A ningú se’ns escapa que les peces més valuoses de les colles castelleres són els més menuts: la canalla. Com hem vist algun cop, tenim un castell perfectament estudiat, preparat, mesurat, memoritzat, fins i tot, cronometrat als assajos, que sembla que res no pugui sortir malament, però arribem a plaça i “ai!”, una de les peces més petites no ho veu clar i decideix tirar avall o, simplement, no arribar ni a tirar amunt. Tots ens preguntem “què ha passat?”, “què ha fallat”, “per què no ha volgut?”. Inclús, en aquell moment, ens podem enrabiar, però posem-nos una mica a la pell d’aquests menuts.
Primer de tot, hem d’entendre que, tot i la gran responsabilitat que tenen en l’execució del castell, no deixen de ser infants i, com tots els infants, són imprevisibles. Els grans podem arribar a pensar que com que són petits no són prou conscients, o no saben ben bé el que fan, però no és així. Al contrari. Em vaig trobar una vegada a l’actuació del Mercadal a Reus que la colla anava a provar el dos de vuit sense folre, castell que s’havia provat en diverses ocasions, però mai descarregat fins al moment. El tant per cent de probabilitats de caure eren elevades. Per treure una mica de pressió a una de les meves filles, que havia de pujar d’aixecadora, amb l’equip de canalla, vàrem decidir dir-li que era un dos de set, pensant que, com que no hi havia folre, no se n’adonaria. La Laia tenia llavors sis anys. La vàrem col·locar sobre la pinya, es va apropar al segon tot mirant amunt i es va girar dient-nos: “és de vuit!”. Es va agafar al castell i va tirar amunt.
Aquest és un clar exemple que sí, la canalla ho sap perfectament i, a vegades, fins i tot, molt més que els grans. Són grans esponges. Moltes hores abans d’una actuació, inclús dies abans, comencen a notar els seus nervis, els que ells n’anomenen la rateta, o les papallones a la panxa. Són bons observadors de tot el que passa al seu voltant, com si fossin antenes que ho capten tot sense interferències i, sense adonar-nos-en, es converteixen en petits experts en gestionar emocions. Saben perfectament en quin moment està la colla, com està el castell objectiu i que l’èxit o fracàs d’un castell passa per ells, de la seva finor, la seva rapidesa, però sobretot de la seva capacitat de reacció. A vegades penso, també, que tenen un sisè sentit per detectar sensacions que als altres ens passen per alt.
No crec que hi hagi cap nen que en algun moment o altre no tingui por. Qui més qui menys, tots tenen pors, dubtes, incerteses. Ho han de gestionar tot a l’hora i en pocs segons de marge. Tenen por al fracàs, a no fer el que la colla espera d’ells. Tenen un seguit de sentiments contradictoris a la vegada. Ho volen fer, i saben que ho poden fer, però tenen por. Volen complaure a la resta de la colla, però tenen dubtes. Saben que si ho aconsegueixen seran els protagonistes del castell i l’alegria de tota la colla, però tenen respecte a la incertesa de tot el que pot passar durant l’execució del castell. Tenen barrejats sentiments d’emoció, por, alegria, dubtes, valentia, companyonia, nervis, frustració, compromís, il·lusió, esforç, confiança. Tot a la vegada i ho han de saber posar tot en ordre. Si no poden posar tot això en ordre, els pot arribar a bloquejar per un moment i han de prendre una decisió ràpida.
Qui de nosaltres, en la nostra vida quotidiana, no s’ha equivocat mai en prendre una decisió ràpida? També tenen el factor plaça. No és el mateix fer una actuació en una plaça o una altra. Les dimensions de la plaça, els sorolls i crits de la gent en moments clau, moltes vegades són imponents per a ells i tant els poden esperonar a pujar, com a fer-los recular.
També hem de ser conscients que aquest any postpandèmic ha estat un any més complicat per a ells. Venim de gairebé dos anys d’inactivitat castellera a les places i ha estat una temporada molt exigent a tots els nivells, però, sobretot, pel que fa als més menuts de les colles. En dos anys, els petits castellers i castelleres han tingut temps de fer una bona estirada; ara ja no són tan petits i, per tant, han hagut de canviar de pis sense la transició lògica. El relleu natural que es va fent dins la canalla temporada rere temporada és la que els petits veterans ensenyen, donen confiança i van donant pas a les noves fornades d’aixecadors, enxanetes i dosos. I, aquest any, ens hem trobat davant d’una temporada completament atípica en la qual aquest relleu no s’ha pogut fer i els nous components del pom de dalt s’han convertit directament en els veterans del pis, sobretot al pis de dosos, sense tenir aquell company a prop que, per la seva experiència, els omple de confiança. També, el nombre de caigudes de les colles ha estat més elevat que en temporades normals.
Només cal recordar la quantitat de caigudes que hi va haver el passat Concurs de castells en la sessió de diumenge, on la majoria de colles varen anar als seus màxims i els dirigents de les colles sabien que això podia passar factura als petits en les properes actuacions. En els següents assajos ja podies assajar tant com volguessis l’estructura, li podies dir mil i una coses al petit/a que, abans de pujar tenia al cap la seva darrera experiència en aquest castell i un cop més havia de saber gestionar més que mai els seus sentiments.
A més a més, ha sigut un any en què la majoria de colles, venint d’on venia, han disposat de menys canalla preparada per afrontar els grans objectius i han hagut de recórrer repetidament a un mateix aixecador, enxaneta o dosos per a les diferents construccions, cosa que, com ben bé se sap, no és bona per realitzar una bona temporada. No és bo ni per ells ni per la colla dipositar tota la pressió a un mateix petit o petita. S’ha de tenir en compte que han sigut tres pressions afegides als més menuts aquesta temporada i el motiu que ha provocat que s’hagin hagut de desmuntar alguns castells que oferien bones garanties d’èxit.
Un altre fet que cada cop ens trobem en més colles, és que cada vegada veiem que en els poms de dalt hi participen més fills i filles de castellers i castelleres. Aquest any, la totalitat del pom de dalt del cinc de nou de la colla han estat fills i filles de castellers. Normalment, és canalla que ha mamat els castells, que tenen la colla com a segona família i el local com a segona casa. Amb pares més que compromesos amb la colla que els ha vist néixer i créixer i sap que aquell nen o nena difícilment es farà enrere o no voldrà pujar; canalla que sap de bon començament que els castells poden caure, però que no és el normal i que, si passa, es podran aixecar i continuar lluitant. Tots ells faciliten, en gran part, la feina dels equips de canalla, ja que han de treballar un pèl menys els aspectes psicològics, pel fet que ja venen treballats les vint-i-quatre hores del dia a casa.
Recordo les llargues converses a casa on la Laia i la Maria esperonaven i convencien el Quim o a l’Anna quan havíem de fer un castell i que tot aniria bé. El mateix ha passat ara amb l’Anna i la Vinyet. Ara, la Vinyet, surt de casa amb un convenciment que tot anirà bé i que no decebrà a les germanes. Tot això suposa grans avantatges i un gran actiu per a la colla, però a quin preu? Un dia, jo parlava amb un petit component del pom de dalt. No veia clara l’execució d’un castell. Plorava. En un intent de donar-li consol em va respondre “si no pujo, el pare s’enfadarà amb mi: ell vol que sigui valenta com ell”. Aquestes paraules se’m van clavar al cor. Els fills i filles de castellers tenen aquest plus de pressió. Volen complaure els seus pares o mares. Han de ser valents i valentes com ho eren els seus pares i mares de petits (inclús encara ara que alguns continuen pujant). Segur que tots dos han tingut llargues converses de castells mentre dinaven, sopaven o simplement passejaven, i saben bé el treball que hi ha darrere de cada castell i la confiança que en ells se’ls hi ha dipositat i no volen decebre, no poden decebre. Han de ser valents de totes totes.
Cap retret, doncs, a aquell petit/a casteller/a que donant-ho tot ha tingut por. Tota la meva admiració a tota la canalla de les colles. Són petits, però gegants.
