Carles Domènech i Soler, conegut popularment com el Mènec (Vilafranca del Penedès, 1936), ha estat el cap de colla més longeu en els 75 anys d’història dels Castellers de Vilafranca. Ja ho va ser en una etapa més primerenca de dos anys (1961-1962) i tornà a agafar-ne les regnes el 1975, en un segon mandat que es perllongaria fins al gener del 1995. Si considerem com a època moderna dels castells la que s’inicià després de la Guerra (in)Civil dels anys 1936-1939, val a dir que dins d’aquest període, quant a la durada en el càrrec, en un context global casteller, el Mènec només ha estat superat pel mític Jan, Julivert i Nin, qui fou cap de colla dels Nens del Vendrell des del 1944 fins a la seva mort, el 1972. En Carles sí que avantatja, però, en aquest sentit, un altre capdavanter de renom, Josep Gasque i Padró, Pep de la Llet, que ho va ser de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, entre els anys 1949 i 1967. Precisament, va coincidir amb tots dos en el temps, com a dirigent, en el decurs del seu primer mandat de dos anys al front dels Verds, abans que fos rellevat, el 1963, per Joan Bolet i Mateu, el Garsa.
Durant aquell bienni de la primeria dels anys 60, en Carles ja va donar un gran impuls a la colla i, al seu voltant, s’hi va anar integrant un bon grapat de gent nova, a recer del carisma que havia anat forjant la seva personalitat. Malauradament, però, va haver de deixar el càrrec aleshores, prematurament, per circumstàncies familiars; però segur que li devien quedar ganes de tornar-lo a entomar quan fos possible per poder demostrar, de bell nou, la seva capacitat de lideratge. I això succeí, finalment, a les acaballes de la temporada del 1974, quan fou reelegit en guanyar les primeres eleccions democràtiques celebrades en el si dels Castellers de la camisa verda. De llavors ençà, haurien de passar vint anys més abans que una inoportuna afecció cardíaca el tornés a apartar del comandament. I aquestes dues dècades són, precisament, les que donen forma a un nou volum de la història castellera vilafranquina, la primera part del qual fou presentada, a la Senyora Vila del Penedès, el dia 13 d’abril passat (la segona veurà la llum en una data pròxima, que s’anunciarà oportunament). Van ser vint anys en els quals hi hagué una mica de tot i que podrien haver estat molt millors si la sort i les circumstàncies no haguessin estat massa adverses en algunes ocasions.
Per començar, s’ha de dir que hi va haver una primera fase d’uns deu anys en la qual, tot i mantenir la condició de colla de castells de 8, als Castellers de Vilafranca els va tocar de viure com una mena de travessa del desert, fins que, amb l’assoliment del primer 5de8, el 1985, va començar una altra tongada que va donar nous fruits, en forma dels més primigenis castells de 9 carregats (1987), que els van permetre d’ocupar un lloc d’honor entre les colles capdavanteres del moment i que va assolir el punt més àlgid quan, el dia de Tots Sants del 1990, aconseguiren carregar i descarregar d’una tacada els 3 i 4de9 amb folre, una fita que no havia assolit encara cap altra colla, en una mateixa diada, al llarg de tot el segle XX. I encara hi van poder posar una mena de cirereta insòlita i emotiva quan van descarregar a Montserrat, el 1994, el 4de9 folrat (també cal dir que divuit anys abans, havien fet el mateix amb un primerenc 4de8 que ja va fer forrolla). I no hem d’oblidar tampoc que el Mènec era el capdavanter quan, el 1984, van comprar l’edifici de Cal Figarot per a habilitar-lo com a seu social, una operació que esdevindria clau per als futurs èxits de la colla i que comptà amb la complicitat dels membres del Patronat d’aleshores, encapçalats pel seu president, Josep Just i Quer. Al costat d’aquests i d’altres trumfos ben contrastats en la vessant castellera, els Castellers hagueren de patir la dissort de veure com, per diverses circumstàncies, no es van poder fer seva encara la torre de 9 amb folre i manilles, quan, tot innovant, havien estat els pioners a intentar-la.
A banda del seu important paper com a dirigent, cal destacar també de Carles Domènech que fou un gran casteller en l’època més activa que li va tocar de viure. Va pujar a segons en un bon nombre de castells de 7 i de 8 pisos i a terços de les primeres torres de 8 folrades vilafranquines i es projectà també com un bon pilaner. S’havia integrat a la colla des de la primera sortida que aquesta feu a Manresa (maig del 1957) i que comportà l’estrena de les camises verdes, tot i que ja havia fet mans a les pinyes castelleres en l’època inicial del grup, quan el rosat fou el color distintiu. També havia fet ocasionalment de falconer, com a membre de la J.O.C., i esdevingué l’entrenador dels Falcons de Vilafranca, poc abans que aquests (gener del 1960) fessin el seu debut.
De la seva activitat professional, cívica i social, també cal esmentar que ha estat un personatge respectat, valorat i estimat no solament per aquells que han gaudit del seu exemple i de la seva amistat, sinó també per un ampli sector de la ciutadania. En aquest sentit, la placa que l’acredita com a casteller de soca-rel, del 1990, l’artístic plafó de rajoles de ceràmica que li lliurà el fundador dels Castellers de Vilafranca, Oriol Rossell, el dia del seu comiat com a cap de colla (gener del 1995) i, sobretot, la Medalla de la Vila que li atorgà el consistori vilafranquí, l’any 2005, en són proves més que fefaents. I és per això que el tercer volum de la història castellera vilafranquina l’hem dedicat íntegrament i merescuda a posar en valor la seva trajectòria al front dels Verds. Gràcies, Mènec!
