La temporada del 2021 té el gran repte de la represa com a únic i gran objectiu. Per definir com és i serà aquesta tornada als assaigs i a les actuacions, hem triat nou paraules que configuren un petit abecedari que fotografia el moment actual casteller. En els pròxims dies us presentem cada dia un d’aquests temes.

S de Sense folre

La pugna entre castells de 10 i desfolrats viscuda en la dècada prodigiosa del 2010 al 2019 va tenir cicles canviants, en què uns o altres sovintejaven en dades globals. Generalment, els anys que les colles van disposar de més nombre de camises (entre el 2014 i el 17), les construccions de 10 van superar en nombre de consecucions i eficàcia a les de sense folre. Però els dos anys posteriors, les xifres es van intercanviar de manera paral·lela a un cert descens de la quantitat de gent disponible a assaigs i actuacions. L’equació resulta lògica i respon a aquella màxima atribuïda a Emili Miró: “digue’m quantes camises portes i et diré quins castells faràs”.

Si la temporada anterior a la pandèmia, els castells de 10 van ser especialment cars de veure (un 3de10fm descarregat i quatre coronats) davant els desfolrats (12 descarregats i 2 coronats), tot indica que aquesta dinàmica es mantindrà o, fins i tot, s’accentuarà en els propers anys. És cert que l’aturada d’un any i mig haurà passat una profunda factura tècnica i, per tant, les construccions que requereixen més constància i precisió estan molt més lluny que els anys anteriors. Però també ho és que si les colles punteres mantenen les peces claus i són capaces de disposar d’una canalla precisa i adaptada als reptes tècnics, la distància estarà marcada només per dosis d’assaig intensiu. Per tant, es tracta d’una barrera salvable.

Per contra, si abans de l’aturada, les principals colles van reduir la capacitat per assajar els castells de 10, especialment per no poder requerir el nombre de camises necessari, tot fa pensar que amb la represa aquesta opció resultarà encara més inaccessible. A diferència dels castells desfolrats, que amb poca (però bona) gent i moltes hores d’assaig, es poden obtenir resultats, per als de 10 no n’hi ha prou amb la configuració d’alineacions ideals, sinó que també es requereix una massa social que sovint no depèn ni dels equips tècnics ni tampoc dels directius, sinó d’una conjunció de variables bastant més complexa del que a priori semblaria.

R de Represa

La represa castellera ha vingut acompanyada de la particular cursa per ser els primers en alçar un pilar. A alguns els molesta o els genera mandra, però el cert és que el caràcter competitiu –ni que sigui de manera simbòlica– sempre ha format part de l’essència castellera. Fa més de 200 anys que és així.

Els primers en moure fitxa per tornar a plaça van ser les colles vallenques i l’Ajuntament de la ciutat. En una hàbil jugada –que els va permetre captar atenció mediàtica i tornar a atraure els focus al Quilòmetre 0–, els vallencs van convertir dos simples pilars en la millor operació d’imatge que ha tingut el món casteller des que en el mateix indret es van carregar els dos 3de9sf a la Santa Úrsula del 2019. A Valls la toquen. Sempre ha estat així.

Però els primers que realment es van anotar la simbòlica fita van ser els més competitius: els Castellers de Vilafranca. Amb només vint persones (mèrit o excés de risc?), els vilafranquins van aprofitar els actes del Dia del Graller per plantar un espadat a la seva seu.

Més enllà del caràcter anecdòtic (i que alguns van aprofitar el primer moviment vilafranquí per a disparar-los… si haguessin estat uns altres en fer el pilar, probablement no haguessin sortit tants tuits…), les ganes per ser els primers han reactivat quelcom intrínsec en els castells: l’interès pel que fan els altres i la voluntat de no ser menys.

El següent pas resulta fàcilment previsible: la pugna per fer els primers castells de 7 i després els de 8. I també, quan les circumstàncies ho permetin, els de 9. La represa arribarà acompanyada de la inevitable cursa per ser els primers en obrir caselles. Així són els castells. I que continuï…

P de Procicat

El Procicat ha esdevingut, junt amb les directrius del Departament de Salut, el punt on han mirat en els darrers mesos tots els responsables d’activitats econòmiques, socials i culturals afectades per les restriccions. Des de comerços fins a teatres passant per hostaleria, promotors de concerts i, és clar, també els castells. Qualsevol obertura necessitava l’aval d’aquest organisme, que pren les decisions en funció de diferents variables de l’evolució del virus i les situacions de risc derivades. Les 20 persones per assaig permeses des de mitjans de maig va comptar amb el vist-i-plau d’aquest organisme i qualsevol pas endavant que es faci a partir d’ara, també el requerirà.

El Procicat continuarà tenint un paper rellevant en la societat catalana dels propers mesos, malgrat que la implantació de la vacunació i la reducció del risc continuïn avançant i obrint les portes a una esperada i desitjada normalitat, que arribarà de manera progressiva. Les previsions indiquen que resulta poc probable que es prenguin decisions que suposin marxa enrere en les darreres obertures. Però també és cert que hi ha encara alguns interrogants entorn les noves variants de la Covid, com la que arriba de l’Índia, i les possibles afectacions en la canalla. Davant una malaltia nova i que ha causat elevades dosis de fatalitat, la prudència es mantindrà encara latent en aquells escenaris que generin incertesa.

Ara per ara, els primers actes amb construccions castelleres (Sant Joan, Puigdàlber, Terrassa…) passen, en tot moment, pel Procicat. I el que determina aquest organisme en cada cas resulta un full de ruta per a les següents propostes de diferents places i colles. Si les proves d’aquestes primeres cites –tant les de pilars com en les que hi hagi també castells– van bé, el camí estarà obert. Encara serà llarg i de pujada, però permetrà continuar i avançar.

M de mapa

La Covid va arribar amb el major nombre de colles castelleres en actiu registrades mai. No és fàcil tenir una xifra exacta, ja que el barem de quan una colla es considera constituïda –o quan deixa de funcionar– no es regeix sota cap mesura consensuada. Però, sigui com sigui, la suma de colles convencionals, de l’exterior i universitàries sobrepassava del centenar, ara fa un any i mig.

Si aquesta xifra es mantindrà un cop es recuperi la plena normalitat també en l’àmbit casteller és una incògnita que ningú no pot resoldre a hores d’ara. Però no és exagerat pensar que l’aturada de la pandèmia podrà haver reduït el nombre de colles, entre algunes petites que evidenciaven dificultats per continuar sortint a plaça. Per dir-ho de manera més clara i políticament incorrecta: la pandèmia pot haver ajudat a fer net.

La proliferació de colles en els últims anys no necessàriament ha estat beneficiosa per al món casteller. Se n’han creat que no reunien les condicions mínimes per sortir a plaça o per poder continuar fent castells. El nombre d’actuacions amb colles que eren incapaces de plantar tres castells de 6 no era pas petit en els darrers anys de la dècada anterior. I això, quan es repeteix més d’un cop, posa de manifest greus problemes estructurals en una colla, que haurien d’anar acompanyats d’un debat sincer intern sobre la conveniència de continuar actius. Ningú que no siguin els propis castellers de cada entitat té cap autoritat moral per a valorar si una colla ha de continuar fent castells o no. Però no són poques les veus que reclamen a la Coordinadora adoptar unes normes de consens que acabin regulant –ni que fos de manera indirecta, com la cobertura de l’assegurança– aquests casos que expliciten les dificultats per poder tornar sortint a plaça. En sortiria guanyant el món casteller i també els castellers de la pròpia colla encara actius, que en aquestes circumstàncies pateixen més que no pas en gaudeixen. Una colla castellera no és un esplai.

G de Gent

Durant aquest any llarg sense assaigs ni actuacions hi ha castellers que han descobert que els divendres i els caps de setmana també hi ha vida, malgrat les limitacions de moviment que han marcat els mesos més durs de l’era de la Covid. I no només ho han descobert els castellers i castelleres, sinó també les seves famílies en els casos en què no formen part de la colla. El retorn a la normalitat implicarà tornar a assenyalar en un vermell irrenunciable les cites amb la colla.

La pregunta és: tothom està disposat a tornar al mateix nivell d’intensitat i, sota cap concepte, renunciar a les passions (i els compromisos) que aporten els castells? Però la pregunta també es pot formular al revés: tothom està disposat a renunciar a la pel·lícula o el sopar dels divendres i els caps de setmana amb la família i els amics? Cada persona i cada casa és món, per descomptat, però si alguna cosa ha posat de manifest l’aturada pandèmica és que la lluna també llueix els divendres a la nit i el sol surt els caps de setmana.

L’enquesta impulsada pel Centre de Prospectiva i Anàlisi dels Castells (CEPAC) entre 950 castellers de les colles de Barcelona apuntava que només el 10,2% no tornaran a fer castells i un 17,1% tornaran amb menys compromís. És a dir, que tres de cada quatre castellers s’implicaran igual o més al que ho feien abans de la Covid. No són dades alarmants. Però els mateixos enquestats sostenien en uns termes similars (73,8%) que la pandèmia haurà perjudicat molt la seva colla.

La sensació que no només el nivell, sinó també la quantitat de camises, baixarà després de l’aturada és generalitzada en el món casteller. No són més que impressions, però basades en evidències: hi haurà més gent que deixarà de venir que no pas nova que hi entrarà. I això, tenint en compte que la darrera temporada activa (la del 2019) ja es va patir un descens de camises als assaigs i les actuacions, pot ser motiu de preocupació.

D de Decennals

Les Decennals del 2021 –suspeses sense concreció d’una data a expenses de l’evolució de la pandèmia– encara no estan convocades. Però si res no es torça, aquest estiu s’anunciarà que se celebraran el 2022, un any després del que li haguessin correspost. A Valls es dóna per confirmat que serà així. En la majoria dels diferents grups de treball sectorials de la ciutat s’opera en aquesta direcció, tot esperant que la combinació de factors sanitaris, preventius i organitzatius conflueixin en la mateixa conclusió. El full de ruta està marcat per a que quan arribi el dia de l’anunci es comenci a visualitzar el que ara està escrit en les previsions.

Des d’una òptica castellera, les Decennals constituiran un excel·lent instrument per a la represa. Una exhibició d’alt valor simbòlic, com és la cita vallenca –l’única que compta amb la participació de totes les colles castelleres del país–, representarà un estímul per a que les agrupacions continuïn assajant l’hivern per a poder-se presentar a Valls en les millors condicions possibles. En aquest sentit, les Decennals sumaran a la seva condició de punt de trobada del món casteller entorn el quilòmetre 0, la de motor que contribuirà a la recuperació del nivell. Habitualment, i en estar fora del calendari, les colles fan un assaig el divendres abans de la diada, per tal prendre mides en una actuació de perfil baix des d’un punt de vista tècnic. El 2022 no es buscarà, òbviament, superar cap frontera, però permetrà que les colles arribin a Valls en fase de recuperació, però amb més ritme.

Independentment, però, de quan se celebrin les Decennals en aquesta propera edició s’abordaran alguns canvis respecte l’anterior cita. L’any 2011 ja va resultar complicat logísticament –amb esperes d’hores, en alguns casos– que la setantena de colles s’aturessin abans de l’actuació conjunta a fer un pilar al Quilòmetre 0. Ara, amb una trentena de colles més és absolutament impossible mantenir el full de les últimes edicions. La comissió dels Xiquets de Valls, on hi són les dues colles i l’Ajuntament,  ja està treballant els canvis.

C de Concurs

L’horitzó immediat del 2022 tindrà dos punts àlgids: un de caràcter simbòlic (les Decennals) i un altre clarament competitiu (el Concurs). Totes dues cites mai coincideixen en una mateixa temporada. Però l’any vinent, si l’evolució de la pandèmia ho permet, serà la primera vegada que podran ser en un mateix calendari.

Per a la Colla Vella i els Castellers de Vilafranca, el Concurs de Castells serà una fita especialment remarcable, que determinarà, per una banda, si el domini incontestable dels rosats els anys anteriors a la pandèmia es manté intacte, tot i el sotrac de l’aturada, i, per una altra, si la demostrada capacitat de reacció dels verds està acompanyada de  dels arguments imprescindibles per a recuperar el liderat. Tot això, amb permís de la Colla Joves, eterna candidata, però que amb els castells sumats en els seus registres els anys 2018 i 19 estaria en condicions d’aspirar a tot.

La cita de Tarragona, al marge de la disputa per la victòria, també serà una fita per al conjunt de colles que aspiren a ser-hi, tant dissabte com diumenge, a la TAP o la setmana abans a ocupar una bona posició a Torredembarra. La potència que el Concurs ha guanyat en els darrers anys pot ser decisiu en la plena recuperació dels castells postpandèmics, no únicament com una activitat de integració i representació social del país, sinó també pel valor competitiu que també els caracteritza.

Ara bé, tot això en cas que el Concurs se celebri com a tal… Damunt la taula d’algunes colles hi ha l’opció que la cita de Tarragona del 2022 no sigui competitiva, com va passar els anys 1974, 76 i 78. No és una proposta formal –si més no, a hores d’ara–, però en funció de com evolucionin els pròxims mesos, la idea podria prendre cos. És clar que si els inicis de la represa permeten detectar algunes colles més en forma que d’altres serà difícil que l’opció sigui tracta de manera plenament objectiva.

C de Canalla

Entre els diversos interrogants que planteja la represa de l’activitat castellera, el de la canalla és un dels que genera major atenció i, de retruc, preocupació. Un any i mig sense fer castells és una eternitat per a la reactivació i posterior consolidació dels poms de dalt. I sense una canalla a mida i ben treballada, cap colla està en condicions de plantejar-se objectius que no siguin estrictament bàsics.

Tan bon punt es va permetre el retorn de les activitats extraescolars, a començament de primavera, algunes colles van aprofitar l’escletxa oberta per a realitzar els primers tallers de canalla. Els primers contactes amb els més petits van permetre recuperar sensacions, però, al mateix temps, també van evidenciar el que era previsible: els descensos de pis d’aixecadors, enxanetes i dosos necessitaran dosis extra d’esforços dels equips de canalla. I a més, hauran d’anar acompanyats de nous recursos d’imaginació per a sumar incorporacions, especialment per ocupar les dues posicions de dalt de tot.

Estrenar un pom sencer en un castell –encara que sigui amb canvis de posició– és una quimera que mai es planteja un cap de colla, llevat que no sigui una necessitat extrema. Si l’enxaneta és nou, convé que l’aixecador tingui experiència en la seva posició, o viceversa. I quan un dos baixa, també resulta recomanable que, si més no al principi, faci parella amb un que acumuli castells en aquesta posició.

Però l’aturada de divuit mesos obligarà en alguns casos a una combinació d’intensificació d’assaigs, fórmules imaginatives i manteniment de posicions, que en condicions normals haguessin evolucionat cap a un pis per sota. El retorn dels assaigs està mostrant aquest nou context i els responsables dels equips de canalla i els caps de colla ja actuen amb escenaris i supòsits diferents. Òbviament, en tant que la recuperació del conjunt de colles serà progressiva –i dependrà de diversos factors, a banda de la canalla–, els primers passos permetran escenificar aquesta varietat de fórmules en la configuració dels dosos.

B de Burofax

Per a una part substancial de castellers –els qui no han arribat encara a la trentena– el terme burofax els sembla paleolític. I, efectivament, aquest tràmit administratiu –que té com a funció principal deixar constància de la recepció de l’enviament d’una comunicació– s’utilitzava especialment a finals del segle passat per disposar d’una prova fefaent davant un possible pas posterior. Evidencia manca de confiança en l’altra part, però, sobretot, posa de manifest que fallen els canals d’una relació correcta entre les parts. En el món casteller els burofaxos es mantenen actius.

Els Castellers de Vilafranca, el mes de juny, i la Colla Vella, fa uns mesos, han recorregut al burofax per comunicar-se amb la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC) en alguns –dels molts– punts que els distancien. L’ús d’aquest tràmit, més enllà del caràcter de prova, representa l’anècdota de com estan les coses entre les dues colles més potents del panorama casteller i l’òrgan que representa el conjunt de les colles. No és res de nou, ni de bon tros. En el cas dels verds, les diferències es remunten al 2008, quan els vilafranquins van avançar pel seu compte en el procés d’implantació del casc per a dosos. Des d’aleshores, les relacions no han tornat a bon lloc i van adquirir el màxim distanciament durant els anys 2017 i 2019 arran la polèmica dels drets d’imatge. Precisament, aquest va ser el punt que va distanciar la Colla Vella del sentiment majoritari de la CCCC, si bé en el darrer any, el retorn dels rosats a la junta ha permès afinar les diferències, si més no en termes formals.

Les darreres disputes entre els verds i la CCCC (caldria precisar, la junta de la CCCC, ja que de la Coordinadora formen part totes les colles) és arran l’assegurança i el que els vilafranquins insinuen una falta de transparència, que l’organisme nega de manera contundent. Tant els Castellers de Vilafranca com la Colla Vella ja van presentar queixa a la darrera assemblea de la Coordinadora en saber-se que el rebut de l’any passat es va perdonar a algunes colles petites que ho van demanar per falta de liquiditat. Totes dues colles no s’hi oposaven a aquest condonament, però sí que demanaven que s’apliqués a totes les colles.

Però darrere de la polèmica, les diferències il·lustren altres problemes de fons, com el paper que ha de tenir la Coordinadora en decisions que afecten al conjunt de colles. És una qüestió de sobiranies. Els verds fa temps que demanen que l’organisme sigui un simple gestor del tràmit de l’assegurança i que, per tant, redueixi la seva capacitat de despesa. Altres colles, en canvi, subratllen que hi ha aspectes comuns –la seguretat, sobretot, però també els relacionats amb els drets d’imatge, la utilització de publicitat i patrocinis i altres relacionats amb finançament– que han de ser de decisió compartida.

Només hi ha una cosa clara, i és que la polèmica continuarà.