El món casteller tindrà un problema durant l’any 2021. El retorn a la normalitat, que si fem cas als científics, pot començar a produir-se durant l’any, s’haurà de gestionar. I el com caldrà fer aquest trànsit s’endevina com un repte que no serà fàcil de resoldre.

Em baso en les intervencions del debat sobre com serà aquest retorn celebrat dies enrere, organitzat per la Càtedra d’Estudi dels Castells de la Universitat Rovira i Virgili, i que va comptar amb les intervencions d’Àlex Arenas, Manuel Sanromà, Ester Gea i Ester Roca. Arenas i Gea van aportar el seu punt de vista com a experts que han estudiat a fons la pandèmia, l’un (Arenas) aplicant models matemàtics que permeten preveure l’evolució dels contagis, l’altra (Gea) com a viròloga que, a Oxford, estudia la reacció immune del cos, un con infectat. Sanromà aportava la seva visió optimista, tot defensant la necessitat que el món casteller sigui proactiu per accelerar el retorn, que s’ofereixi com a banc de proves per determinar com hauran de ser els actes massius a partir d’ara, mentre que Roca, en qualitat d’organitzadora de diades castelleres, mostrava la seva preocupació per si a les diades s’haurà de limitar la presència de públic. Podeu llegir la crònica del debat que va fer David Prats a la Revista Castells. Una dada: la taula va mostrar un cert consens en fixar per al mes de setembre la tornada dels castells. Al setembre la vacunació haurà arribat a un percentatge de població prou significatiu per a començar a relaxar algunes limitacions, que a la primavera i principis d’estiu, quan semblaria possible iniciar els assajos regulars, encara serà insuficient.

En l’inici dels assajos tenim el primer problema. És més que previsible que les autoritats sanitàries exigeixin garanties en forma de test d’antígens a tots els assistents als assajos. Deixant de banda el problema logístic, no menor, que pot suposar a les colles el subministrament de tests per als seus castellers, hi ha la qüestió econòmica. Qui ha de pagar els tests? Durant el debat citat, al xat paral·lel que es va produir, ja hi va haver qui va fer números. Una colla gran, a tres assajos per setmana, pot necessitar de mitjana uns 200 tests per jornada d’assaig. És cert que han baixat de preu i que és previsible que continuïn baixant, però la factura de tests durant la temporada no serà petita. Potser, sent optimistes, es pot pensar que les colles grans, o algunes d’elles, poden assumir aquest cost o que, fins i tot, poden ser capaces, com va apuntar Manuel Sanromà, de trobar patrocinis que ajudin a pagar la factura. Però sembla clar que no totes les colles del món casteller podran assumir el repte. “Això ho hauria d’assumir la Coordinadora”, és una resposta fàcil a la constatació de la dificultat econòmica d’una operació massiva de dotar a les colles de tests d’antígens. Però la Coordinadora té les finances que té, i en el debat de la Càtedra ja va intervenir deixant clar que considera inviable, almenys de moment, l’operació.

Ha de pagar l’Administració els tests? El debat es pot obrir, però així d’entrada sembla que finançar fer possible el retorn a la normalitat dels castells no serà entre les prioritats de l’administració, saturada de col·lectius i sectors que reclamen ajuts per pal·liar els sotracs de la pandèmia, especialment els econòmics. Queda una opció: Que els castellers, individualment, es paguin totalment o parcial el cost dels tests. I això, en un col·lectiu que està acostumat a la gratuïtat per participar de l’activitat, fa que sigui fàcil pensar que ningú voldrà obrir aquest meló.

Cada colla és mestressa de les seves circumstàncies, cosa que permet pensar en la possibilitat que no tot el món casteller torni a la normalitat amb el mateix ritme. I aquest és un altre debat, un altre meló que potser caldrà obrir en un món casteller en debat permanent sobre les decisions col·lectives i les individuals de cada colla, que la qüestió dels drets d’imatge de les televisions ha posat de manifest (i ho continua posant) des de fa alguns anys. Si la solució no pot ser col·lectiva, hi haurà colles que tiraran pel dret?

Més enllà de la qüestió econòmica hi ha el risc sanitari que el món casteller estigui disposat a assumir pel retorn a l’activitat. Els tests d’antígens no són infal·libles i, si bé és cert que la vacuna aplana bastant el camí, les colles, i el món casteller en general, hauran d’assumir el risc de contagi entre els castellers i caldrà veure fins a on el voldran assumir. Hauran de limitar l’afluència als assajos per franges d’edat, per exemple? O limitar-lo a castellers que hagin estat vacunats (els joves estan a la cua de les prioritats)? O limitar el nombre d’assistents als assajos?

Una altra cosa és el calendari. Quins ajuntaments voldran assumir el risc de contractar una actuació castellera, especialment a les places amb menys tradició? Assumiran organitzar una diada gran, però amb presència de públic limitada?

L’optimisme generat pel fet que hi hagi una solució teòrica topa amb el pessimisme que comporta constatar les dificultats de posar aquesta solució en pràctica. Veurem què passa, però el repte que s’està a punt d’afrontar és majúscul.