El 3de8 amb el pilar que va fer la Colla Vella en tercera ronda a la Bisbal va tenir una característica rellevant i significativa, però que ha passat desapercebuda, fins i tot, entre els castellers de la pròpia colla: el dos obert i l’aixecador van intercanviar els pilars de baixada, un cop ja havien coronat el 3. És a dir, van aplicar el mètode vilafranquí, un sistema només utilitzat entre les colles de Vilafranca i alguna altra més del Penedès.
La baixada de la canalla en els 3 i en els 4 és diferent a Vilafranca que a la resta del món casteller. La manera convencional és que en el 3 (així com en el 5 i el 3 amb l’agulla), el dos obert baixa per la mateixa rengla per la que ha pujat: la dreta (a la Colla Vella coneguda com el pilar de l’enxaneta i en altres poblacions batejada com la plena o, fins i tot, la forta; a la Joves, com a Vilafranca, se liu diu la dreta), mentre que l’aixecador ho fa per la mateixa per la qual ha pujat (a la Colla Vella coneguda com el pilar de l’aixecador i en altres colles batejada com l’esquerra, la buida o, fins i tot, la fluixa). A Vilafranca, en canvi, el dos obert baixa per l’esquerra (pilar de l’aixecador, la buida o la fluixa) i l’aixecador ho fa per la dreta (pilar de l’enxaneta, la plena o la forta).
En la manera convencional, el pilar de l’esquerra treballa menys que la rengla o que el pilar de la dreta, ja que només li puja i li baixa l’aixecador, que, en teoria, és el casteller de menys pes de tota la construcció i el que afecta menys a l’estructura amb el seu moviment. En canvi, en la fórmula vilafranquina, la dreta i l’esquerra queden més equilibrades, ja que en el tram final del castell, el que, en teoria hauria de ser el pilar més fluix, encara té el descens del dos obert, que acostuma a ser el casteller de més pes del pom. La rengla del mig actua igual en totes dues fórmules (amb la pujada i baixada del dos tancat i el descens de l’enxaneta un cop ha coronat el castell).
Les tres colles de Vilafranca (els Castellers, els Xicots i la Jove) utilitzen el sistema vilafranquí. També ho fa la Jove de Sitges, ja que Ricard Baqués, l’impulsor de l’anterior colla que hi va haver en aquesta població (els Castellers de Sitges, que van existir entre 1971 i 1988) va aprendre a fer castells a la capital de l’Alt Penedès. També els Castellers de Mediona, que han après a Vilafranca, utilitzen el mateix mètode. La resta de colles fan servir el sistema convencional.
No hi ha constància recent que la Colla Vella –ni tampoc la Joves– hagi utilitzat abans l’intercanvi de pilars a l’hora de baixar un 3. Sí que hi ha una colla dels Xiquets de Valls que en els primer anys de la Renaixença Castellera ho va fer en un 3de6, segons s’aprecia en una pel·lícula filmada per Francesc Blasi i Vallespinosa i documentada i recuperada per la Universitat Rovira i Virgili recentment. Aquestes imatges podrien donar peu a una interpretació que el mètode vilafranquí és l’originari i que a Valls el van canviar posteriorment, si bé la manca de gravacions de castells d’aquella època impedeix precisar-ho amb més detall.
Francesc Moreno, Melilla, que va començar a pujar amb els Castellers de Vilafranca el 1957, sosté que en els 3, a Vilafranca sempre ho han fet de la mateixa manera. Al Melilla no li consta que s’hagués fet un canvi en aquest sistema un cop ell ja hi anava als castells. Tampoc Francesc Piñas, de la Colla Vella, recorda que a Valls (ni a Vilafranca) n’hi hagués hagut canvi en el sistema de baixar, segons es desprèn de les antigues imatges gravades per Blasi i Vallespinosa. Segons tots dos, consultats per aquesta publicació, els mètodes respectius estan arrelats a totes dues poblacions des de bastantes dècades enrere. Com a mínim, es tractaria de 60 anys.
La Colla Vella va optar a la Bisbal per fer el 3de8 amb el pilar amb el mètode vilafranquí després d’haver estudiat com encaren els Verds aquesta construcció. Van reforçar l’estructura del 3 fent pujar al terç Joan Ibarra, que habitualment és segon de castells de 8 i terç dels de 9 amb folre (terç també en els desfolrats). Els Verds, per exemple, fan pujar al terç el sempre polivalent Carles Mata, que fa la torre de 8 sense folre a segons (també l’ha feta al terç). Amb un pis de terços més reforçat i pesat, els inconvenients que provoca el pilar, així com la tendència del 3 a obrir-se, poden resultar més fàcilment gestionables que si hi puja un casteller més lleuger.
De fet, Ibarra va anar al pilar de l’esquerra, que en el 3 amb l’agulla és especialment feixuc, ja que ha de menjar-se el colze dret del pilaner del seu pis, amb el qual subjecta el casteller que porta a sobre, mentre que amb el braç esquerre es recolza en la rengla. Aquest colze és especialment maleït per als castellers que pugen a l’esquerra. Fent baixar el dos obert pel pilar de l’esquerra –i atès que l’aixecador es queda al pilar de 6–, el de la dreta queda amb menys pressió en el moment més crític de la construcció. D’aquí, el reforç en el terç i que va efectuar la Colla Vella i que a la Bisbal els va donar bon resultat.
Rengles encreuades al 4. Igual que en el 3, a Vilafranca (i a Sitges i Mediona) també fan baixar els poms de dalt del 4 de manera diferent a la resta de colles. Mentre que la fórmula convencional és que els dosos baixen pel mateix pilar pel qual han pujat, i l’aixecador i l’enxaneta per l’oposada del davant, a Vilafranca, tota la canalla baixa per la rengla dreta per la qual ha ascendit. És a dir, a qui li puja un dos li baixa l’aixecador o l’enxaneta, i viceversa.
Segons el mètode convencional, en els 4 (i els 4 amb l’agulla) hi pot haver dues rengles més fortes (per on pugen i baixen els dosos) i dues més fluixes (per on ho fan aixecador i enxaneta), mentre que a Vilafranca queden totes quatre compensades i amb nivell molt similar de desgast.
