La gent té ganes (necessitat, en alguns casos) de fer castells. Per això, en el moment en que ens han deixat fer castells amb grups bombolla de 20 persones, hem fet castells amb 20 persones. No sé si això és segur epidemiològicament (no hi entenc), però sí que penso que hi ha arguments castellers per pensar que és una mala decisió, des del punt de vista de la seguretat en cas de caiguda. En aquest article intento aportar punts de reflexió sobre quin hauria de ser el grup bombolla mínim al món casteller (sobretot si el que volem és permetre fer algun castell a plaça) i quina l’actitud de les colles.

Fa temps, massa, que no es fan castells. Hi ha un nombre elevat de gent que ho troba molt a faltar. És normal. Alçar torres humanes, entre moltes altres coses, implica compartir i emocionar-se i, en temps de pandèmia, anem faltats d’interacció social i emotiva. A més, hi ha qui preveu que aquesta aturada perllongada tindrà importants efectes sobre els recursos humans i materials de les colles. Tot i que està per veure fins a quin punt això succeirà, sembla lògic pensar que quan abans es pugui tornar a l’activitat, millor.

Atenent que els castells requereixen interacció estreta, les autoritats competents van aplicar el concepte de bombolla per a permetre un cert grau de retorn a l’activitat. Van determinar que podia incloure, inicialment, fins a 20 persones (actualment en són 25), que assajarien sempre juntes i que no es barrejarien amb persones d’altres bombolles. Es busca permetre que es facin castells sense que això elevi massa el risc de contagi. Per poc que s’hi rumiï s’entreveu que 20 és un nombre totalment arbitrari. Segurament està basat en models de predicció matemàtica, però amb un nombre de factors i variables tant alt i complexes que fàcilment un comprèn que es tracta d’una aproximació reduccionista.

El problema, en el cas dels castells, és que hi ha una variable important que, em temo, ni els models ni les autoritats han tingut prou en compte: la reducció del risc epidemiològic (a base de limitar al màxim els integrants dels grups bombolla) comporta un augment del risc d’impacte al terra, en cas de caiguda. Això fa que les decisions estrictament epidemiològiques, en bé del col·lectiu, posin en risc l’individu.

Ja fa temps que defenso que necessitem criteris objectius per a determinar quanta pinya cal per a fer cada castell. A més, ara, en aquest context pandèmic, saber-ho permetria que, per un costat, les autoritats no haguessin de partir de nombres arbitraris i, per l’altre, que les colles tinguessin criteris objectius sobre quins castells es poden fer amb cada grup bombolla. En l’època que jo era director científic i mèdic de la Coordinadora, fa més de 10 anys, ja vam intentar resoldre aquest tema. El primer projecte que es va portar a terme va ser analitzar vídeos de retransmissions televisives d’actuacions en que es disposava de plans zenitals de caigudes. L’objectiu era determinar en quin cordó havien impactat cadascun dels castellers. Atenent que les filmacions no havien estat fetes pensant en poder fer aquests amidaments, la precisió dels resultats era massa pobre i es va haver de desestimar aquest procediment.

Com que les filmacions existents no serveixen i fer-ne de noves és inviable a la pràctica (degut a que les caigudes no són molt freqüents i que per poder extraure resultats fiables cal analitzar un nombre elevat de caigudes d’una mateixa estructura de castell), es va decidir buscar alternatives en el camp de la modelització (crear castells virtuals que es puguin fer caure milers de vegades i analitzar els punts d’impacte). La dificultat d’aconseguir models informàtics prou realistes i els costos d’aquesta tecnologia han fet que els diferents intents que s’han endegat fins ara no hagin arribat massa lluny. Estem pendents actualment de les aportacions que han començat a fer el Centre de Recerca Matemàtica i l’Eurecat. Ja han donat els primers passos, però estan lluny encara de poder començar a aportar dades que ens ajudin a prendre decisions en quant a les dimensions de les pinyes. No em puc estar de dir que, a més, algun sector del món casteller no mostra un interès massa gran en resoldre aquest tema. Però ara no vull entrar ni en qui ni en per què.

En definitiva, a dia d’avui no hi ha cap estudi que resolgui amb precisió aquesta qüestió. Això vol dir que hem de deixar que els epidemiòlegs triïn el volum de les bombolles sense cap argument casteller sòlid que puguin introduir en les equacions dels seus models de predicció? Hem de confiar en el bon criteri dels responsables tècnics de les colles a l’hora de decidir quin castell poden tirar amb els efectius que els permet la normativa? Jo no m’hi conformo i penso que, malgrat que millorable, disposem ja de certa informació que ens hauria de permetre prendre millors decisions. Anem a analitzar-la.

Les caigudes a terra. En primer lloc, penso que cal argumentar per què és important determinar les dimensions mínimes que ha de tenir la pinya. Mireu; és molt senzill: les dades ens demostren que si deixem la decisió al cap de colla o a l’equip tècnic es produeixen errors d’apreciació i, potser en alguns casos, fins i tot, imprudències. Ho demostren les dades. Si les pinyes sempre estiguessin ben configurades i suficientment dimensionades no es produiria cap caiguda al terra.

Però, tot i que no tenim quantificat el nombre exacte de castellers que acaben picant a terra en les caigudes sí que disposem de les dades dels comunicats que les colles fan a la Coordinadora. Aquests ens diuen, per exemple, que en el període entre el 2013 i el 2019 es van produir 180 sinistres per impacte al terra. És un nombre prou elevat (i amb tota seguretat inferior al real), que demostra que el problema no és excepcional i que, molt possiblement, si no es produeixen més impactes al terra no és perquè les pinyes estan ben dimensionades sinó perquè la majoria de castells no cauen.

Aquestes dades adquireixen més rellevància si, a més, tenim en compte que caure a terra és la situació més desfavorable en termes de possible lesió (és el tipus de caiguda que comporta més fàcilment un traumatisme greu, en un 11% dels casos).

L’alçada del castell. És ben sabut que, com més alt és el castell, més energia potencial i risc de lesió comporta. Però, a més, també fa augmentar la possibilitat que, en el moment d’impacte amb altres castellers del tronc o amb la pinya, es produeixi un canvi de direcció o rebot que els expulsi del centre de la torre. Per tant, un pilar de 5 necessita més pinya que un de 4, si el què volem és evitar la possible caiguda a terra. Cal dir que les caigudes a terra no es produeixen en cap castell en especial. El que més en produeix és el pilar de 4, però també s’ha de tenir present que és el castell que més vegades es fa. Per tant, és lògic que si disposem de pocs castellers ens plantegem un pilar de 4 i no un de 5.

L’estructura del castell. El nucli del castell és progressivament més gran (hi ha més castellers) a mesura que s’afegeixen pilars a l’estructura i això fa que els seus cordons siguin també més poblats. Per exemple, el segon cordó d’un pilar, sense comptar els taps, requereix 8 persones, el d’una torre i el del tres 12, el del quatre 16 i el del cinc 20. Com a conseqüència, si disposem d’un nombre reduït de castellers hem de tendir a fer castells d’estructura més senzilla. Justament per això, si ens plantegem el retorn a plaça en condicions de restricció d’efectius, el més lògic és pensar en començar fent el pilar de 4.

El nivell tècnic de la colla. Sens dubte, com més assajat està un castell i millors són els castellers menys probabilitats de caure té. Aquest és un argument que fan servir algunes colles per a dir que les dimensions de la pinya poden ser més petites si es tracta d’un castell que es té molt per mà i que no els cau “mai”.

Però, al meu entendre, el nivell de la colla no pot fer canviar les dimensions de la pinya. Els motius són diversos però n’hi ha dos de principals. En primer lloc, cap colla és infal·lible. Hi ha colles que tenen un percentatge de caigudes molt baix, però no n’hi ha cap que no li caigui mai cap castell. De fet, ni les colles amb un nivell tècnic més alt estan exemptes de caigudes en castells petits. Així, per exemple, durant els darrers deu anys, el pilar de 4 li ha caigut 8 vegades a la Vella de Valls (representa el 0,86% dels seus pilars de 4 realitzats), cinc a la Jove de Tarragona (0,41%), tres als Castellers de Vilafranca (0,22%), dos cops a la Joves de Valls (0,29%) i un als Minyons (0,12%). En segon lloc, i més important, encara que algú podria dir que, percentualment, són molt pocs casos, si els que cauen van a petar a terra les possibilitats de lesió són altes i, tal com hem dit abans, les de lesió greu gens menyspreables. A més, tot i que és cert que un bon nombre de sinistres per impacte al terra es produeixen en colles de 6 i de 7, les colles de 8 i superiors no se n’escapen.

Les caigudes no són totalment evitables (i ens ho demostra l’estadística). En canvi, anar a espetegar a terra sí que es pot evitar i és un objectiu, al meu entendre, irrenunciable. Només cal dimensionar adequadament la pinya, en tots els castells i totes les colles. Per tant, si bé el nivell tècnic de la colla redueix les possibilitats de caiguda només un dimensionat suficient de la pinya garanteix que, en cas de caiguda, un casteller acabi impactant al terra i lesionant-se greument.

Cordó de seguretat. Des de fa temps que s’insisteix en que és imprescindible el cordó de seguretat. Les colles cada cop en són més conscients i ho tenen més present, tant per ajudar a compactar la pinya com per estar pendents de castellers que puguin sortir expulsats del tronc o rebotats de la pinya. Però, potser per la sensació de tractar-se d’un castell “inofensiu” i el context en que se sol fer aquesta construcció, comporten que sigui el pilar de 4 la construcció on més fàcilment no se n’hi posa. Això, amb els arguments anteriorment exposats, no sembla gens justificat. Al contrari, és el castell on amb més poca gent pots fer un cordó de seguretat efectiu i, per tant, on hi ha menys excusa per estalviar-se’l.

És cert que els pilars de 4 són una bona manera de rodar gent i permetre que castellers i canalla que no poden pujar a les actuacions tinguin l’al·licient de poder fer alguna cosa. Però els fem un mal favor si, per fer un pilar o dos més, acabem tenint unes pinyes insuficients i sense cordó de seguretat i els exposem a acabar al terra.

Què opinen els tècnics de les colles? La Comissió de Prevenció i Seguretat de la Coordinadora va realitzar un estudi en què justament es preguntava quin nombre de cordons consideraven, a partir de la seva experiència personal, que havien de tenir diferents construccions. Van respondre l’enquesta els caps de colla o els caps de pinya (en alguns casos ho va fer algun membre de l’equip de pinyes) de 56 colles. Els resultats es van presentar a la Jornada de Prevenció de Lesions, que es va fer a Lleida, el 2019. Es poden trobar els resultats d’aquest estudi aquí.

Entre les colles que no van respondre hi ha els Minyons de Terrassa, la Vella i la Joves de Valls i els Castellers de Vilafranca. Es fa difícil saber perquè les colles més grans, que en principi haurien de tenir un major nivell organitzatiu i, per tant, capacitat de respondre aquestes enquestes, no ho van fer. No entrarem ara, tampoc, a valorar aquest fet. Sigui com sigui, el nombre de respostes i l’autoritat de les persones que van respondre és prou important com per poder donar les seves opinions com a suficientment orientatives, com a mínim mentre no tinguem res millor on agafar-nos.

A la taula adjunta es poden veure les opinions de les colles en funció del seu nivell en quant als cordons necessaris per a un pilar de 4. La resposta més comuna va ser la de considerar que aquest castell hauria de tenir un mínim de tres cordons (això suposa un total de 32 castellers, sense comptar el cordó de seguretat). Després apareixen les colles que van dir que es necessiten quatre cordons (40 castellers, sense cordó de seguretat) i, molt a prop, dos cordons (24 castellers). El percentil del 50% es correspon a tres cordons. Tot i que la tendència és que les colles de 6 majoritàriament opinen que es necessiten tres o quatre cordons, les de 7, tres cordons, les de 8, entre dos i quatre cordons i les de 9, entre dos i tres cordons, no hi ha una diferència estadísticament significativa en l’opinió de les colles en funció del nivell (xi-quadrat=15.03; p=0.45).

Quanta pinya ha de tenir, doncs, un pilar de 4? Tota aquesta informació i consideracions em porten a pensar que, mentre no tinguem estudis més fiables, la mínima configuració per a un pilar de 4 seria la de dos cordons tancats i el cordó de seguretat de 6 persones. Això requereix un mínim de 30 castellers. Penso que representa un bon equilibri entre el risc epidemiològic i el de lesió. Fora del context de pandèmia, sense el perill de generar un brot i en línia amb l’opinió de la majoria de tècnics de les colles, crec que caldria plantejar-lo amb tres cordons tancats i el de seguretat (38 persones).

M’agradaria que aquestes reflexions arribessin no només a les colles, sinó també a les autoritats que determinen el nombre d’integrants dels grups bombolla. Si es permeten grups de 20 o 25 castellers, només es podrà contemplar l’activitat d’assaig, amb construccions parcials al local, on el terra atenuant i la xarxa ens compensaran, com a mínim parcialment, la manca d’efectius a la pinya. Si el que es vol és que les colles puguin fer alguna construcció en les festes populars i diades, llavors cal autoritzar grups bombolla de, com a mínim, 30 integrants. Potser això fa augmentar una mica el risc epidemiològic, però jo crec que es veu suficientment compensat per una disminució del risc de lesió. Amb aquest nombre de castellers, però, les colles haurien de ser conscients que, per garantir la seguretat, tant sols haurien d’alçar pilars de 4 i no cometre l’error de fer només cordons tancats. Cal reservar un mínim de sis castellers per al cordó de seguretat.

Per últim, permeteu-me insistir un cop més en la necessitat de ser valents i, d’una vegada per totes, apostar perquè sigui la ciència qui ens ajudi a prendre la decisió de les dimensions de les pinyes. Saber l’opinió de la majoria de colles ens ajuda, però necessitem dades més objectives. És cert que conèixer aquest nombre comportarà alguns inconvenients pràctics. Hi ha qui diu que això faria baixar el nivell dels castells que veuríem a moltes places. Jo no crec que això passés però, és clar, requeriria que les colles dediquessin encara més esforços a assegurar els cordons necessaris. En tot cas, els efectes negatius estan per veure i els positius són ben clars. Conèixer-ho ens aportarà una seguretat que jo penso que no podem negar als castellers de les nostres colles.