Fa la sensació que el món dels castells necessita que algú doni un cop de puny damunt de la taula. I el problema és aquest “algú”, que no se sap ben bé qui ha de ser, perquè si una cosa ha quedat demostrada aquests últims mesos de pandèmia, és la falta d’un lideratge clar que fixi una posició de conjunt consensuada i que actuï d’interlocutor davant d’una administració, la del Govern de Catalunya, que sembla que no entén què són els castells i el paper que juguen a les societats locals on són presents.

La frustrada diada de Sant Fèlix podia haver estat una mena de punt d’inflexió, com ho va ser Sant Joan al juny, però ha acabat sent un acte deslluït i mancat de l’emotivitat que han tingut altres pilars simbòlics que s’han vist aquests mesos. Hi havia gent massa emprenyada com per fer caure la llagrimeta, i una certa consciència per part de les colles participants del fet que no s’estan fent bé les coses. El resultat final del migdia de Sant Fèlix no el volia ningú i, en canvi, tothom se’l va haver d’empassar. Alguna cosa ha fallat, i amb el temps i una mica de calma caldrà treure conclusions per determinar quina part de culpa té cadascú, més enllà del no del govern al protocol, donat sense cap notificació oficial.

En les converses prèvies i posteriors a l’acte de la plaça de la Vila, la Coordinadora de Colles Castelleres era en boca de tothom. Les colles presents a la plaça, algunes de les quals han tingut discrepàncies serioses i molt sonores amb la Coordinadora, s’han adonat de la necessitat d’un organisme que lideri per damunt de rivalitats i punts de vista diversos el món casteller, que gestioni el mínim comú denominador dels interessos de les colles i que, sobretot, actuï com a baluard a l’hora de defensar els castells, i com a ariet quan toqui atacar, perquè ara toca atacar. La Coordinadora i la seva junta actual no se n’ha sortit, i han passat massa coses internament, sonades dimissions incloses, que han llimat la confiança de les colles cap a l’entitat que les hauria de representar, i més ara quan més falta fa.

De les intervencions dels caps de colla després de l’acte de la plaça de la Vila es dedueix que hi ha un consens sobre la necessitat urgent d’un protocol que permeti tenir activitat castellera, protocol que, de fet, ja ha estat presentat, però que ningú a la Generalitat ha donat llum verda, potser perquè no ho consideren tant urgent com altres activitats. Especialment contundent va ser la intervenció d’Albert Martínez, de la Colla Vella: “Això ja és més que trist, ja genera mala llet, i hi haurà un moment en què haurem de ser rebels. Estem intentant que això no se’ns escapi (…). Quan va arribar la cinquena onada, les colles vam parar, cosa que cap altra activitat esportiva i social va fer (…). Jo no vull buscar culpables, necessito solucions ja (…). I li hem de trobar solució al problema. Necessitem fer castells. Som l’única activitat aturada, i fa dos anys que estem així. No pot ser (…). No hem d’assajar amb 25, ni amb 50. Necessitem que ens diguin que podem assajar ja. Que podem ser-hi tothom qui vulgui (…). Necessitem fer castells ja, i ens posem a disposició per arreglar-ho. És urgent”. Els altres caps de colla, amb un to formal menys contundent, han vingut a dir el mateix: “Ho estem fent bé. No hi ha hagut contagis a les colles. Alguna cosa està fallant. Necessitem un protocol que ens permeti tornar a l’activitat (…). És urgent perquè estem deixant que el món casteller es mori” (Jaume Martí, Colla Joves). “Amb grups de 25 persones no podem fer res. Portem un any i mig aturats, i si no hi ha una modificació dels protocols, serà impossible que les colles continuïn amb el seu dia a dia econòmic, social i de moltes altres coses que envolten les colles castelleres” (Jordi Alomà, Colla Jove). “Estem percebent que l’activitat s’està perdent, tenim dificultats per mantenir-la (…). Necessitem que es posin els mitjans, que ens prestin atenció (…). I compte!, que estem en una situació perillosa” (Siscu Benet, Castellers de Vilafranca).

Les paraules dels caps de colla resumeixen bé tal com veuen el problema, especialment les colles grans, amb l’afegit d’aquest posar-se a disposició per arreglar el problema explicitat per Martínez. Quan els caps de colla han parlat encara no es coneixia la declaració que sobre el tema feia el conseller de Salut, Josep Maria Argimon, quan un periodista li ha preguntat sobre els castells: “Jo ho entenc, i sap greu, però ara és un moment de prudència. Entenc que tots els sectors demanen, i demanen més (…). Però ara cal prudència”.

A la tarda, Joan Ibarra, representant de la Colla Vella a la Coordinadora, reblava el clau i en un decàleg en forma de fil a Twitter, deia, en relació amb el paper de la Coordinadora: “Tenim la sensació que la prioritat sembla que no sigui tornar a plaça, tornar a fer castells. I davant d’aquesta situació, restem passius. Sembla que ens conformem amb la dita que diu: qui dia passa, any empeny”. El debat intern està servit i ja ha començat. A Vilafranca, per cert, no hi havia cap representant de la Coordinadora, a banda dels membres de junta que pertanyen a les colles presents.

Sant Fèlix fa la pinta que es convertirà en un punt d’inflexió, no pels castells, però sí per l’estratègia a seguir en el procés de la represa. No totes les colles ho veuen igual, està clar: Uns fan ús al límit dels protocols i fan pilars de 5 amb 25 persones. D’altres, com els Castellers de Sants (que presideixen la Coordinadora) fan activitats socials per la seva Festa Major i renuncien a fer pilars. Però aquest Sant Fèlix, quatre de les colles grans del món casteller han escenificat un consens de mínims que permet pensar que canviaran coses. El Govern està en el punt de mira, però al si de la Coordinadora s’endevina que hi passaran coses. Es busca un nou lideratge, i la clau de les pròximes setmanes serà definir qui l’ha d’exercir.