamitat.

 El còlera del 1854. Tot i que, com és ben sabut, els castells ja havien iniciat el seu camí a finals del segle XVIII, és a principis del XIX quan s’expressen en la seva màxima esplendor, arribant al nivell dels nou pisos l’any 1851 per primer cop. L’historiador torrenc Lluís Solsona va batejar els següents anys com “el trienni meravellós” per assolir-se fites mai vistes fins llavors. Però aquesta fulgurant ascensió de l’activitat castellera es veuria estroncada de cop coincidint amb l’aparició d’una epidèmia de còlera l’estiu del 1854.

El còlera és una malaltia infecciosa que es caracteritza per fortes diarrees i vòmits que provoquen la deshidratació a l’infectat, podent-li causar la mort. Es contagia a través de l’aigua i dels aliments contaminats. Els mesos d’estiu –quan es concentren la major part de les festes majors– són els més propicis per la seva propagació.

Com dèiem, l’estiu del 1854 es va propagar una epidèmia de còlera que va afectar tot el país. Sembla que va entrar a Barcelona a través d’un vaixell procedent de Marsella el mes de juliol. Llegim la conferència del doctor Corbella, en referència a la ciutat de Barcelona: “Cap a final de mes la gent que pot ja comença a fugir. L’existència de l’epidèmica no fou reconeguda oficialment per les autoritats fins al 18 d’agost, quan ja hi havia més de 2.000 defuncions. Ho féu la Comissió permanent de sanitat que havia estat creada sis dies abans. S’estima que la xifra de morts pel còlera fou d’uns 6.500”[1]. Pel que fa als castells, fins a principis d’agost només tenim documentades actuacions a Valls –per Sant Isidre al maig i per Sant Joan al juny– i a Vilanova i la Geltrú, el gener, per Sant Antoni, i a principis d’agost, per la Festa Major Precisament, a Vilanova l’epidèmia es va mostrar especialment cruenta: el còlera va arribar amb la gent que fugia de Barcelona, que ja estava infectada, i, al seu torn, les autoritats locals que havien de vetllar per la població, van fugir. El catastròfic resultat fou que durant els dos mesos que va durar l’epidèmia van perdre la vida a Vilanova 899 persones. Tenint en compte que a la ciutat tenia uns 12.000 habitants, va morir el 7,5% de la població. (1)

Els vallencs foren els primers a reprendre l’activitat castellera, a mitjans de setembre, amb unes festes organitzades especialment per celebrar la fi de l’epidèmia. Els tarragonins, per la seva part, van honorar a Sant Magí i Santa Tecla a mitjans d’octubre, i ho feren amb castells de nou. Cap altra població –tampoc Vilafranca– va veure castells aquell any.

Tot i que les dades són escasses per conèixer la incidència que va tenir l’aturada, dos fets són evidents: el nombre d’actuacions documentades baixa a la meitat en les següents temporades (vegeu quadrant) i la progressió cap a noves fites s’interromp.

El còlera del 1865. No és fins al 1858, quatre anys més tard, que l’activitat castellera es torna a situar en uns nivells semblants als que hi havia abans de la crisi sanitària del 1854, amb un nombre d’actuacions similar, amb l’assoliment dels primers pilars de vuit amb folre i manilles i amb diversos anuncis de castells de deu pisos que, tot i que no en sabem el resultat, el sol fet de fer pública la intenció demostra l’optimisme regnant dins l’àmbit casteller.

Encara era viu el record de l’epidèmia del 1854 que onze anys després, l’estiu del 1865, van aparèixer nous casos a Barcelona. Les autoritats, però, ho volien dissimular, i van atribuir les defuncions a “cólicos propios de la estación estival debidos a transgresiones alimenticias, bebidas frias, helados y alimentos en malas condiciones para el consumo”. (1) Aquesta “malaltia estacional”, com li deien eufemísticament les autoritats per no espantar la població, també va arribar a diverses poblacions castelleres, si bé no amb la virulència en què ho va fer l’anterior episodi. Fins a l’estiu s’havien fet castells en diverses poblacions, amb tota normalitat. Però a partir de l’agost se suspenen o s’ajornen les sortides.

A Vilafranca, el 1865 es va viure una intensa polèmica entre els qui creien que s’havia de suspendre la Festa Major i aquells qui opinaven que s’havia de celebrar, obviant, aquests darrers, el record dels estralls que també la capital de l’Alt Penedès va patir onze anys abans amb més de dues-centes defuncions. Entre els favorables a la suspensió estava la Junta de Sanitat i els administradors d’aquell any, mentre que el governador i l’ajuntament eren partidaris de celebrar-la per no perjudicar el comerç, que feien diners aquells dies de festa.[2] El resultat fou que a Vilafranca es van viure dues festes majors: quan tocava, amb actes religiosos, balls i concerts; i a finals de novembre amb ofici, balls populars i castells.

A part de la suspensió de les actuacions, podem comprovar com, a partir de l’any següent, el nombre d’aquestes baixa dràsticament. Desconeixem, ara per ara, si aquest segon episodi de còlera hi va tenir quelcom a veure, però és evident que l’activitat castellera torna a patir un retrocés, que empalmarà amb altres problemàtiques socials, com ara la Revolució del 1868 i la Tercera Guerra Carlina (1872-1875) i que faran que els castells no es tornin a refer completament fins acabada l’esmentada guerra.

El còlera del 1885. Això sí, a partir del 1876 els castells viuran una nova embranzida que els durà a la consecució de noves fites, com el quatre de nou sense folre, el cinc de nou amb folre i probablement el tres de nou sense folre, amb una intensa activitat que començava el gener i acabava el desembre.

La darrera gran epidèmia d’aquesta malaltia al segle XIX va tenir lloc l’estiu del 1885, va començar a Alacant i va afectar gran part de la península Ibèrica. Fou la més letal de les tres que estudiem: algunes fonts parlen de més de 65.000 morts a tot l’estat i altres doblen la xifra. El nostre país també li va tocar rebre i a les comarques castelleres, tret de Tarragona, on l’estrena de la seva colla pròpia –anomenada de la Mercè– es va deixar veure en diverses ocasions, la resta de places tradicionals van posposar les seves respectives diades per més endavant: al Vendrell la van fer coincidir amb la Fira de Santa Teresa, a mitjans d’octubre; a Torredembarra els dies 17 i 18 d’octubre; la Santa Tecla tarragonina va tenir lloc els dies 18 i 19 d’octubre; a Reus també a finals d’aquest mes; el Sant Fèlix vilafranquí es va celebrar els dies 21 i 22 de novembre i l’Espluga de Francolí a les portes de Nadal.

En aquest cas la coincidència d’uns primers senyals de defalliment de l’activitat castellera amb aquest episodi de crisi sanitària fa difícil analitzar la seva incidència a mitjà termini, ja que a mesura que anaven passant els anys la decadència castellera s’anava accentuant i ja no es recuperaria fins a finals de la dècada dels 20 del segle XX.

Tornant al 1885, un parell d’anys abans el doctor Robert Kock va identificar i aïllar el bacil del còlera. A partir d’aquí la tasca preventiva d’aquesta malaltia en forma de vacuna va revolucionar en positiu l’estat sanitari de la població a nivell mundial.

En plena decadència castellera, el 1918, tot el planeta es va veure sacsejat per una pandèmia de grip, de la qual l’estat espanyol es va convertir en un dels més afectats d’Europa, amb vuit milions d’infectats i uns 200.000 morts. Amb una activitat castellera agònica, submergida en una profunda crisi que arrossegava des de feia algunes dècades, la seva incidència no va tenir cap mena de rellevància.

Tot plegat, eren altres temps, i es fa difícil –per no dir impossible– establir paral·lelismes entre aquells episodis i l’actual, malgrat que alguns tics pretèrits ens han fet recordar notícies que ens arriben aquestes setmanes. La conscienciació i la responsabilitat social, els coneixements científics i mèdics i la informació son els nostres grans aliats en aquests durs moments que ens ha tocat viure. Veurem com afectarà l’actual crisi sanitària als nostres estimats castells, però tot sembla indicar que el retorn a la normalitat està encara molt i molt lluny.

[1] “El Còlera a Catalunya abans de l’obra del Doctor Ferran”. Conferència del dr. J. Corbella Corbella pronunciada a l’Aula Magna de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona el 17 d’octubre del 1985

[2] “Del còlera i la festa major”. Joan Cuscó. Setmanari El 3 de Vuit 27-3-2020