Els castellers sentim una gran curiositat per les construccions humanes que fan altres grups, com els balls de valencians, les muixerangues valencianes, les moixigangues religioses, els acròbates del Magrib, els govindes indis, etc. Les comparacions resulten curioses perquè podem observar similituds, però no hem d’obviar les diferències, que també hi són. Cal evitar confusions com ara “els castellers de l’Índia” i “el sol fet de pujar una persona damunt l’altra ja era fer castells”. Per expressar-ho d’una manera gràfica: si algun d’aquests grups actués al Concurs de Castells, el jurat no els podria donar cap punt, perquè les seves construccions humanes no són castells. Evidentment, això no qüestiona el seu valor cultural ni la seva dificultat tècnica.

Els govindes de l’Índia no tenen cap norma que indiqui com han de construir les seves piràmides. Tenen una llibertat total per a crear i millorar, només es veuen limitats per la llei de la gravetat. No passa el mateix amb els castells. Certament, ens podem inventar noves estructures, però no tot s’hi val. Fa alguns anys, els Margeners de Guissona van inventar l’estructura del 7, que ha tingut una gran acceptació. Aleshores es va posar de moda fer castells poc habituals com el 3 amb l’agulla, el 9, el 2 aixecat per sota, el 12, el 5 amb l’agulla, etc. Aquests castells es consideren correctes.

L’any 2012, al segon Simposi Casteller de Valls, Joan-Josep Bujaldón, un arquitecte casteller, va fer una proposta molt atrevida. Analitzant els troncs dels castells més habituals, va proposar dues estructures noves, amb sis i vuit castellers per pis:

“El sis. Estaria format per un tres i tres castellers perifèrics, col·locats en la posició del dau o vent. Per tant, tindrem un triangle central i tres petits triangles perifèrics. El resultat seria una altra figura triangular, amb més base i molt més estable a les deformacions verticals, perquè tindria un moment d’inèrcia tres vegades superior al tres bàsic. / Per millorar l’eficàcia d’aquesta construcció es pot aplicar la geometria variable, utilitzant el sis fins a quarts o cinquens i continuant amb el tres fins a la coronació”. El vuit seria semblant: “Estaria format per un quatre i quatre castellers perifèrics” (Bujaldón “Les estructures arquitectòniques aplicades als castells”. A Castells: entre el patrimoni i l’esport? , 169).

Aquesta proposta era insòlita. La resposta dels castellers ha estat, fins ara, el silenci. Cap colla no ha portat aquestes estructures a plaça i, pel que sabem, ni tan sols s’han assajat. La majoria de castellers vam pensar que aquells castells eren molt estranys, però en vam parlar molt poc.Abans de res, cal dir que ja existeix una altra estructura de 6: una estructura central de 2 amb dos altres 2 adherits. Els Xiquets de Tarragona van fer el primer 6de6 l’any 1989 amb aquest format d’una torre central i dos 2 incorporats; els Castellers de Vilafranca van fer l’únic 6de7 el 1997. Els Castellers de la Vila de Gràcia i els de l’Albera han fet el 6de6 amb aquest format.

Hi ha, però, altres maneres, de fer el 6. Una és un 4 central amb un 2 incorporat. Els Castellers de Vilafranca el van fer 2014 a Lieja i dies després hi van posar un agulla al 4 a Brussel·les. La colla universitària dels Ganàpies han fet el 6de6.

Encara hi ha una tercera manera de fer el 6, que és un 3 unit a un altre 3. Els Esperxats de l’Estany han fet d’aquesta manera el 6de6. El 3 extern va lligat a la rengla del mig, com si es tractés d’un 4.

Pel que fa al 8, Bujaldón proposa combinar una estructura de 4 amb dos 2 adossats. El van intentar els castellers aficionats de Llorenç, l’any 1999, però va quedar en intent desmuntat. Si alguna colla fes realitat les noves estructures proposades per Bujaldón, caldria buscar uns noms que ens permetessin diferenciar els nous 6 i 8 dels que s’han fet fins ara.

Però hi ha una qüestió més profunda, de tècnica castellera: cal explicar de forma objectiva per què l’estructura del 7 que van inventar els Margeners de Guissona és correcta i analitzar, amb la mateixa objectivitat, les estructures que va proposar Bujaldón. Més enllà de la llei de la gravetat, hi ha unes normes que defineixen les estructures acceptables en el món casteller. En aquest text s’exposen les que he anomenat Normes fonamentals de les estructures castelleres.

Les he dividit en dos grups: les relatives a la posició dels castellers (tècnica estàtica) i les relatives als moviments (tècnica dinàmica). Cada norma va acompanyada d’alguns comentaris: les excepcions i les comparacions amb altres construccions humanes, bàsicament.

NORMES REFERENTS A LES POSICIONS DELS CASTELLERS

Els castells tenen 3 parts: la pinya, el tronc i el pom de dalt. Per als castellers, això és una obvietat. Però no sempre recordem que hi ha una excepció: el pilar. El pilar no té pom de dalt, perquè no té dosos. Encara que el casteller situat immediatament sota l’enxaneta pugui fer de dos en altres castells, els dosos, per definició, van per parelles, cosa absolutament impossible en el pilar. Per tant, podem afirmar que l’estructura del pilar és anterior a la invenció del pom de dalt.

La realització d’un castell net, és a dir, sense pinya, es considera un fet extraordinari que es manifesta explícitament. Per exemple: “4de7 net”. Certament, aquest castell no té pinya, però es reconeix que és una excepció. Per tant, això no qüestiona la norma, sinó que la reforça.

Algunes vegades, els castellers hem intentat aplicar aquest esquema (pinya, tronc i pom de dalt) a altres estructures humanes. Caldria evitar-ho. Els govindes indis, per exemple, no saben fer pinya, cosa que influeix gravíssimament en les seves caigudes.

Els castellers es col·loquen en posició vertical. Una altra norma evident, però que també té dues excepcions. Per una part, la figuereta, que és una herència de tradicions anteriors com la muixeranga valenciana i el ball de valencians, que també fan o feien aquesta figura.

L’altra excepció és l’acotxador. La seva posició és el resultat de l’evolució del pom de dalt. En la muixeranga valenciana, l’alçador es posa dret. No sabem exactament en quin moment l’aixecador dels castells es va quedar acotxat (Joan Bofarull L’origen dels castells, 147-149).

En altres torres humanes, els participants poden estar en posicions més variades. Els muixeranguers, per exemple, poden estar drets, de cap per avall en la volatinera, estirats de panxa enlaire en el banc, asseguts a les espatlles d’un company al cinc en un peu, etc.

Els components del castell aguanten l’enxaneta, de forma directa o indirecta. L’única excepció és l’acotxador. Aquesta excepció també és fruit dels canvis en el pom de dalt. Algunes fotografies del segle XIX mostren l’enxaneta amb els peus damunt dels ronyons de l’acotxador (pom de dalt de transició) però, en un moment posterior, l’enxaneta s’encavalca per damunt seu (pom de dalt actual). Aquest va ser un dels últims canvis en la tècnica castellera.

Aquesta norma implica que, en els castells compostos, tots els troncs han de tenir la mateixa alçada i han d’aguantar algun pom de dalt. El 5de8, per exemple, té dos troncs (el del 3 i el del 2), tots dos tenen la mateixa alçada (fins als quints) i cadascun aguanta un pom de dalt.

Les estructures de Bujaldón no obeirien aquesta norma si acceptéssim el seu suggeriment que els “castellers perifèrics” només arribessin fins al pis de “quarts o cinquens”.

Els castellers es col·loquen amb els peus junts, és a dir, damunt de les espatlles d’un sol company. Aquesta norma s’aplica sistemàticament a tots els castellers del tronc. Per això, el nombre de castellers és constant en cada pis (per exemple, en un 3, hi ha tres baixos, tres segons, tres terços, etc.). Alguns textos parlen del “castell de dos pilars” o “castells de quatre pilars”, precisament perquè les rengles dels castells semblen pilars units entre ells.

Al pom de dalt trobem algunes excepcions a aquesta norma: L’acotxador i l’enxaneta tenen un peu a damunt de cadascun dels dosos; i els dosos poden posar els peus junts o separats per adaptar-se tronc. Això determina que, en els castells simples, només hi pot haver dos, tres o quatre persones per pis. Un tronc format per cinc castellers en cercle seria molt deformable però, a més, un dels cinc no aguantaria cap peu dels dosos, de manera que incompliria la tercera norma.

Els castellers del tronc s’agafen només horitzontalment. Els castellers es poden agafar amb els braços dels companys de pis (al 2 i al 3) o els peus dels companys del pis superior (al pilar, al 4, al 5…). D’aquesta manera, un pis és una estructura horitzontal, en forma d’anell tancat, que no està lligada amb els altres pisos. Els govindes indis no respecten aquesta norma, sinó que es poden agafar els braços dues persones de pisos diferents.

Formació dels castells combinats.“Els castells combinats es composen de dos o més castells simples sencers” (Boada “Glossari terminològic casteller”. A: Prevenció de lesions en els castellers, 145). Es poden formar de tres maneres diferents:

Castells amb agulla o pilar al mig. Tradicionalment, només es feia el 4 amb agulla. També s’han fet el 3, el 5, el 6 i el 7 amb agulla i, fins i tot, el 7 amb dues agulles.

Castells dobles. És a dir, amb dos troncs units per una rengla que fa de ròtula o frontissa (Bujaldón “Les estructures…”, 166). És el cas del 5 (3+2) i del 7 (4+3). Aquests castells porten dos poms de dalt, un damunt de cada tronc.

Castells radials. El seu centre no és una rengla, sinó un tronc. A cada rengla d’aquest tronc central se li afegeix un dos. És el cas del 9 (3+2+2+2) i el 12 (4+2+2+2+2). Aquests castells porten poms de dalt damunt de cada dos afegit, però no pas damunt del tronc central. Els castellers situats al pis superior del tronc central porten un peu d’un dos i, d’aquesta manera, no incompleixen la tercera norma.

Les estructures de Bujaldón semblen castells radials, però amb la diferència que, enlloc d’afegir un dos a cada rengla, proposa afegir una sola rengla a l’espai entre dues rengles. Es tracta d’una idea nova, no prevista fins ara.

Aquesta proposta es pot contestar de dues maneres: segons una interpretació restrictiva de les normes, els castells radials només es poden formar afegint dosos i, per tant, aquestes estructures no són correctes.

En canvi, una interpretació flexible entendria que també es poden afegir les rengles d’una en una. El precedent seria l’estructura del 7, semblant al 5 però que, enlloc d’afegir dues rengles, n’afegeix tres.

Els castells poden portar més d’una pinya, en funció del quocient de càrrega. El quocient de càrrega és el nombre de persones que aguanta un casteller. En un 4de8, per exemple, hi ha 4 baixos que aguanten 16 persones de tronc i 4 del pom de dalt, 20 persones en total.

QC (4de8, a baixos) = 20 / 4 = 5.

Els castells que tenen un quocient de càrrega al pis de baixos igual o superior a 6 porten folre. Els que tenen un quocient de càrrega igual o superior a 7 porten manilles, etc.

Els folres són una estructura exclusiva del món casteller. Els acròbates del Magrib s’organitzen en companyies de pocs membres i no fan pinyes. Les muixerangues i els balls de valencians fan pinyes, però no pas folres. De vegades s’ha dit que els govindes utilitzen folres i manilles, però la part exterior de les seves piràmides és un sistema d’escaletes i porta-escaletes i la seva funció principal és ajudar a pujar. És bastant diferent d’un folre, tant per la seva estructura com pel funcionament.

Si, en les estructures de Bujaldón, la funció dels “castellers perifèrics” és aguantar el tronc com si fossin vents, encara que només hi hagi tres o quatre castellers, els hem de considerar folres (els segons), manilles (els terços), etc. Per tant, no poden arribar a l’alçada que resulti més còmoda, sinó que han de limitar-se a aquesta norma (folre per al 3 i 4de9, manilles per al 3 i 4de10, etc.).

Recordem, per exemple, la polèmica que hi va haver l’any 1967 al voltant d’un pilar de 6 dels Nens de Vendrell. En aquell pilar, un casteller va pujar damunt de la pinya per a ajudar l’enxaneta. Aquell casteller no podia estar damunt de la pinya perquè aquest pilar no porta folre.

NORMES RELATIVES AL MOVIMENT DELS CASTELLERS

Els castellers pugen i baixen sols. Hi ha dues excepcions: els castells aixecats per sota i l’escaleta que es pot fer per a pujar damunt de la pinya (o del folre, etc.).

En canvi, els govindes fan l’escaleta gairebé a tots els pisos de les seves piràmides, amb sistemes d’escaletes i porta-escaletes molt complexos. Els nens que coronen aquestes piràmides acostumen a estar a les espatlles d’un company mentre aquest puja des de terra fins a la seva posició.

Els castellers només pugen damunt d’un company quan aquest ja està en la seva posició. Fins i tot en els castells aixecats per sota, els baixos no es posen sota dels segons fins que aquests no estan perfectament drets i agafats.

La muixeranga d’Algemesí no obeeix aquesta norma, sinó que algunes figures (torreta, tomasina, etc.) es munten plegades i després es despleguen. També les piràmides dels govindes porten, al capdamunt, un pilar que es munta plegat i que es desplega per a completar la figura.

Els castellers pugen i baixen per l’esquena dels companys. Aquesta norma és obligada per a tots els castellers de tronc i del pom de dalt, fins i tot quan fem la figuereta.

En canvi, els Negrets de l’Alcúdia, quan fan la campana, pugen per l’espai que hi ha entre dos negrets, posant els peus a les cuixes de dues persones diferents.

Els castellers pugen per la rengla on es col·loquen. Aquesta norma tampoc no té excepcions. Els castellers del pom de dalt que posen els peus en dues rengles diferents, pugen per una d’aquestes dues rengles.

En canvi els govindes, de vegades, pugen per un costat de la piràmide i, quan arriben a dalt, es col·loquen damunt d’una altra rengla. 

Els castellers baixen per la rengla on han pujat. Aquesta norma és vàlida per als castellers de tronc, excepte quan fan la figuereta. En canvi, els components del pom de dalt poden baixar per una rengla diferent. L’enxaneta puja per un dels dosos i baixar per l’altre, prova evident que ha arribat a dalt. En alguns castells (2 i 4), l’acotxador també baixa pel costat oposat, intercanviant la rengla amb l’enxaneta. En algunes colles del Penedès, els dosos enxarrancats també canvien de rengla per a baixar d’alguns castells. Els canvis de rengla que fan alguns acotxadors i dosos estan inspirats en el de l’enxaneta.

CONCLUSIONS GENERALS

Els castells no són les úniques construccions humanes que existeixen al món. Les estructures castelleres no van ser escollides de forma aleatòria o capriciosa, sinó que comparteixen unes normes fonamentals. El tronc dels castells té unes normes molt simples i constants. En canvi, algunes d’aquestes normes no s’apliquen al pom de dalt. Aquestes normes ens permeten saber si les estructures noves que ens proposen són coherents o no amb els castells tradicionals. Si més no, en teoria.

AVALUACIÓ DE LES ESTRUCTURES DE BUJALDÓN

Joan-Josep Bujaldón va proposar dues noves estructures, anomenades 6 i 8. El món casteller ha de decidir si les accepta o les rebutja, però no hi ha cap persona ni organisme que tingui aquesta competència. Fins ara, les decisions d’aquest tipus s’han pres observant la praxi de les colles i escoltant les opinions dels experts. De moment, cap colla no ha fet aquests castells, però tampoc ningú no ha dit si hi està a favor o en contra, ni ha explicat per què.

La idea de geometria variable, és a dir, que els castellers perifèrics no estiguin a tots els pisos del tronc, és inacceptable: Tots els castellers de tronc han de formar troncs complets i aguantar, de forma directa o indirecta, algun enxaneta. Si això es respectés, aquestes estructures es podrien considerar castells radials amb l’addicció de rengles aïllades enlloc de troncs de dos.

Joan-Josep Bujaldón no va resoldre tots els detalls d’aquests castells: caldria trobar solucions satisfactòries per a la pinya i els poms de dalt. En teoria, el 6 hauria de portar tres poms de dalt i el 8, quatre. Aquests castells es podrien fer amb un sol enxaneta o amb un per a cada pom de dalt. Segons els nostres càlculs, la posició i els moviments de la canalla serien estranys i forçats però, com passa en aquests casos, l’última paraula la tindria l’assaig.