“A plaça, castells a partir de 6 pisos i pilars a partir de 4”. És una evidència, però no per això deixa de ser necessari subratllar-ho. Potser ara més que mai. La Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC) ha iniciat una campanya de presentació –i reafirmació alhora– del món casteller i ho ha fet amb una encertada declaració d’intencions, que va més enllà de la pura lògica. Elegant i inclusiva, però també contundent.
El text que acompanya la presentació apunta que “portarem a plaça: pde4 i pde5; 3de6 i 4de6 (amb o sense pilar o agulla), 2de6, 5de6, 7de6 o 9de6”. És a dir, el que estigui per sota d’aquestes construccions no són pròpiament castells i, en conseqüència, convindria que no es fessin en les actuacions. Que a aquestes alçades de la pel·lícula calgui manifestar de manera explícita que una construcció de 5 pisos pot ser un joc, però no pas un castell, podria semblar excessiu. Però el cert és que potser és ara quan convé insistir-hi de manera més clara.
https://twitter.com/CastellsCat/status/1546886106263830528?s=20&t=2_IvkhgoMVvvLC3bQAJTqQ
En aquest començament de temporada hi ha hagut una notable llista d’actuacions amb colles que han plantat construccions de 5 pisos, fins i tot, en alguns casos fent sonar gralles. Són colles petites, que estan patint més que ningú les conseqüències de la pèrdua de gent i la necessitat de fabricar poms pràcticament de zero pels efectes de la pandèmia. Colles que viuen en una situació límit i que fan lloables esforços de supervivència. Per tant, colles que mereixen no únicament la complicitat de la resta del món casteller, sinó també un suport actiu que els ajudi a entrar, o tornar, a un estadi superior i apropar-se a una certa normalitat. Fins aquí, tothom estarà plenament d’acord.
Però la col·laboració i suport que necessiten aquestes colles (la CCCC hi està dedicant una atenció i seguiment específic) no hauria de ser un obstacle per a plantejar una realitat que no es pot amagar i de la qual convé parlar, amb respecte per a tothom, però també amb prou claredat. Quan un grup de castellers fa una construcció a plaça en la qual, a sobre dels segons, hi col·loquen directament un pom de dalt no estan fent castells. I si aquest pom no té aixecador o enxaneta o els intenta fusionar en una sola persona, menys encara. Són, òbviament, ben lliures de fer el que els doni la gana, fins i tot, amb la camisa de la colla. Però convé que sàpiguen que qualsevol construcció que facin que no arribi als 6 pisos d’alçada (o de 4, si es tracta d’un pilar) no es pot considerar un castell.
Les generalitzacions, com sempre, aporten una visió parcial de la realitat, que reclama matisos. No és el mateix cas una colla amb una dotzena d’anys a l’esquena, que ja abans de la pandèmia maldava per descarregar tres castells de 6 en una mateixa actuació, que una que acabi d’aparèixer i que es troba en un incipient procés de progressió. Però el resultat a plaça no admet gaire distincions. O es fan castells o no es fan.
El motiu del debat no és si una colla té el dret a fer les construccions que consideri oportunes, per petites que siguin, sinó si resulta saludable per al conjunt de l’activitat castellera que hi hagi prop d’una vintena de colles amb serioses dificultats per fer castells, per assajar i per a mantenir activa la seva estructura. També en aquest cas, topem amb el dret individual i col·lectiu a què cadascú es marqui el seu guió sense intromissions externes. Però de la mateixa manera que existeix aquest dret a decidir, en qualsevol activitat –també els castells– hi ha unes normes de funcionament. Potser no cal escriure-les (llevat que sigui el Concurs), però existeixen i són acceptades per les colles i l’afició.
La realitat que ha deixat la post-pandèmia ha posat de manifest que el mapa de les 100 colles potser estava inflat i era més aviat resultat dels efectes del boom de la primera meitat de la dècada anterior, que no pas d’una evolució consolidada del món casteller. El descens generalitzat –si més no, a hores d’ara– de castellers en el conjunt de colles ha tocat ós en aquelles agrupacions que estaven al límit. Una colla gran es pot permetre continuar funcionant amb la reducció d’una trentena de persones de mitjana, però una de les més petites no pot fer-ho si en té vuit o deu menys. Les que tenia abans ja eren menys de les necessàries, i amb les pèrdues que hagi pogut tenir ara no ofereix les mínimes garanties per fer castells. Ni des d’un de vista de seguretat ni tampoc d’estructura o –també cal dir-ho– d’imatge. Quan ens omplim la boca que els castells formen part de la Llista Immaterial del Patrimoni de la Humanitat també és per qüestions com aquestes.
Articles relacionats:
Lluitant per fer tres castells de 6 (13 de juliol de 2022)
Colles en situació de mínims (o per sota) (22 de juny de 2022)
