“Resignació, conformitat; tinguem paciència i humilitat”. El vers està inclòs en una de les cançons de l’obra de teatre El retaule del flautista, obra de Jordi Teixidor que data del 1968 i que va fer fortuna en molts escenaris del país als anys setanta del segle passat. Es tracta d’una versió lliure del famós conte ‘El flautista d’Hammelin, aquell en què un poble contracta un flautista perquè els tregui la plaga de rates que pateixen al poble. La versió de Teixidor situa l’acció en el segle XVI a Alemanya i incideix en el paper dels poders, (l’església, el poder diví, la milícia, el poder econòmic, el civil…) sobre el poble. I qui canta aquest vers és el reverend Grundig, que, cridant a la resignació, el que fa és intentar aturar la rebel·lió del poble contra la plaga de rates, que no atura ni Déu.

A Valls, les colles castelleres han optat per resignar-se i assumir que el maleït coronavirus no permet fer castells ni assajar-los com cal. S’hi conformen (quin remei) i encaren la situació amb paciència i humilitat. Però amb un punt de rebel·lia, també: aquest migdia de Sant Joan, fora de programa, les dues colles s’han posat d’acord, amb el vist-i-plau de l’Ajuntament, per fer un acte d’afirmació castellera: han simulat una entrada a plaça, que han fet previ sorteig de l’ordre, i un cop cadascú al seu lloc, i després del Cant dels Segadors, els grallers respectius han interpretat el Toc de castells, que ha emocionat més d’un. I ja està. En acabat, toc de vermut de la Vella i la manta al coll de la Joves convidaven a anar a dinar. Això ha passat a la Sortida de l’Ofici de Festa Major, al qual només podien accedir-hi els qui havien demanat plaça i amb control d’accés… Quin Sant Joan més trist! Per molta imaginació que hi posin els organitzadors, una Festa Major sense gegants, nanos, l’àliga, la Mulassa, els balls… no és una Festa Major. I a Valls, si no hi ha castells, la ciutat se sent òrfena de si mateixa, li falta l’essència, l’element al voltant del qual gira la festa.

L’acte no ha estat improvisat. No estava convocat oficialment, però les coses s’han fet adaptades a les circumstàncies. L’entrada a plaça l’han feta dinou castellers de cada colla, amb canalla al capdavant, i els grallers al darrere. Havien quedat a mig carrer de la Cort i allà s’ha improvisat un sorteig en el qual la mà innocent li ha tocat ser al company David Prats, habitual firma de la Revista Castells i que, probablement, és l’home que més castells veu al cap de l’any de tot el món casteller i el seu entorn.

I que el lector no es pensi que tot plegat ha anat com una seda, perquè hi ha hagut un petit incident anecdòtic que ja ha aixecat alguns comentaris. Per sorteig, li tocava interpretar el primer Toc de castell a la Colla Vella. Però els grallers rosats no han tingut clar tocar davant de tanta gent. No és que hi hagués molt de públic, però la gent que era a ofici s’ha esperat en observar que se’n preparava alguna a la Plaça del Blat. La Vella, doncs, ha passat torn i l’honor del primer Toc de castell d’enguany al quilòmetre zero del món casteller l’han tingut els grallers de la Joves. Aplaudiments i pell de gallina a la carregada, i més aplaudiments encara en culminar la descarregada. Els grallers de la Vella s’hi han repensat i al final han interpretat també el seu Toc de castell. S’ha girat l’ordre, cosa que si hagués estat una actuació amb castells hauria donat per parlar-ne durant mesos. En qualsevol cas, dos Tocs de castell sense castells, però el poder evocatiu que té la música s’ha fet palès amb les dues interpretacions dels grallers.

I entre el públic, molts castellers de les dues colles, sense camisa, especulant amb el que es podria haver vist si aquest Sant Joan si no fos el de la Covid-19. És probable que, si la prtemporada hagués anat bé i els assajos també, s’hagués arribat a Sant Joan amb un duel de manilles, en forma, com a mínim, de 2de9fm. Era (de fet, és encara, oficialment) any de Concurs i les manilles han recuperat protagonisme en detriment dels grans castells desfolrats que tantes alegries han donat als Xiquets de Valls aquestes últimes temporades, amb el record de Santa Úrsula encara present. El coronavirus ens ha robat el duel. Maleït sigui. I, mentrestant, resignació, conformitat, paciència i humilitat.