Si centrem l’anàlisi del Concurs de Castells en les cinc colles que encapçalen la classificació final, la primera cosa que convé destacar és el fet que, entre totes, van disparar l’estadística de caigudes d’un certamen que presentava unes xifres de llenya prou dignes. Es van córrer molts riscos, portant molts castells a estrenar, amb dèficit de plaça, i això es va pagar. Es pot dir que això ha passat sempre, però el context d’enguany era molt diferent pel que té la temporada de reinici de moltes coses. En aquest sentit, és evident que les colles aspirants a guanyar van arriscar molt. Per a alguns, potser massa, veient les caigudes que hi va haver, i a les xarxes aquest argument ja s’utilitza per part dels qui defensen posicions contràries al Concurs.

Si les caigudes són un element negatiu en l’anàlisi, una part positiva del Concurs ha estat comprovar l’èxit que han tingut les colles, en general, amb la feina amb la canalla. S’han vist poms de dalt molt solvents, canalla de primer any que ha superat amb nota el repte que suposava una actuació amb la pressió que suposa la trobada a la TAP. Els equips de canalla mereixen, en general, un reconeixement per la feina que han hagut de fer, que no era fàcil.

I està clar, d’altra banda, que el que s’ha viscut aquestes últimes setmanes és un bon reflex de com està el món casteller: baixada general de nivell, i les colles de l’elit que han recuperat molt més aviat del que s’esperava el pols dels grans castells. Aquesta darrera afirmació no ho és tant pel que s’ha vist a la TAP (moltes caigudes), sinó pels assajos. En qualsevol cas, està clar que la recuperació de la normalitat és un fet, i falta temps per recuperar i consolidar el nivell que hi havia abans de la pandèmia.

El fons d’armari de Vilafranca. Els Castellers de Vilafranca fa anys que exhibeixen una molt àmplia gamma de castells. Només quan la Colla Vella, a partir del 2014, i els Minyons de Terrassa van començar a ampliar el seu particular ventall de possibilitats, el regnat dels vilafranquins es va posar seriosament en qüestió, no per demèrits propis, sinó per mèrits dels altres. En el nivell d’aquestes colles, tenir gamma vol dir exhibir domini en els castells de 10, en els grans castells desfolrats i els del pilar al mig.

Enguany, no podem exigir a les colles mantenir aquest nivell d’excel·lència perquè venim d’on venim, però a Vilafranca han treballat de pressa la gamma i en aquesta feina hi trobem una de les claus del podi final del Concurs. A més, tenir un fons d’armari el més solvent possible garanteix respostes quan les coses no van prou bé, i aquí hi entren el 5de9f i el 2de9fm. Els Castellers de Vilafranca van exhibir castell de 10, castell desfolrat i fons d’armari en forma de 5de9f, que al final va ser determinat per reblar el clau, en donar-li els punts que acabarien atorgant-li la victòria.

I potser el millor de tot plegat és que no van ensenyar tot el que tenien assajat. La tècnica dels vilafranquins haurà d’afrontar el problema (beneït problema) de triar quins castells fer per Tots Sants, perquè tenen un ventall de construccions pendents amb assajos molt avançats que fa feredat.

La insistència de la Joves. Si parlem de gamma, històricament la Colla Joves ha patit en relació amb altres colles un dèficit notable en aquest aspecte. Té pendent fer-li l’aleta al castell de 10 i tampoc en el seu historial té registres de castells de 9 amb folre i pilar. Això té una explicació, que és que la massa social de l’entitat és menor que les altres quatre colles que sí que tenen en el seu haver aquests castells (Castellers de Vilafranca, Colla Vella, Minyons de Terrassa i Jove de Tarragona) i, per tant, han tingut dificultats per poder-los assajar amb regularitat. La Joves, doncs, per afermar-se entre les grans colles, només podia jugar amb els grans castells desfolrats, a l’abast per la gran qualitat tècnica dels seus castellers de tronc, demostrada a bastament. Però, així i tot, encara li faltava un element, el fons d’armari que dèiem, castells superiors al 3de9f i inferiors als nets, als de 10 i als del pilar al mig.

Enguany, la clau era tenir un tercer castell, necessari per garantir punts en cas que alguns dels tres desfolrats fallés, i l’han trobat amb el 5de9f. En això s’ha basat l’estratègia de la Joves els últims anys (ja al Concurs del 2018 ho fiava tot a la tripleta neta), i aquesta insistència li ha donat premi. La Joves, en aquesta temporada de la represa, ha exhibit el 5de9f i també el pde8fm. Una planificació d’assajos ambiciosa, rigorosa i constant li ha permès arribar a on ha arribat aquest 2022, i encara no s’ha acabat la temporada.

El gran repte de la Joves, més enllà de l’actual dolça conjuntura, és poder ampliar la seva base social i aspirar a estrenar i consolidar els castells que té pendents. Més encara, si tenim en compte una realitat que (jo crec que per desgràcia) es comença a percebre i que molt em temo que acabarà imposant-se: els grans castells desfolrats tendiran a perdre valor a mesura que se’n vagin veient més. Sempre seran molt difícils, però la millora tècnica, de la condició física dels castellers i l’assaig amb xarxa faran que perdin valor, de la mateixa manera que no tenen el mateix valor la gesta d’Edmund Hillary i el xerpa Tenzing Norgay quan van coronar per primer cop en la història l’Everest, el 1953, i els qui fan ara el mateix cim, que fan cua i tot per poder-hi accedir, o, com Kilian Jornet, el fan corrent. El cim és el mateix, la morfologia de la muntanya també… però la tècnica i preparació no són el mateix ara que el 1953, amb l’afegit que l’experiència acumulada en els atacs al cim al llarg de la història ajuden als qui es plantegen el repte de nou. És una de les conseqüències de l’inexorable pas del temps.

Diumenge, la Joves tenia motius per celebrar una gran festa. Cert que no tot li va sortir com volia, però fer la millor actuació a tres castells de la seva història, plantar-li cara gairebé fins al final als Castellers de Vilafranca i quedar per davant de la Colla Vella ben bé valien una gran celebració.

Decepció a la Vella. La del 2022 està resultant una temporada estranya a la Colla Vella, i diumenge acumulava totes les coses negatives que s’havien vist, amb excepcions, del mes d’agost cap aquí. Potser la principal ha estat descobrir una falta de confiança amb dos castells que els rosats havien dominat fins a l’excel·lència abans de la pandèmia, com són el 4de9fp i el 4de9sf, que tantes alegries els havien donat. La del 4de9fp es va notar a Tarragona el primer diumenge de festes, i la del 4de9sf, en els assajos. Potser de les tres colles que aspiraven a priori a guanyar, la Vella és qui ha patit més el dèficit de plaça dels castells que portaven en cartera. Si a això hi sumem un fons d’armari sensiblement inferior al que havien tingut altres temporades, i el sotrac que va suposar que el 2de8sf de la primera ronda es quedés a mitges, tenim ja força dels elements que expliquen el resultat final.

Els estrategs de la Colla Vella han treballat sempre amb una doble visió, en plantejar-se com accedir al lideratge del món casteller: com afrontar la lluita amb els Castellers de Vilafranca, i, d’altra banda, com afermar el lideratge vallenc. I les dues estratègies no sempre han estat compatibles. Fixem-nos en el 2019: la cursa vallenca del 3de9sf va fer que la colla destinés tant de temps a aquest castell, que la va distreure d’altres objectius, fins al punt que la temporada es va saldar sense cap intent de castell de 10 a la plaça, que vilafranquins i terrassencs (i, fins i tot, la Jove de Tarragona, que fan fer un intent desmuntat) sí que van fer.

La Vella viu un final de cicle que té un punt d’injust. Final de cicle perquè l’equip directiu acabarà mandat quan acabi la temporada. I injust perquè aquest equip és en essència el mateix que hi havia quan la Colla Vella va arribar dalt de tot. Queda Santa Úrsula i el repte ara és engrescar la colla per afrontar una actuació de màxims.

La batalla de Tarragona. Un altre aspecte a remarcar entre les cinc primeres classificades al Concurs és el saldo final de la batalla particular entre la Colla Jove i els Xiquets de Tarragona. En un context de rivalitat que fa la sensació que ha viscut enguany episodis que l’han fet créixer, les dues colles es presentaven al Concurs a partir d’estratègies diferents, amb el hàndicap que no van poder actuar per Santa Tecla. Els matalassers presentaven objectius que podien posar-los al mateix nivell que els seus rivals i, qui sap, si posar-los per davant. Buscaven la tripleta i, curiosament, van completar el 4de9f que estrenaven, i van fallar en el 3de9f, que els quedava en carregat.

I el Concurs de la Jove va tenir un punt d’èpica espectacular. L’arriscada obertura (entesa per ben poca gent de fora de la colla) amb el 9de8 va resultar un fracàs, i per postres, a la segona ronda es fallava amb el 3de9f. Després d’assegurar el 3de9f i el 4de9f, la colla va forçar a Jordi Alomà, que havia imposat una estratègia de ritme lent durant la temporada, a fer el 2de9fm, que es va poder carregar, i permetia obrir la porta a la gamma extra a una colla necessitada d’autoafirmació.

Amb la feinada que han fet enguany amb renovació de troncs i canalla la Jove, i la matança de fantasmes que semblen haver fet els Xiquets, fa la pinta que la temporada que ve pot ser divertida a Tarragona.

El Concurs, doncs, ha fet la seva feina de catalitzador del món casteller. Amb el Concurs, la represa s’ha consolidat i ha assentat les bases d’una normalitat plena que, pel que fa al nivell, fa la pinta que permetrà que es vegin resultats la temporada que ve. Ara, cada colla haurà d’administrar les seves fortaleses i febleses perquè aquesta afirmació es faci realitat.