Ser la referència del món casteller és un orgull, però no cal carregar-hi més neules de les que li toquen. I menys, quan es busquen minimitzar caigudes. Del Concurs tot es pot analitzar: si una colla només carrega els 3 castells; si s’hauria de limitar el número de carregats; si la durada és excepcional; si la caiguda dona sensació d’irresponsabilitat de totes les colles; si les puntuacions dels carregats és massa elevada, o si els castells nets haurien de valdre igual que els de 10, etc.

Llegint els darrers articles d’opinió de la Revista Castells, m’ha fet l’efecte que amb l’excusa d’un accident a la diada de Sant Fèlix, també servia de pretext per intentar variar les puntuacions.

Entenc que s’hagi d’estar amatent i fer un seguiment de l’evolució de les caigudes, però sense deixar de mantenir la fermesa en la convicció que les coses es fan bé. Semblaria una paradoxa que després de tants avenços, esforços i treballs de dignificació, amb l’aval i prestigi que ens dona ser Patrimoni Immaterial de la Humanitat, ara dubtéssim.

Prevenció, minimització dels riscos, treball específic, consciència del perjudici físic i psíquic de la caiguda, proves amb xarxa, psicologia individual i de grup, etc.  Tot per portar a bon port i amb els mínims errors possibles els intents de castells. Els temps en què una colla anava a carregar un castell, fa anys que ha passat a la història. I que, de la mateixa manera que s’ha evolucionat amb la consciència que som una societat patriarcal amb dèficits immensos d’igualtat, avui no trobarem a ningú que accepti que un castell es va a carregar. També hem de ser conscients que l’essència del fet casteller i de les seves diades venen de la rivalitat i l’autosuperació de fites i reptes, i no poden anar deslligats d’aquest context. I sí, això comporta risc. Però d’aquí a estar pensant com puc fer amable el fet casteller als profans que no han posat mai cap interès, em sona a allò de fer el català amable als espanyols. Cansa molt.

Segurament, si revisem les estadístiques de caigudes dels darrers vint anys, amb relació al percentatge de caigudes dels vint anys precedents, veurem un salt qualitatiu immens cap a menors caigudes. I si fem una anàlisi més exhaustiva, apreciarem amb facilitat que les caigudes solen produir-se en els grans castells. En els castells de dificultat màxima. Qui no els vol dissenyar, treballar, patir i provar o veure?

I aquí tenim la primera gran diferència de percepció: ens trobem davant una obligació de resultats o de mitjans? En el món de la tecnologia es demana que el resultat sigui efectiu (obligació de resultats); en canvi, en el món de la medicina es demana que es posin tots els mitjans possibles per curar (obligació de mitjans). En els castells, som en aquesta segona via. Però igual que en la medicina, juguem amb un factor de risc i hi poden haver accidents. I un cop assimilat això, en comptes d’analitzar el món casteller en general, alguns dirigeixen les mirades cap a les bases del Concurs. I no hi estic d’acord.

La missió del Concurs de Tarragona no hauria de ser la d’alliçonar, ni dirigir, ni crear normes per al món casteller. El Concurs neix com a intent de trobar un guanyador objectiu en un context de diada castellera moderna. On es pretén reviure la rivalitat que es vivia per Santa Tecla, on coincidien Pagesos i Pescadors dels Balls de Valencians d’inicis i mitjans del segle XIX, o les actuacions viscudes per la Nova i la Vella dels Xiquets de Valls, en què sempre es buscava un guanyador i on cap Colla deixava un roc a la faixa per a la pròxima Diada. La rivalitat evolucionada portada a una actuació finalista, ja només es manté al Concurs i a la Diada de Santa Úrsula. I aquest fet, soc de la creença que no s’ha de revisar.

Quan a les places castelleres les colles i organitzadors prenguin honestament la decisió de variar els criteris, i decideixin repetir un castell quan només quedi en carregat, potser llavors, i només llavors, el Concurs, segurament haurà d’adaptar-s’hi. Perquè com he dit abans, el Concurs hauria de plagiar les places, no al revés. He vist representants de Colles manifestar repetidament que els castells carregats no haurien de valer, però a la seva Festa Major, on tenen tot el poder per fer el sistema de rondes, valoracions i protocols de plaça que desitgin, callen i accepten com vàlids tots els castells carregats. Perquè hi ha una component hipòcrita, que tots desitgem la seguretat, però al mateix temps com afeccionat, periodista, organitzador… Volem l’essència d’aquelles lluites entre colles rivals que arrisquen al màxim, i sobretot “que ho provin a la meva Festa Major”. I per camuflar-ho, dirigim la responsabilitat a Tarragona i al seu Concurs.

Després tenim rànquings i classificacions de tota mena. Que es basen en les puntuacions del Concurs. Puntuacions que estan creades per a calcular la tríada de tres castells en una mateixa actuació. On es dirimeixi quina colla ha guanyat en un context específic. No per calcular castells individuals, o sensacions subjectives d’èxit, o pulcrituds en la bellesa d’execució, o amabilitat de les entitats davant l’adversitat, o el bon comportament dels seus components alhora d’entomar una derrota, ni per saber quina colla té més gamma, ni quina ha fet millor temporada, etc. Només pretén classificar una actuació de cada dos anys en la que qui vulgui guanyar, haurà d’anar a màxims. I que siguin les pròpies colles qui posin els límits del seny, com fan a qualsevol plaça.

Penso que en termes generals, a part de discrepàncies molts cops encertades de puntuacions específiques de castells, el resultat de la classificació dels concursos en totes les seves edicions han donat un resultat clarament correcte. Segur que amb alguna excepció per part de les percepcions personals, sempre amb possibilitat de millora i de discussió. Però, diria que sempre s’ha encertat en el resultat final.

S’ha de reconèixer la feinada ingent que durant molts anys ha portat a terme en Sergi Cornadó Cigró per encabir i poder fer tríades de castells que comparats amb altres tríades donessin un resultat coherent. Passant de la teoria a la pràctica innumerables resultats, que encara avui, podríem trobar resultats criticables, però posar-ho en números i fer que la realitat numèrica tingui una correlació lògica, és molt difícil i de la mateixa manera que es pot criticar i millorar, el que s’ha de fer també és lloar-ho i agrair-ho.

Parlant d’aquest tema específic, per fer un resultat correcte de tríades de castells, s’hauria d’intercanviar la puntuació del 2de8sf per la del 4de9sf. Però, aquest, és un meló que requereix un nou article d’opinió.

Respecte a la reducció de la durada del Concurs, estic plenament d’acord amb el que sempre argumenta el meu germà Jordi: “Hauria d’anar en ronda conjunta tot castell que s’hagi descarregat amb un pis més”. Senzill, clar i molt efectiu.

El Concurs, a partir de l’any 1980, ha tingut un creixement de tota mena (mediàtic, de resultats castellers, de professionalització, d’inversió econòmica o d’obertura de les decisions). Avui es podria dir que és un dels pocs productes d’èxit que té la nostra ciutat. I ho ha sigut d’una manera transversal, primer per molta dedicació desinteressada de membres de les Colles de Tarragona, després per l’entrada i la implicació dels funcionaris de l’Ajuntament i finalment amb moltes aportacions desinteressades per part de representants de les colles i d’experts en la matèria. Estaria bé que quelcom que ha funcionat de manera òptima, no es pretengui modificar en excés com si fos un banc de proves.