Quan en les converses castelleres es posa de manifest l’evolució protagonitzada per la Colla Castellera de Sant Pere i Sant Pau en els últims deu anys acostuma a aparèixer la inevitable referència: “quin canvi respecte temps enrere”. Es tracta d’un apunt lògic per posar en context i dimensió l’espectacular salt dels verds tarragonins, als quals una vintena d’anys enrere els resultava complicat tancar el peu de castells de 7 a les diades de Sant Magí o Santa Tecla sense l’ajut dels components de la Jove, amb qui tradicionalment han tingut una estreta relació. El cas de Sant Pere i Sant Pau no és únic. Els mateixos Moixiganguers també podien sentir-se ben contents a començament de segle si aconseguien fer un únic 5de7 en tot l’any. I observeu què és el que fan ara… Són colles que han protagonitzat un salt considerable en els seus resultats, a partir d’adoptar un canvi de mentalitat en les ambicions i, sobretot, en el full de ruta.

En castells no hi ha secrets. La fórmula de la cultura d’assaig aplicada amb el màxim rigor possible, junt amb la implantació d’imaginatives accions de dinamització socio-cultural, sumades a lideratges interns sòlids acaba portant resultats. És el que ha passat a Sant Pere i Sant Pau i altres colles al llarg de les últimes dècades. El factor diferencial, però, és quan el canvi resulta estructural i no únicament conjuntural. De fet, el món casteller és ple de casos de colles que han deixat la seva empremta en el cel i després han baixat al purgatori a una velocitat d’espant per no haver pogut solidificar els fonaments del canvi…

Aquella colla de barri nascuda fa poc més de trenta anys, a la que li va costar que Tarragona l’acceptés com a tal, ha acabat convertint-se en un model a seguir. Un model, a més, que és aplicable tant a les colles de la Zona Tradicional com les del nord de l’Ordal i el Garraf. Efectivament, es tracta d’aquella colla que feia patir quan havia de provar un 5de7 a la plaça de les Cols amb una cinquantena de camises pròpies…

La Colla Castellera de Sant Pere i Sant Pau va decidir que volia pensar en gran ara fa deu anys, quan Josep Maria Pasqual, Pasqui, encara n’era el cap de colla. La transició va requerir un cert temps per assumir, primer, que també podien fer castells de 7 fora de Tarragona; després, que aquests castells podien ser superiors al 3 i al 4de7 i, per últim, que les fronteres del 2de7 i els castells de 8, que havien tastat esporàdicament a mitjans dels noranta –més per convicció que per condició–, podien ser un territori on conviure.

L’assaig va deixar de ser un tràmit per a convertir-se en el centre de tot. A l’assaig és on es fan realment els castells i els de Sant Pere i Sant Pau van aplicar aquesta tesi al màxim. Quan ara fa deu anys van abordar decididament el 2de7, abans de portar-lo a plaça el van fer sencer a assaig. No era habitual, a començament de la dècada passada, que un castell sostre es tirés amb enxaneta inclòs a assaig. En el seu cas, els va atorgar la confiança que necessitaven per a cosir el treball tècnic que havien realitzat.

El 2014 va arribar el 3de8 i l’any següent, el 4de8 i el pilar de 6 carregat. Després seria el torn del pilar de 7 i el 2de8 folrats. Tot, seguint el sistema d’una intensa feina a assaig. No han fet cap pas endavant sense abans afiançar-lo al pati. I la millor manera d’il·lustrar aquest progrés no són únicament les noves fites assolides en els últims deu anys des d’aquell primer 2de7, sinó la consolidació en els registres. Quan han fet un salt no és per tenir la fotografia de l’aleta, sinó per a sotmetre la construcció al seu control.

Així s’ha posat de manifest enguany. El 30 de juliol van carregar el pilar de 6 a Reus, la setmana posterior el van descarregar als Pallaressos i ja no l’han deixat dels seus registres: quatre completats i un coronat en tres setmanes. El mateix ho han aplicat al 2de7 i el 3de8 (tres descarregats en una setmana): un cop fets, es queden, els passegen i esdevenen habituals. I, a més, els fan amb una facilitat insultant com a resultat de la inversió d’hores al pati.

Però la cultura d’assaig quedaria coixa si no estigués complementada (i completada) amb una enginyosa i activa política de projecció social. En aquest temps, els de Sant Pere i Sant Pau ha sabut trencar el corsé que els limitava a ser únicament una colla de barri sense aspiracions més enllà dels seus carrers, per a convertir-se en una realitat plenament tarragonina, que no renuncia a la seva identitat, però que viu la ciutat amb la mateixa intensitat que la resta. Campanyes com la de l’ascensor per a engrescar la massa social a fer el pilar de 7 –que els va merèixer el Premi a una Campanya de Comunicació a la Nit de Castells del 2016– posen imatge a un projecte que il·lustra com l’ambició i el rigor generen resultats positius.