Demà farà sis anys que ens va deixar el Negre. En som deutors en moltes coses. Hi ha força consens en què és una de les figures claus en la transformació dels castells, d’una activitat tradicional a una proposta d’oci moderna i oberta. Ho va impulsar, hi va pensar i hi va batallar. A ell li devem que fos el primer que ens va explicar que per fer grans castells havíem de tenir un projecte social de colla, una proposta de valors forta, que la cultura no és neutra, d’estar imbricats amb l’entorn… això el Negre ens ho explicava i discutíem mentre, això sí, buidàvem quintos al Mesón o als Amics de les Arts de Terrassa, a altes
hores de la matinada.

Aquest estiu li vam dedicar un homenatge, amb dos minyons que ens han deixat fa poc: el Bubu, Joan Brugués, i el Joan Pont, tots tres iniciadors de la colla i inspiradors de l’esperit minyó. Ells, amb el Falcato al capdavant com a primer cap de colla, la Maria Dern, la Carme Garriga, la Pepi Martínez –no oblidem el paper de les dones, la colla de les Minyones–, l’Ogro… El Negre era radical, en el sentit d’anar a l’arrel i també era contundent. Així mateix, va ser qui va obrir el debat que les dones havien d’estar amb plenitud dins la colla, i no continuar la colla femenina, amb un intercanvi d’idees intens i no sense polèmica.

A ell li devem algunes preguntes: Quin sentit té fer castells a l’era postindustrial? Què busquen els joves que s’hi apunten? Els vincles entre els castells i crisis, els castells i la ciutat, els darrers anys els castells i el procés. Ara seria, entre els castells i la postpandèmia. Som de les poques activitats de lleure gratuïtes en la nostra societat, i això ens afavoreix i ens posiciona en aquesta permacrisis, encadenant temps d’incerteses, en què vivim.

Parlem del model de colla i de la proposta de la colla per l’entorn. Oberta. Per mi un dels encerts dels Minyons, és que la proposta castellera més tècnica, l’autosuperació, l’atreviment, la innovació, la transgressió, trencar sostre i idees preestablertes es corresponia amb la proposta social i de valors de la colla. Al mateix temps que van decidir posar crosses a les manilles del primer 2de9fm, van decidir no anar a la inauguració dels Jocs Olímpics, defensant una concepció festiva i de cultura popular dels castells i no d’espectacle comercial. La principal aportació minyona era que els castells eren una proposta d’oci cultural, de lleure, amb uns valors forts. Encara discutim sobre el cercle màgic, de “passar-ho bé/fer grans castells”. També van parir el “tot descarregat”, la importància, i donar valor, a descarregar els castells.

A mi m’agrada explicar que hi ha tres propostes de gran colla. Els 3 models no sols són legítims, sinó també són efectius i funcionen. El model de Vilafranca: guanyar. Els darrers lemes dels Verds per anar al Concurs de Castells són Jo competeixo i Tornar a guanyar; el model vallenc: fem castells perquè els nostres rebesavis ja en feien, i per guanyar, sobretot, a l’altra colla. I el model minyó –i de la Jove de Tarragona, els Bordegassos…– impulsat per joves que, en un entorn urbà i metropolità, sortint del desencís de la transició i de la crisi industrial, primer, i de les altres crisis després, cercaven, i cerquen encara, una proposta d’oci i lleure cultural transgressor que generi identitat i esperit col·lectiu. Evidentment, és una simplificació, i té un punt de perill de caure en el reduccionisme.

Les colles som plurals, i totes tenim una mica de tots, però penso ens serveix de marc explicatiu. Podem dir que, en aquest sentit, que el món casteller s’ha minyonitzat força, en l’esperit festiu, en esdevenir un espai de lleure obert i inclusiu, la participació creixent de les noies. Però a grans trets, el relat dominant i hegemònic és el del “guanyar” bastant per sobre del “tot descarregat”. No penseu que és fàcil estar en contra del concurs i els excessos i desbordament de la competitivitat. En silenci, a vegades per voluntat pròpia, a vegades no; i a la cap i a la fi, les castelleres i els castellers som adrenalínics, i la competitivitat en dona altes dosis.

La frase és d’un dels grans filòsofs dels Minyons, el Juanan Cuentacuentos, sí, el que és capaç de pujar a un folre a Sant Fèlix amb texans blaus o sense faixa, i no per error. Ell ho diu en castellà: “Podemos asumir que la competitividad es uno de los puntales de los castells, però no es ni el que más nos gusta, ni lo vamos a sacralizar subiendolo a los altares y haciéndole boatos cada dos años en una plaza de toros”. El Xavi Jurado, flamant nou cap de colla dels Minyons, va dir a la darrera assemblea de la colla “Els Minyons hem de ser competitius, sense competir”. Quan parlem dels valors dels castells, valors universals sigui dit de pas, parlem de la solidaritat, de la cooperació i feina d’equip, de la inclusió, de l’autosuperació col·lectiva, de la pluralitat i diversitat, de l’esperit festiu, d’obertura, de la participació al carrer i l’ús social de l’espai públic, des de la catalanitat popular.

Sovint pensem i debatem quin d’aquests elements n’és el motor. En aquest sentir, i em mullo, penso que l’element clau, el motor dels castells no és la competitivitat sinó l’autosuperació: nosaltres ens volem autosuperar sempre. Però l’autosuperació no es fa en el desert, els altres existeixen, i evidentment ens condicionen, i això és bo. Tant com una
competició, que a vegades hi hem caigut, penso, ho vivim des de la rivalitat sana, més o menys. Els minyons més que en la competició esportivitzada o la competitivitat en la seva basant més empresarial i capitalista, és una rivalitat per oposició i antagonisme. Permeteu-me una derivada filosòfica: s’assembla més a la dialèctica hegeliana, és més un antagonisme similar a la lluita de classes, on en la síntesi i resolució de la tensió dialèctica es genera i crea una nova proposta transformadora.

Que ningú s’equivoqui, els minyons no som anticoncurs i no ens agrada l’esportivització dels castells per hippies i floreals, sinó per punkis. Perquè ens en sentim tan lluny, que passem del tema. És una postura més pròxima al Pau Riba, quan li pregunten què vol aportar ell a la cultura catalana, i respon: “la vull destruir!”

Miquel Botella al llibre Castells, una història d’èxits, dels pocs que han escrit sobre els castells des de la mirada sociològica, el Negre era sociòleg, també, fa una comparació dels orígens de la Jove de Tarragona i els Minyons. Neixen al mateix moment i amb un esperit semblant. La Jove, però, els seus impulsors tenien, a grans trets, 25 i 26 anys, i eren ja molt intel·lectualitzats.

Els Minyons en tenien 18 i 19, eren més peluts, fumaven més porros. Uns, els carods, bargallós, renyers… eren del PSAN i Nacionalistes d’Esquerres, més ja d’Òmnium, i els Minyons, els que militaven, tampoc eren tants, eren més de la CNT o del PT. A Minyons, encara avui, hi ha molt poc empresari, dos o tres; pocs autònoms, i molts mileuristes i classe mitjana amb aspiracions. La colla respon a vegades, sovint, a situacions socials i
personals dures. Potser és una de les causes que fa que ens costi trobar gent per anar al capdavant, tothom ha de pencar molt en les nostres vides.

I tenim reptes importants: continuar sent inclusius i cohesionadors, més plurals, gestionar noves formes d’autoritat menys verticals, la filosofia del cuidar-nos, el paper de la dona, continuem sent molt masculinitzats, haver sigut pioneres, no ens fa feministes… com responem a les noves demandes de la gent de segle XXI.

Faig meus i adapto uns versos del Gabriel Celaya “maleeixo els castells concebuts com un luxe cultural per a gent neutral, maleeixo els castells si no prenen partit, partit fins a mullar-se”. “Els castells són una arma carregada de futur”. Els grans castells també son fruit de tenir un model i projecte de colla clar i fort. Que trenqui l’individualisme i buit postmodern. Que ens permeti pensar que podem anar sempre més enllà, autosuperant-nos.

Visca el Negre!