Entre la infinita llista de castellers que han circulat per les places i locals del centenar llarg de colles al llarg de les últimes dècades, pocs –ben pocs– estan situats a l’alçada de Francesc Piñas i Brucart, traspassat el dia de Tots Sants al vespre als 82 anys. La immensitat de la seva figura, profundament arrelada als fonaments del Portal Nou de Valls, traspassa militàncies, places i fronteres. Francesc Piñas ha escrit, per activa i per passiva, algunes de les pàgines més brillants de la història dels castells.

A l’Anuari de la Revista Castells de 2014, Josep Antoni Falcato va entrevistar Francesc Piñas, que tot just havia rebut la Creu de Sant Jordi (2013) i el Premi Trajectòria de la Revista Castells (2012). La reproduïm tot seguit.

JOSEP ANTON FALCATO // Si haguéssim de triar una paraula del lema casteller per a definir Francesc Piñas i Brucart (Valls, 30 de maig de 1942) fóra el seny. Piñas entra a formar part de la Colla Vella dels Xiquets de Valls l’any 1962, un moment en què, segons diu, “feia vergonya anar als castells”. Es pot dir que Piñas s’hi va arremangar per canviar coses amb força per posar-hi ordre, amb valor per enfrontar-s’hi, amb equilibri per no provocar cap trencadissa, però sobretot amb molt de seny perquè qualsevol canvi fos una evolució profitosa. Els castells són una activitat col·lectiva per excel·lència, però, com diu el mateix Piñas, “per molta història, per molt prestigi que tinguis, les entitats al cap i a la fi les fan funcionar les persones, que hi faran molt, poc o res”. Ben segur que, a més de la Creu de Sant Jordi –que en Piñas va rebre l’any passat –, el món casteller reconeixerà sempre la seva gran contribució.

Quadres de castells al menjador, com no podia ser d’altra manera…

Sí, és el 4de9 sense folre de la Santa Tecla de l’any 1881 a la Plaça de les Cols de Tarragona. El personatge de l’altre quadre és en Fèlix Fàbregas Miquel, rebesavi de l’àvia de la meva dona, que hi pujava a terços d’aquell 4de9 sense folre amb cinquanta-un anys.

Una gloriosa història la de la Colla Vella; tot i això, dius que “feia vergonya anar als castells”. No és una mica taxativa l’afirmació?

És que  quan vaig començar era això. Anar als castells, per molt que fos una tradició vallenca, no estava ben vist. T’ensenyaria entrevistes a canalla de l’època que donaven vergonya. Sempre he dit que el principal canvi en els castells és que són acceptats com qualsevol altra activitat.

Tu ets una de les primeres persones que intenta que això canviï?

Com a secretari de la colla, perquè llavors el cap de colla i el secretari ho manegaven tot, vaig intentar posar ordre, fent llistes i pagant en sobre tancat, perquè hi havia un descontrol total. Una altra de les coses importants que vaig fer va ser suprimir, a partir del 1964, el llevat de taula.

Què era el llevat de taula?

Llavors, els castellers cobràvem com tots: els geganters, els nens que portaven els capgrossos, els armats de Setmana Santa… Però, a més, els castellers, després de l’actuació anaven per les cases a  demanar la voluntat. I no tan sols la canalla, sinó també casats. No s’havia acabat l’actuació i abans de fer el pilar ja corrien a fer-ho. Jo li vaig dir al Pep de la Llet que allò s’havia de suprimir.

Va costar fer-ho?

El Pep de la Llet em va dir que era una tradició, però mica en mica… Tot i això, un dels que formava part de la canalla, anys més tard em va dir: quan ho vas prohibir, anàvem a Sant Fèlix i quan vosaltres estàveu acabant de dinar jo arribava i ja havia arreplegat 500 pessetes. Una altra de les coses és que no hi havia assegurança. Es va solucionar fent una pòlissa com si fóssim una empresa amb treballadors assegurats en la modalitat d’acròbata, però clar els afeccionats que es posaven al cordó no estaven coberts. Sort que mai no va passar res!

I tots els castellers cobraven igual: canalla, castellers de tronc i de pinya?

No, la canalla sempre va cobrar bastant més. A la resta, fins a final de la dècada dels seixanta tampoc, però no anava en funció de la posició en el castell sinó del criteri del cap de colla. Després es va unificar, fins que el 1976 es deixa de fer. Tot i això, l’any 1982 per Sant Fèlix encara paguem 1.000 pessetes a cada casteller perquè era un dia feiner.

Però, quants éreu en una actuació i assajant els anys seixanta?

A les actuacions, com a molt 70 o 80. A l’assaig 40 o 50 i de vegades ni això. S’hi feien molt poques proves i només un cop per setmana. Pels volts del… s’hi va afegir un altre assaig, però només de canalla. A mi em preocupava no fer el ridícul, perquè els Xiquets de Valls teníem certa fama, però la veritat és que mirat de portes endins…

Quan tu vas començar, ja hi havia immigració a les colles?

I tant! I molt abans. Per mimetisme, tothom diu que la immigració als castells comença els anys 60, però no és veritat. Quan s’acaba la guerra els castells es fan amb la mateixa canalla del 1936, però l’any 40,41 i 42 ja son els immigrants amb alguna excepció de fills de castellers.

Et consideres un precursor de com es fa la pinya avui dia?

Precursor jo? No, no. El que sí que vaig fer va ser posar-hi ordre. Abans es lligaven les crosses, les agulles, l’home del darrera i, com a molt, els daus i els demés campi qui pugui. Un dia, en Xamalí que anava a segons, es va girar i ens va dir a mi i a un altre que li fèiem de primeres: “o l’un o l’altre!”. Em va fer reflexionar i llavors vaig començar a posar primeres i laterals. La figura del lateral és invent meu. Un altre gran problema va ser el de les gralles. No disposàvem de grallers propis. Hi havia pocs grallers i no assajaven mai. La Colla Vella no va disposar d’un grup de grallers propis fins l’any 1981, la Joves ho va fer el 1980. Sempre estarem agraïts al Jaume Vidal, que les va ensenyar.

Les noies van començar a anar a la Vella com a gralleres?

Sí, com a castelleres sí. Nosaltres, triguem a integrar-les. Són els Minyons [de Terrassa] els qui demostren que la dona podia tenir un paper actiu en els castells. Però potser no és fins a mitjans de la dècada dels noranta que hi pugen a la Colla Vella i van a les crosses. Pesava la tradició i no estava ben vist. Recordo que un cop, l’any que em vaig quedar fora en un castell i la mare de l’aixecador es va posar a l’últim cordó. Sense adonar-me’n vaig anar a posar les mans damunt d’ella i en no trobar-me còmode em vaig canviar de lloc. Estàvem acostumats d’una altra manera.

A Valls, teniu dues grans colles amb gran rivalitat a plaça que, de vegades, provoca polèmica, però sembla que hi hagi més disputa quan es parla de l’origen de les colles. És impossible el consens?

No ens posarem d’acord. Ja sabem que a Valls gairebé sempre hi ha hagut dues colles, però el 1895 l’Escolà de la Vella es baralla amb l’Isidre de Rabassó i funda la colla de l’Escolà. Ll’any 1901 la Colla Nova es va desfer i alguns dels seus integrants se’n van a la colla de l’Escolà. Per tant, si l’actual Colla Joves vol buscar una continuïtat han d’anar a la colla de l’Escolà a cercar els seus orígens.

Però la Colla Vella també es va refundar l’any 1947.

Refundar no, reorganitzar. Quan acaba la Guerra Civil  hi ha castellers morts, castellers a l’exili, castellers a camps de concentració. A la barreja hi van anar castellers perquè els hi agradaven els castells i potser també algun una mica obligat per por de ser titllat d’alguna cosa i sortir-ne perjudicat. Però està provat que hi va haver castellers de la Vella que durant els set anys de la barreja mai no hi van anar i després van reorganitzar la Vella. Per això diem que, llevat de les èpoques de guerres, la Vella sempre ha tingut continuïtat.

Tampoc no us posareu d’acord en la paternitat dels folres amb els Nens del Vendrell?

El primer folre el fa la Vella l’any 1969 gràcies, o per culpa, del Pep de la Llet, que tot i no ser ja cap de colla, després de carregar el 5de8 el 12 d’octubre surt al balcó de l’Ajuntament i anuncia que s’intentarà el 2de8 per la diada de Santa Úrsula. Ens va fer agafar el compromís davant  tothom. El Pep era murri i sabia que si ho proposava abans, tothom li hauria dit que no. Vam assajar un parell de dies i el vam intentar amb la pinya agafant com un 2de7 i només 12 persones al folre: dos homes agafant els segons i els altres de mans. Els Nens del Vendrell, en canvi, van descarregar aquell any el pilar de 7 amb un folre de molta gent i posat sobre un sostre de gent.

Paternitat compartida doncs, però finalment vosaltres acabeu fent els folres igual que el Vendrell.

Si al Concurs [del 1970] carreguem el 2de8 amb la pinya agafant dalt i el pilar de 7 també, tot i que sense saber-ho en el pilar el segon s’agafa a un altre com en el dos, igual que els vendrellencs.

Llavors no és fins el 1974 que canvieu la manera d’agafar dels components de la pinya?

Mira, jo em trobava molt sol i no és fins el 1970 que, amb l’entrada de Bartolí, Domènech i Emili Torrijos em començo a sentir més recolzat, perquè qualsevol idea que tenia em posaven brosses al beure. L’any 1974 vaig dir: el 2de8 ens ho deixeu manegar a naltros. No van dir ni que si ni que no, però un dia que no va venir el Pep de la Llet ho vam començar a assajar agafant baix i així el vam descarregar aquell mateix any per Santa Úrsula.

I posant més gent al folre.

És que nosaltres teníem una visió diferent, perquè vèiem les fotos del segle XIX amb molt poca gent al folre. L’any 1970, al Concurs de Tarragona vàrem voler que es limités, però davant l’argument del risc que podia comportar caure directament a la pinya no vam poder replicar.

El que ningú no us pot discutir és que sou la colla que recupera els castells de 9.

Va ser Bartolí que, amb la insistència d’Àngel Batet, llença el globus sonda del 4de9 al dinar de germanor de 1979. La gent va reaccionar molt bé i abans d’anar a Vilafranca ja estàvem assajant el folre. El primer 4de9 amb folre per a mi ha estat el salt més important del segle XX. Amb els castells de 9 torno a limitar el nombre de persones que havien d’anar al folre. Per coherència a com crec que es feien el segle passat i també en el cas del 4de9 amb folre perquè no tenia 16 crosses per anar a baix i a dalt i perquè llavors no érem més de 200, entre grans i petits. Fixa’t també que en el primer 3de9 amb folre que carrega la Vella el 1982, hi van anar 30 homes al folre. Quan la Joves el va descarregar el 1986 hi van posar 48.

I sempre, com dius, sobre sostres de gent

Sí, però aquesta és la gran assignatura que m’ha quedat pendent perquè tota aquesta gent està molt desprotegida. Jo hagués volgut que excepte els que porten peus al damunt, la resta agafés dalt, com una pinya normal. Sempre m’ha preocupat molt la seguretat dels castellers.

Potser, més important que això, és que el cap estigui ben recolzat a l’espatlla del davant

Sí i perquè això passi el de davant no ha de ser més baix que tu. Una altra de les coses en les quals caldria fer un toc d’atenció en les pinyes és que la gent a la pinya agafi tan amunt com pugui, no pels colzes, sinó pels canells si pot, i els braços sempre per dalt. És la manera de protegir-se i també que la caiguda dels castellers del tronc sigui més tova.

També has insistit que els dosos han d’agafar el peu de l’aixecador; però això només ho fa la Colla Vella.

I la Joves també, alguna vegada. I també dic que els quints han d’agafar el peu dels dosos en el 4. Això evitaria despenjaments.

Sí, però els dosos o els quints agafant braç aixequen colzes i si van justos es traven més. En canvi, de l’altra manera, fins i tot poden acabar tibant dels peus que agafen.

Aquest deu ser el motiu pel qual moltes colles no ho fan.

Creus que s’assaja millor que abans?

Ara potser s’assaja massa i tot.

Però la gent es prepara més físicament, hi ha més gent a l’assaig per preparar les pinyes, les xarxes permeten un treball específic…

I tant, i hi ha més rivalitat. Bé és veritat que els de Vilafranca, en aquests moments, estan molt distanciats. Però quan es fa el rànquing hi ha quatre colles que es disputen el segon lloc i encara pot afegir-se’n alguna més.

Es cau menys perquè millora l’assaig o perquè la rivalitat és més ponderada?

Per ambdues coses. Avui dia quan les colles porten un castell a plaça és perquè se’l creuen i veuen moltes possibilitats de descarregar-lo. Abans, i durant molts anys dèiem: “si el carreguem ja farem prou i estarem contents”. Ara no tires res que no estigui programat.

Un casteller veterà de la teva colla em va dir un dia que una colla eren quaranta que pujaven i quaranta que volien pujar. Gràcies a la tecnificació de les pinyes i els folres, i després les manilles els castells han evolucionat, no et sembla?

Molt; els qui pugen al folre i a les manilles se senten protagonistes. Això crea colla.

També hi ha molta gent que sap que no pujarà mai al folre i també se senten partícips.

Jo mateix, trobaràs pocs castellers que hagin anat tants anys a primeres com jo i també a sota dels folres. Quan ho portava, sempre havia mimat molt a aquesta gent.

Què et sembla el Concurs de Castells actual?

No em desagrada, perquè ha donat l’oportunitat de participar a més colles. Dissabte per si sol ja té el seu interès. Diumenge, al ser-ne dotze anem millor amb la durada. En limitar el temps per intentar un castell està molt bé, però si alguna vegada una colla l’exhaureix no sé què passarà. El problema dels concursos sempre està en les puntuacions.

No et semblen bé les d’ara?

Jo sempre he estat partidari que el castell superior carregat valgui més que l’inferior descarregat, per estimular.

Potser així s’arriscaria més i augmentaria el risc de caigudes.

També, també; però ja hi tornem a ser. Les colles han de fer una programació de la temporada i planificar quins castells que vegin assequibles afrontaran. És fonamental marcar uns objectius; això no vol dir que no es puguin canviar al llarg de la temporada. Llavors, al Concurs, si per desgràcia aquell castell que veies a l’abast, només el carregues com és superior l’esforç no haurà estat en debades.

El Concurs, malgrat la dificultat de puntuar, és positiu per a les colles?

Sí, per la motivació extra que comporta. L’experiència demostra que hi ha un esforç addicional pensant en aquesta diada. De vegades, m’han preguntat si m’estimo més guanyar el Concurs o fer una bona diada de Santa Úrsula: jo sempre he respost que el Concurs.

El millor rànquing?

El que fa el web casteller, que contempla les tres construccions i el pilar que es fan en una actuació. Que les colles que no tenen el pilar es veuen perjudicades? Clar que sí! Però és que una colla de categoria, ha de tenir el pilar.

La Coordinadora és un organisme necessari?

Imprescindible, sinó com ens hi hauríem entès? No tan sols per l’assegurança, també per marcar pautes en temes de publicitat o de canalla, per a que no els prenguin d’una colla a l’altra.

Aquests temes que esmentes no han estat exempts de tensions.

Home, hem tingut molta guerra amb els de Vilafranca, però jo miro les coses positives. Com que els de Vilafranca estan tan distanciats, deuen pensar que poden fer el que vulguin. Jo crec que si hi ha unes regles de joc s’han de respectar.

La declaració de Patrimoni Immaterial de la Humanitat ha donat més difusió als castells?

Ens ha donat un valor afegit més enllà dels afeccionats.

Hi ha colles que han tingut una forta entrada de gent després d’aquesta declaració, sobretot de canalla amb els seus pares.

També t’ho anava a dir. La consideració que tenim els castellers ha millorat moltíssim. I això de la declaració també n’ha contribuït. Molta gent diu que la gent ara va a les colles per la crisi, però jo no m’ho acabo de creure. Ja fa temps que les colles tenen més gent de mitjana. Entra molta gent i sort n’hi ha perquè també n’hi ha molts que duren poc. De tota manera, aquesta circulació et permet en un determinat moment fer grans castells.