Aquest article està basat en el treball de final de grau de Dret “Aproximació a la regulació administrativa del món casteller: de la subvenció al contracte” de Laura Ruíz Floría. Aquest treball va guanyar l’accèssit al IV Premi per a treballs de fi de grau o fi de postgrau de temàtica castellera convocat pel Centre de Prospectiva i Anàlisi dels Castells (CEPAC) amb el suport de la Biennal del Concurs de Castells.
LAURA RUIZ FLORIA
El fet casteller es pot afrontar, des de la perspectiva acadèmica, des de moltes mirades i el premi CEPAC ha estat motor i al·licient per situar el focus en aspectes que, fins ara, no havien estat visibilitats malgrat formar part de la seva idiosincràsia, com és la relació indissoluble que mantenen amb l’administració pública com a entitats que són. Aquesta relació, poc analitzada en profunditat fins a l’actualitat, és bàsica en aspectes claus com el finançament de les colles en un context que tendeix, inevitablement, a una major regulació administrativa.
De fet, el finançament, ha estat un dels elements fonamentals per la consolidació del fet casteller i del seu creixement social en les darreres dècades. Aquest va ser el punt de partida que em va portar a plantejar el treball de fi de grau Aproximació a la regulació administrativa del món casteller: de la subvenció al contracte, mereixedor de l’accèssit de la IV edició del Premi CEPAC, en constatar que era un aspecte que ha estat històricament molt poc estudiat.
Vagi per endavant que el treball és, tal com indica el seu títol, una “aproximació”, sense més ambició que apuntar alguns aspectes rellevants sobre la relació de les colles castelleres amb l’Administració Pública i altres entitats de dret públic en el marc contractual i pròpiament administratiu de la prestació de serveis. Concretament, defineix quins són els procediments pels quals les colles castelleres accedeixen a recursos públics en els tres nivells administratius: local, amb els ajuntaments com a ens principal; supramunicipal, des de les diputacions; i autonòmic, en aquest cas, amb la Generalitat de Catalunya com a part actora. Alhora, es fa una breu anàlisi de la relació de les colles amb els ens públics de mitjans audiovisuals i s’afegeix un estudi comparatiu de dos models municipals, el tarragoní i el barceloní, que difereixen en la gestió de l’activitat castellera del seu territori.
Tot aquest conjunt és un àmbit, fins ara, poc documentat. Per aquesta raó, gran part de la informació la vaig extreure a través d’entrevistes i testimonis de persones enteses i rellevants del món casteller i també vaig poder accedir a diferents recursos (estatuts o convenis amb els ajuntaments, per exemple) gràcies a la col·laboració de les pròpies colles castelleres, entre altres.
I quines són les conclusions extretes? En primer lloc, cal mencionar que no totes les activitats castelleres en domini públic són remunerades. Ara bé, per aquelles que si ho són, les dues figures administratives per excel·lència com a contrapartida són la subvenció i el contracte. En l’àmbit municipal no hi ha una prevalença per cap de les dues en el conjunt general, hi ha ajuntaments que acostumen a contractar a les colles castelleres del seu municipi bé per contracte menor, bé per contracte de procediment negociat. A nivell supramunicipal i autonòmic, però, la regla general és la concessió de subvencions. Així, no és habitual que les diputacions i la Generalitat utilitzin el contracte com a procediment per a formalitzar serveis de les colles castelleres. Per contra, des d’aquests nivells administratius s’atorguen tant subvencions directes com adjudicades per procediment ordinari.
En aquest sentit, la Generalitat de Catalunya proporciona suport econòmic rellevant a les colles de manera indirecta a través de la CCCC, però supramunicipalment el finançament és més limitat i els recursos venen condicionats a la concurrència competitiva no només entre les pròpies colles, sinó entre tota mena d’associacions. És en aquest nivell on més s’escenifica les situacions de desigualtat entre les colles grans i les petites, sobretot per la capacitat de gestió de la seva infraestructura interna a l’hora d’accedir a aquests recursos.
A nivell municipal, els municipis considerats grans tenen més definida l’estructura per l’accés al finançament mentre que altres no tenen una estratègia clara, pel que un dels elements determinants en el repartiment de recursos econòmics és la pertinença de la colla a cada municipi en concret.
Per altra banda, és a través dels mitjans públics audiovisuals d’on les colles aconsegueixen de manera indirecta el suport econòmic necessari per a un dels capítols més importants, les assegurances. És a dir, una de les fonts principals d’ingressos del món casteller són els patrocinis.
Pel que fa a l’anàlisi comparativa dels models de gestió de Tarragona i de Barcelona s’ha detectat que en el primer cas, l’ajuntament tarragoní, opta per un sistema de contractació mentre que el segon, l’ajuntament de la capital catalana, funciona amb un procediment de subvencions. Concretament, les 8 colles barcelonines firmen un conveni cada any amb l’ajuntament on es determina la subvenció que s’atorgarà, mentre que a Tarragona l’ajut ve fixat pel Reglament del Consell Municipal de Castells i s’aplica cada any en funció del pressupost municipal.
Dins d’aquestes dues maneres de funcionar també hi trobem altres diferències rellevants, com el fet que Barcelona compta amb una pròpia coordinadora de colles de la ciutat, i a Tarragona aquesta entitat no existeix. El sistema de valoració per concretar l’ajut tampoc coincideix, els tarragonins tenen en compte únicament les actuacions de les colles mentre que els barcelonins computen també l’antiguitat de l’entitat castellera.
Com a línies futures en les quals treballar, doncs, caldria estudiar en profunditat quines característiques d’ambdós models municipals (subvenció o contracte) poden ser beneficiosos per cada tipologia de colla castellera. En tot cas, confio que el present treball hagi pogut servir d’inspiració per aquelles administracions municipals que s’iniciïn en la matèria. L’àmbit d’estudi és ampli i engrescador, i el Premi CEPAC és un magnífic instrument per fomentar que hi hagi més estudiants que vulguin aprofundir-hi.
