No és una revolució per sacsejar el Concurs i la seva organització, sinó un seguit de propostes per a millorar el seu funcionament, amb un accent especial en tres punts: d’una banda, l’etern debat de la taula de puntuacions i, d’una altra, dos aspectes crítics i que mai acaben de trobar una solució: l’excessiva i desproporcionada durada de la cita de diumenge i la conflictiva venda d’entrades. El document Proposta per millorar el Concurs i la taula de puntuacions s’ha presentat avui a la Universitat Rovira i Virgili i aplega un conjunt de propostes a partir d’un rigorós i argumentat treball.

El treball és fruit de la beca impulsada pel Centre de Prospectiva i Anàlisi dels Castells (CEPAC), un organisme que contribueix activament a repensar i analitzar els castells amb una mirada ampla, i de la Càtedra de Castells de la URV, que també ha emergit com un òrgan dinàmic en el panorama casteller. Els autors del treball són tres persones amb prou galons en l’estudi del fet casteller: Carles Esteve, director del Baròmetre Casteller, membre de la Revista Castells i un apassionat de les dades; Enric Güell, autor de diversos treballs sobre estudi i millora de les actuacions, i l’ex-alcalde de Tarragona i casteller de sòlida trajectòria de la Jove Pau Ricomà, que ara fa 20 anys va fer la primera i fins ara més interessant proposta de millora del Concurs. D’aquest trident necessàriament havia de sortir un document interessant i argumentat. I, com no pot ser d’una altra manera en els castells, es tracta d’un document a punt per ser objecte de debat i polèmiques (si no fos així, difícilment seria atractiu…). Són 100 pàgines de treball rigorós, amb diferents anàlisis, raonades propostes i, probablement, un excés de matemàtiques i estadística per a aquesta ciència tan inexacta que són els castells.

Nou sistema de puntuació. El treball posa l’accent en una nova taula de punts, però seria injust que fos valorat fonamentalment per aquesta aportació. No perquè la fórmula que proposi no sigui interessant, sinó perquè la taula que indica és la pell d’un document que està dotat d’articulacions, òrgans i un sistema nerviós basat en la lògica dels fets i en una lectura actual de l’evolució dels castells en el segle XXI. El nou sistema de puntuació proposat pel treball serà, probablement, el principal element de debat en un món casteller sempre disposat a entrar en debat i contraposar plantejaments, però el document formula una sèrie de tesis encadenades que conviden a un estudi a fons més enllà de l’ordre i la combinació dels punts.

D’entrada, el més rellevant en aquest capítol és la substitució d’una llista personalitzada de punts per a cada castell per una nova de blocs, que agrupa construccions de nivell i dificultat similar. És a dir, en aquest document el 3de10fm, el 4de10fm, el 2de8sf i el 4de9sf valen el mateix. També tenen la mateixa puntuació els encara no descarregats (3de9sf, pde9fmp, 2de9sm i 9de9f), igual que la tenen els de la gamma més alta de 8 (3de8a, 7de8a, 4de8a, 5de8, 10de8).

La fórmula no és nova, ja que alguns dels autors del treball l’han exposat –i raonat– en diferents articles i conferències, però es tracta d’una proposta rigorosa i argumentada, que, a més, permetria superar d’una vegada els eterns debats sobre les puntuacions. Ara fa sis anys, el Consell Assessor del Concurs va canviar l’ordre de puntuació dels prèmium i va situar, a diferència d’abans, els dos castells de 10 per sobre els desfolrats en una decisió que va admetre diferents lectures, especialment condicionades per la militància de qui les efectua en cada cas. Si els quatre prèmium valguessin el mateix potser no acabaria amb el debat de les puntuacions, però sí que suposaria l’establiment d’unes bases comunes en les mateixes condicions per a tothom, que no és poc.

Ara bé, la proposta d’agrupar castells exposada pel treball genera més d’una relliscada. Per exemple, situa el 2de7 en el mateix grup que el 3de8 i el 7de8, quan la realitat en les colles que tenen aquestes construccions com a límit evidencia que es tracta de divisions clarament diferenciades. Les colles que arriben a la torre –i potser el 4de8– i no passen d’aquí, tenen el 3de8 en un horitzó llunyà i no poden ni somiar en el 7de8. Costa d’acceptar que tots puguin valdre el mateix.

Hi ha també un altre element interessant i que, probablement, generarà debat: l’ascensió significativa del 3de8 per sota, que apareix situat al costat de la gamma extra considerada mitjana (3de9fa, 4de9fa, 5de9f i 7de9f). En la taula actual, el castell aixecat per baix apareix per sota del 2de9fm. Precisament, resulta rellevant i encertat que els dos emmanillats més comuns (la torre i el pilar) apareguin agrupats en un únic calaix de dos castells.

La proposta també introdueix castells poc habituals a les places, com el 10de8 (només fet un cop), els pilar de 6 i de 2de7 per sota.

Simplificació de la fórmula. La metodologia emprada suposa un canvi també radical en la numeració dels punts, ja que supera les quantitats astronòmiques actuals (el castell més valorat ara és l’inèdit 3de10sm, amb 4.910 punts) per una llista que va de l’1 al 26. Ras i curt.

Per als casos d’empat, el treball proposa ponderar el nombre de castells descarregats i, alhora, valorar els mèrits estadístics, en una fórmula que afavoreix les construccions menys sovintejades. La proposta, segons destaquen els autors, hauria de ser “el reflex del que es viu a les places, fins al punt de poder prescindir de la calculadora, la qual cosa simplificaria molt la dinàmica del propi Concurs”.

Sigui com sigui, la taula proposada és això: una proposta i, per tant, objecte de debat i anàlisi no únicament estadístic, sinó tècnic, en el qual les colles –i els castellers protagonistes d’aquestes construccions– hi haurien de tenir bastant a dir. Tot i el desencaix en alguns grups (n’hi ha algun més, a banda del corresponent al 2de7), la simple elaboració d’aquesta taula ja hauria de ser un element a ressaltar, atès que obre la porta, per fi, a repensar-la a fons, més enllà de canvis puntuals, com s’ha fet en les darreres dècades. Els mateixos autors de l’estudi destaquen que la metodologia utilitzada “permet una actualització dinàmica de la taula, fent-la més adaptable al context casteller del moment” i subjecte a la “realitat canviant de les colles i dels castells”. L’equip subratlla que “els castells no són puntuables i que el present exercici és una aproximació a un mètode científic per ordenar-los”.

Sense variacions. La fórmula proposada, però, no hagués suposat cap canvi en les classificacions dels darrers concursos. En l’edició de l’any passat, guanyada pels Castellers de Vilafranca (amb el 9de9f carregat, el 4de10fm carregat i el 3de10fm), els cinc primers llocs haguessin quedat igual. I en la del 2018, en què es va imposar la Colla Vella (amb el 3de10fm carregat, el 2de8sf i el 4de9sf), també.

De fet, l’actual taula és fruit d’un exhaustiu i matemàtic treball, que preveu diverses combinacions per a que es resolguin en un sentit de lògica castellera. L’adopció de la taula proposada en el treball no implicaria un canvi en les classificacions, però sí que simplificaria els càlculs i aclariria algunes de les estratègies seguides per les principals colles.

Afavorir el descarregat. La Proposta per millorar el Concurs i la taula de puntuacions va molt més enllà de la taula de punts, la seva numeració i la fórmula utilitzada. D’entrada proposa que la colla guanyadora només pugui situar dos castells carregats en la seva triada. O dit d’una altra manera que hagi de descarregar, com a mínim, un castell.

Actualment, una colla podria guanyar amb tres castells només carregats, segons la norma del Concurs. A la pràctica, però, aquest sistema no es produeix, ja que mai en cap Concurs des del primer (1932) hi ha hagut cap colla que s’hagi endut la victòria sense haver completat, com a mínim, una construcció. Amb tot, la proposta no va tan lluny com l’aplicada per l’organització al Concurs del 2018, que indicava que només un dels tres castells puntuats podia ser carregat (en el següent Concurs, el del 2022, aquesta norma es va eliminar).

Quatre rondes. El treball fa una altra aportació significativa, orientada a reduir l’excessiva durada de la cita de diumenge a la TAP: eliminar la cinquena ronda. És a dir, que les colles només puguin fer ús de quatre rondes. Enguany, això hagués suposat la reducció de la durada en gairebé una hora, si bé, probablement, hauria canviat l’estratègia –i la preparació– de les colles punteres. Ara només en casos excepcionals (generalment, per guanyar), les colles fan servir les cinc rondes disponibles. Però si ja d’entrada, només disposessin de quatre el grau per assegurar construccions, a priori, estaria acompanyat d’un índex d’efectivitat superior.

Un jurat independent. Un altre dels punts proposats és una revisió del jurat del Concurs. La fórmula actual, que data del segle XX, és que està integrat per representants de les sis primeres colles classificades en l’edició anterior, que, a més, són a la tribuna amb la camisa de la seva colla. El cert és que els castellers que actuen de jurat són figures de reconeguda trajectòria i que també adopten una actitud objectiva; en comptadíssimes ocasions hi ha hagut alguna excepció on ha ponderat la subjectivitat. Però la imatge d’un jurat amb camisa avui en dia grinyola una mica.

Els Capgrossos de Mataró han estat l’única colla que ha trencat amb aquesta dinàmica per a subratllar una major independència valorativa. Ja el 2008 van proposar a una persona externa de la colla (l’autor d’aquesta crònica) que els representés en el jurat i així ha estat successivament des d’aleshores. El treball d’Esteve, Güell i Ricomà s’inclina per aquesta opció.

Millores socials. El document proposa altres millores en el sistema de venda d’entrades, que en els últims anys ha estat un desgavell rere l’altre. En aquest sentit, formula l’opció d’efectuar prevenda telemàtica i, en el cas que la demanda superi l’oferta –com passa de manera clara en cada edició–, que es faci un sorteig a partir d’un número de registre.

Altres propostes és que el Concurs sigui declarat Festa Tradicional d’Interès Nacional per part de la Generalitat. També proposa l’organització d’una festa, amb diferents premis per a les colles, no únicament les guanyadores.

El que no fa la proposta, que quedi clar, és proposar una altra ciutat o espai per acollir les dues diades de la TAP. El Concurs és, inequívocament, de Tarragona.

Benvinguda sigui la Proposta per millorar el Concurs i la taula de puntuacions. Pel seu rigor i l’anàlisi objectiva, per la valentia en els seus suggeriments i perquè ens obre les portes a parlar, ara sí de debò, de com millorar aquesta extraordinària cita que cada dos anys augmenta l’atenció del món casteller, el projecta com un fenomen socialment i cultural atractiu i omple les colles de nous castellers ocasionals que, en els millors dels casos, acaben perdent aquesta mateixa etiqueta d’ocasionalitat.

Ara, la pilota és a la teulada de l’organització del Concurs, que durant aquest procés ha mantingut una actitud lògicament observadora, però no mancada d’algun recel (comprensible, per raons evidents). No estan obligats per contracte a res, però la lògica convida a pensar que el tindran en compte –si més no, com a element d’anàlisi– per diverses raons. D’una banda, perquè el treball és rigorós i inèdit en la seva ambició. I, d’una altra, perquè la meitat del patrocini de la beca és de l’Ajuntament de Tarragona, la mateixa institució organitzadora del Concurs (l’altra meitat és de la URV).

Podeu llegir l’estudi complet aquí.