Aquest article està basat en el treball sobre trastorns alimentaris en el fet casteller, guanyador del V Premi CEPAC per a treballs de fi de grau i de postgrau universitaris. El treball, titulat “Castells i trastorns de la conducta alimentària: estudi de les característiques del fet casteller que poden influir en el desenvolupament d’un TCA i anàlisi de la incidència de TCA i comportament associat en castelleres joves”, va ser presentat com a treball acadèmic del Màster en Psicologia General Sanitària de la Universitat de Girona. La seva autora, Mar Solé Amenós, ha escrit l’article per explicar el seu treball.

MAR SOLÉ AMENÓS

Els trastorns de la Conducta Alimentària (TCA) son una alteració psiquiàtrica que cada vegada és més freqüent, sobretot en noies adolescents i joves. Son un conjunt de malalties de les que segurament tots i totes hem sentit a parlar, però de les que la gran majoria en coneixem molt poc. A mode de resum, es tracta d’un grup de trastorns de la salut mental caracteritzats per un comportament patològic davant la ingesta d’aliments, per l’obsessió pel control del pes, la insatisfacció corporal i la distorsió de la percepció de la imatge corporal.

Estan estretament relacionades amb l’aspecte físic, el desig de tenir un cos ideal (en funció del que la societat ens marca) i amb l’autoestima. El nostre entorn té un paper molt important a sobre aquests aspectes, podent actuar com un factor de risc a l’hora de desenvolupar algun d’aquests trastorns.

Ara bé, de quina manera podria influenciar el fet de fer castells sobre això? Fins ara, la informació sobre el tema és gairebé nul·la. Per això, aquest treball té l’objectiu de donar a conèixer la forma com diferents aspectes de l’activitat castellera poden esdevenir un factor de risc a l’hora de desenvolupar un trastorn alimentari, així com també servir de base per poder intervenir en aquest àmbit, sobretot a partir de la prevenció.

Per aquest motiu es van estudiar diversos aspectes del món casteller que podrien relacionar-se amb els TCA.

Un d’aquests aspectes és el tipus d’activitat física que exigeix fer castells que, tot i no ser considerats un esport sinó una activitat cultural, comparteixen moltes característiques amb els esports de competició, com per exemple l’alt nivell d’activitat física, el fet de practicar-se en equip, les diferents posicions que pots ocupar o el fet d’assolir o no la fita castellera (victòria o derrota). Així, fer castells comporta importants nivells d’esforç físic i psíquics i requereix una gran preparació tècnica i assaig continuat, contenint així clars elements esportius. Igual com succeeix en alguns esports, la mida, la forma i la composició corporal de la persona és determinant per a l’alt rendiment dins el món casteller. Per exemple, el pes de les persones que constitueixen un castell es redueix a mesura que s’analitzen els pisos superiors.

Diversos estudis han demostrat que les activitats fisico-esportives s’han convertit en un dels contexts en els que els TCA sorgeixen amb més freqüència, mostrant una prevalença superior de TCA que en població general, sobretot en el cas de les dones. A més, cal tenir en compte que aquest increment de la prevalença es fa més evident en el cas d’aquells esports sensibles al pes i al fet d’estar prim.

Per altra banda, també hi ha aspectes de l’estructura social, relacional i identitària del fet casteller que podrien relacionar-se amb els TCA, com ara que es tracta d’un espai de creixement i desenvolupament personal, on s’adquireixen hàbits i valors, la influència de les relacions d’amistat que s’estableixen dins la colla, la “jerarquia” en relació a les funcions que tenen les persones dins la colla (canalla, tronc, pinya, músic, etc.), la idealització del fet d’estar prim, les comparacions amb les companyes o els comentaris d’altres persones de la colla.

Per tot això, amb aquest treball s’estudien les característiques del fet casteller que podrien afectar a l’aparició d’un TCA alhora que s’analitza el risc de patir un TCA de les castelleres joves en comparació amb noies joves no castelleres.

Per estudiar aquells aspectes del mon casteller que podrien influir en l’aparició d’un TCA es van entrevistar 8 castelleres joves (una de les quals amb TCA) i es va passar un qüestionari que recollia informació rellevant a 362 castelleres d’entre 14 i 25 anys. D’altra banda, es va passar el qüestionari Eating Attitude Test (EAT-26) a les mateixes castelleres i a 275 noies del mateix rang d’edat que no feien castells, per tal de fer una comparativa del risc a patir un TCA entre aquests dos grups.

Els resultats de la investigació assenyalen la presència d’actituds, hàbits i conductes dins les colles castelleres que poden incrementar la preocupació pel pes o la internalització de l’ideal d’estar prim. Podem destacar les següents dades i interpretacions extretes a partir d’un anàlisis global dels resultats de les entrevistes i el qüestionari casteller:

• Es posa de manifest la força que tenen els castells en la vida social i personal de les noies que en practiquen, així com en la construcció de la seva identitat i en l’adquisició de valors i hàbits. Les castelleres joves consideren que el fet de ser castelleres forma part de la seva identitat (les defineix), tenen un elevat compromís amb la colla i passen gran part del seu temps lliure fent castells o activitats amb la colla. De la mateixa manera els cercles d’amistat de les castelleres joves es centralitzen en l’àmbit casteller. Això ens permet considerar l’entorn casteller com un context de socialització rellevant, que pot influir en el desenvolupament i el creixement de les persones que en formen part i que està involucrat en l’adquisició de valors, hàbits o actituds, entre els quals, els que estan relacionats amb el cos, el pes, la imatge corporal o la importància que se’ls hi dona. A més, aspectes essencials com l’autoestima o l’autoconcepte, poden basar-se en el rol que tenen aquestes castelleres dins la colla, així com en l’assoliment o no dels objectius que es proposen en relació a l’activitat castellera. De la mateixa manera, la percepció de la imatge corporal també pot estar influïda per aquesta identitat castellera, ja que poden valorar-la basant-se, per exemple, en si tenen el pes adequat per ocupar una posició determinada al castell.
• L’entorn casteller és un espai on existeix una elevada importància percebuda referent al pes, que podria arribar a internalitzar-se, fent que les castelleres adquireixin la idea que el pes i la constitució física son factors molt significants i, fins i tot, definitoris de l’individu.
• Existeix una clara percepció que, tant dins les colles castelleres com mediàticament, es valora més a la gent que puja al tronc respecte a la que no, situant la gent que puja en una esfera o jerarquia superior dins l’estructura social de les colles. Els pisos superiors del tronc, on es valora estar prim, ser àgil i tenir força, els ocupen majoritàriament noies adolescents, el cos de les quals es troba en una etapa de canvis i desenvolupament. Si a això hi sumem el fet que les persones que pugen al tronc son més valorades tant tècnicament com socialment, per elles, pujar de pes es pot traduir en por a perdre el seu lloc al tronc del castell i, per tant, la seva posició dins la colla castellera.
• Les castelleres joves consideren que el pes i la constitució física marquen la posició que una persona ocupa al castell, sobretot en el cas de les persones que pugen al tronc on es considera que és important pesar poc, ser àgil i tenir força.
• Un percentatge elevat de castelleres joves afirmen haver-se sentit malament a causa d’algun comentari relacionat amb el pes o la imatge corporal.
• De forma general les castelleres es comparen amb altres persones de la colla i, amb persones d’altres colles, sobretot amb aquelles que ocupen la mateixa posició que elles. D’altra banda, el fet de comparar el propi cos amb el d’altres persones també pot influir en l’autopercepció de la imatge corporal i pot incrementar la preocupació pel pes o el desig d’aprimar-se. El fet que, sobretot als pisos superiors del tronc, es consideri que estar prim és una condició per millorar el rendiment fa que les noies que ocupen aquestes posicions es comparin amb les seves companyes, considerant les noies que estan més primes com a referents, fet que les pot portar a desitjar baixar de pes per ser les millors.
• La por a engreixar-se sembla ser recurrent en castelleres joves, sobretot en aquelles que pugen al tronc, que relacionen que un augment de pes podria traduir-se en haver de deixar d’ocupar la seva posició al castells. Així, augmentar de pes podria arribar a convertir-se en una preocupació per la persona, que podria iniciar pràctiques inadequades per controlar-lo, les quals podrien fer que augmentés la vulnerabilitat de desenvolupar una patologia alimentària. Un dels motius per iniciar una dieta pot ser la pressió per tenir una complexió corporal idònia per l’activitat que es practica, amb la creença que això ajudarà a augmentar les seves possibilitats. Aquest fet també incrementa la pressió per tenir un cos prim, fet que les porta a seguir controls de pes i a utilitzar mètodes no saludables
• Les castelleres consideren que l’activitat castellera pot fer que les persones que la practiquen es preocupin més pel seu pes i la seva constitució física.

D’altra banda, no s’han trobat diferències significatives en els resultats del qüestionari EAT-26 entre les dues mostres (castelleres i no castelleres), fet que sembla indicar que el risc a patir un TCA és semblant entre els dos grups.

Tampoc existeixen diferències significatives en els resultats entre les castelleres de tronc i les castelleres de pinya. Tanmateix, si que s’observa un augment significatiu de la incidència de TCA relacionat amb el fet d’ocupar posicions superiors. D’aquesta manera, les noies que ocupen el pis de sota el pom tenen puntuacions més altes que les de la pinya i les noies que pugen en posicions inferiors, mentre que les que ocupen posicions al pom de dalt són les que tenen puntuacions més elevades. Aquest fet podria ser degut a que als pisos superiors acostumen a trobar-s’hi les persones més joves, sobretot en el cas de les castelleres que pugen al pom de dalt, el cos de les quals encara es troba en procés de creixement. Si sumem l’etapa de creixement personal en la que es troben, el moment de canvis corporals i la inestabilitat de la posició que ocupen (sobretot deguda al creixement de la persona), aquestes noies podrien ser més vulnerables, de manera que els factors de risc que es donen dins el món casteller podrien afectar-les amb més força que a les noies que ocupen pisos inferiors, la situació de les quals pot ser més estable i normalment ja han acabat de créixer.

D’aquesta manera, els resultats d’aquest estudi conclouen que actualment no existeixen diferències significatives en el risc de patir un TCA entre noies joves castelleres i no castelleres. Tanmateix, s’ha pogut observar la presència de factors dins l’entorn casteller relacionats amb l’augment del risc de desenvolupar un TCA, els quals poden provocar una dinàmica canviant i fer créixer la incidència d’aquest tipus de patologia entre les castelleres.

Amb tot això es posa de manifest la realitat d’un entorn on es sumen diversos aspectes del món casteller que poden estar relacionats amb l’aparició o el desenvolupament d’un trastorn de la conducta alimentària, sobretot factors relacionats amb l’adquisició i la integració de la importància d’estar prim i amb la preocupació pel pes en relació al rendiment en l’activitat castellera.

Aquesta investigació ens ha permès obtenir informació específica sobre quines són les conductes i actituds relacionades amb la patologia alimentària que es donen de forma més freqüent a l’entorn casteller, representant una primera aproximació en la relació entre els castells i els TCA, aportant antecedents que poden ser l’inici d’una línia d’estudis i anàlisis sobre com poden afectar els castells al desenvolupament dels TCA. De la mateixa manera, del fet d’aportar els coneixements exposats en aquest estudi se’n deriva l’oportunitat d’incidir de forma precoç. Fins ara no es tenia informació de quins son aquells factors del món casteller que poden estar afectant a aspectes relacionats amb els TCA i, per tant, no existia l’opció de treballar per eliminar-los o reduir-ne la presència.

A partir d’ara sorgeix la possibilitat de situar punts de partida per dissenyar intervencions de cara al futur. Aquest treball, juntament amb investigacions futures, pot constituir la línia base per crear programes de detecció de TCA en castelleres, facilitant la identificació d’aquells casos que podrien complir criteris diagnòstic per algun trastorn de la conducta alimentària o presentar simptomatologia associada. A més, podria crear-se un instrument de cribratge o detecció específic per aquest entorn. De la mateixa manera podrien construir-se programes d’intervenció específics per a noies castelleres diagnosticades de TCA, on es treballessin aspectes rellevants que han contribuït al desenvolupament o el manteniment de la malaltia en aquests casos.

Coneixent el que s’ha exposat en aquest treball, també podrien dissenyar-se projectes de prevenció que treballessin dins el marc on es desenvolupa l’activitat castellera, amb l’objectiu de modificar, reduir o eliminar aquelles conductes, percepcions, valors, hàbits i actituds que actualment estan presents dins el món casteller i que poden accentuar la simptomatologia relacionada amb els trastorns de la conducta alimentària. De la mateixa manera, també podrien dissenyar-se programes que, a part de treballar per reduir els factors de risc, procuressin potenciar aquells aspectes del món casteller que poden esdevenir factors protectors, disminuint així el risc global de desenvolupar un TCA.

D’aquesta manera, aquest estudi pretén ser el pas previ per iniciar una línia d’investigació i, sobretot, d’intervenció, dins el camp de la patologia alimentària, fomentant la creació de projectes de prevenció primària i de tractament dels TCA específics per la població que practica castells.