M’havia de dir Roger i en canvi em dic com em dic perquè un dia Hitler va decidir envair França. La vida és plena de factors que no controlem, que influeixen en el seu desenvolupament i ens acaba fent créixer i modulant-nos com a les persones que serem. M’hauria pogut dir Roger si els esdeveniments haguessin estat diferents, igual que pensaria i actuaria d’una altra manera si els castells no haguessin format part de la meva vida. Vaig introduir-me en aquest món de petit, al meu poble, quan la meva àvia encara utilitzava el mot bordegàs però a la colla ens anomenava els Xiquets de Valls. Ella sense saber-ho i jo sense adonar-me’n, vaig aprendre la primera lliçó. De molt jove vaig començar a comprendre perquè, durant una època, els Nens portaven “Vendrell” a l’esquena. Era una reafirmació de grup, de la identitat, de voler ser qui som i que ningú ens confongui amb algú altre.

Totes les colles es veuen com una família i, per insignificant que sigui, sempre diuen que n’és una de gran, petita però immensa. En una colla tots portem la mateixa camisa, des del més menut al més gran, homes i dones, aturats, autònoms i assalariats. L’objectiu comú és el mateix i el color de la tela ens uneix. La meva àvia no hi entenia gaire de castells, sabia que la canalla jugava a fer-ne a la platja, sabia que n’hi havia per la Festa Major i sabia que hi havia varies colles, però ignorava quines eren i com s’anomenaven. Tot era Xiquets de Valls, fossin del Vendrell o de Vilanova. Sempre he sospitat, amb més ganes que convenciment, que com la seva família materna era de Creixell, els orígens reforçaven aquest tarannà. Però la vida és sorprenent i la confusió m’enfadava, igual com als Nens del Vendrell. Paraules tendres, càlides i afectuoses podien arribar a molestar i ser malinterpretades.

M’havia de dir Roger, però al final dels anys seixanta el franquisme no admetia noms catalans. El registre ho va denegar. La versió del meu pare és que, amb l’atabalament i l’estrès de la situació, al final em va posar com ell. La meva mare difereix una mica i recorda que en el fons a ell ja li anava bé. Que el fill es digués com el pare era típic d’aquells anys. I amb el meu nom heretat vaig entrar a la colla a finals dels setanta. No és cap novetat que les colles eren diferents a les actuals, i els seus integrants també. El meu nom és peculiar i no gaire freqüent, però n’hi havia d’altres també curiosos: l’Aureli que em va arrastrar a fer castells, l’Hilari que va entrar una mica més tard i, sumat, tota una col·lecció de noms castellans. Encara faltaven dècades perquè apareguessin els Kevin, les Nerea, les Almudena i les Jèssica. Aquella fauna que corria per l’assaig espantaria a qualsevol, especialment als meus pares si mai els haguessin arribat a conèixer. Amb aquesta tribu vaig començar a intuir la importància i la necessitat que tenim els humans de formar part d’algun grup. Un dia, pel carrer, uns tarambanes que em passaven dos pams em van deixar tranquil perquè sabien que era de la colla. No valia la pena enfrontar-se als galifardeus de la plaça dels Carros per un marrec com jo. Encara que Vilanova no era el Bronx, a un covard escanyolit i mancat d’autoestima sempre li anava bé ser un protegit de segons qui.

La meva visió de la covardia i la valentia va forjar-se en aquest context. Res era senzill. Podia ser un covard, però pujava a castells on molts valents es feien enrere. Res és senzill, no hi havia heroïcitat, només preferia pujar, tot i el risc a caure, a haver de patir els crits i les bronques del cap de colla. I el risc era gran perquè es queia sovint. Les coses anaven diferent i la motivació es confonia amb el xantatge emocional i l’amenaça física. Jo tenia por perquè els castells eren molt alts, i ara la canalla té por perquè els castells encara són més alts. La canalla que puja és aquella capaç de superar la por; té més a veure amb l’autocontrol i la sang freda que no pas amb la valentia. Per això, després, els bons enxanetes acostumen a sortir-se’n bé a la vida, per desconcertant que sigui. El meu germà, que anava d’aixecador, encara em recorda que va pujar a un 4de8 perquè li vaig encomanar les ganes. Ni amenaces, ni premis, ni bronques. La canalla puja perquè la suma de les ganes, el reconeixement, l’autosuperació, la responsabilitat i la confiança en un castell i en la colla, supera la línia que marca la por. Aprendre què és el que ens empeny cap a algun objectiu, quines són les eines necessàries i quina col·laboració podem obtenir de tothom, és una altra lliçó que em van ensenyar els castells.

Els meus pares, com la meva àvia, sempre han estat bastant desvinculats del món on jo m’anava introduint. Només recordo dos cops que, de petit, anessin a plaça. I no va ser pas per veure’m-hi. Ni tan sols actuava la meva colla. Va ser la Santa Úrsula de 1981 a Valls, on em van portar a veure el 4de9f. Això no significa que no els hi agradessin els castells ni que en fossin contraris, simplement no els despertava un interès suficient. He hagut d’esperar a tenir fills per a veure’ls orgullosos a plaça. Aquella Santa Úrsula va ser tota una sorpresa, com si ara anessis a un parc d’atraccions amb qualsevol nen.

En aquella època, si obries una llibreta a la Caixa del Penedès, et regalaven el llibre Fem pinya amb un repàs de totes les colles del moment i on hi havia unes pàgines grogues amb un resum de la història dels castells. Va ser el primer cop que vaig llegir sobre les gestes pretèrites del segle XIX i va ser el primer cop que, en groc, hi vaig veure retratats els castells de 9. N’havia sentit a parlar… però aquelles fotos eren impactants. Vaig admirar molt aquelles construccions que ningú viu havia vist mai. I quan la Colla Vella va anunciar el 4de9f, els meus pares van decidir portar-m’hi. L’experiència va ser colpidora, per mi i crec que també per a ells, perquè l’any següent hi vam tornar per veure el 3de9f. Però va ser un fet puntual, un regal. El canvi arribaria més tard amb els nets.

És evident que als castells hi poden confluir tres generacions; és una activitat que pot fer la família sencera, però de petit mai ho vaig veure així. Era freqüent que hi coincidissin germans, però rarament amb els pares. Només quan parelles ja formades dins la colla tenien fills, les probabilitats que es quedessin tots augmentaven molt. Per a què això passi, una colla necessita història. Actualment, és diferent i una família sencera pot entrar de cop. Mai he tingut clar el perquè i les raons poden ser vàries.

Per exemple, sempre m’ha sorprès que en un assaig es retregui que som pocs, perquè els únics que reben la bronca són els únics que no la mereixen. Sempre m’he sentit incòmode quan després de fallar alguns dies consecutius, per motius laborals, familiars o simplement de ganes, a l’aterrar de nou en un l’assaig, contínuament se’t fan comentaris recriminatoris. No m’ajuda gens a tornar, és just el contrari. Ens esforcem i sacrifiquem el nostre temps voluntàriament perquè els castells ens agraden. Cadascú té la llibertat i decideix quin ha de ser el seu compromís. N’hi ha que el sol fet de pujar, si ho aconsegueixen, ja és suficient, però per la gran majoria hi ha altres factors. Ens ho hem de passar bé, sentir-nos a gust, i sobretot veure’ns útils i valorats. Sacrificar-se per alguna cosa és fàcil si saps que ets important, necessari, i que tens una funció indispensable per petita que sigui. El que desmotiva és notar-se invisible, sentir-te com una peça anònima reemplaçable per qualsevol altre, abandonada en un racó de l’assaig i que se’t critica i només se’t troba a faltar quan te n’afartes. La conseqüència és que si entra una família o un grup d’amics en bloc, és més fàcil que es quedin que si ho fa un tot sol. M’agradaria pensar que actualment és diferent perquè d’alguna manera hem après a protegir-nos, a respectar-nos i a organitzar-nos millor. Hem avançat, és cert, però veure la lentitud amb que les colles creixen em genera molts dubtes.

Després de la Guerra Civil, el germà de la meva àvia va desaparèixer. Jo també vaig abandonar els castells unes temporades, fins que hi vaig acabar tornant. La meva absència no va ser forçosa ni tan traumàtica com la seva. Senzillament, un capítol més. Havia arribat l’adolescència i de cop i volta tot es complica. Un adolescent necessita reafirmar-se com a individu i una forma és enfrontar-se amb tot el que l’envolta, especialment els adults. Això, per un costat, implica als pares, però per l’altre, ho pateix la Tècnica d’una colla. Pots buscar tots els recursos que se’t puguin acudir i intentar fer-ho de la millor manera possible per trobar-te que al final, els pares, enlloc de teòrics aliats s’han convertit en autèntics enemics.

Jo, com tothom, he estat adolescent, però també he passat per la Tècnica i soc pare; ho he viscut des de totes les facetes i he acabat assumint que és difícil conjuminar-ho tot. Els sentiments formen part dels castells i és impossible atendre’ls tots perquè són massa subjectius. M’he sentit especialment molest quan en reunions tècniques escoltava valoracions sobre les meves filles. Valoracions necessàries i estrictament castelleres que jo no podia evitar viure-les i sentir-les com a pare. Algunes persones quan desapareixen, sobretot si encara no els toca, poden deixen un buit impensable. Altres, sobretot a l’adolescència, poden trencar la cadena de relleus necessària per mantenir els castells. En una colla és habitual que la gent vingui i se’n vagi. Algunes persones ho fan i ningú se n’adona. Hi ha gent que no ha deixat cap record, cap petjada, ni tan sols un nom a l’assegurança de la Coordinadora. La seva desaparició passa desapercebuda, com si mai haguessin existit, com a soldats morts en alguna batalla menor.

A les posicions clau dels castells hi acostumen a anar els joves. Els pot faltar experiència, però tenen l’energia, cap lligam familiar insalvable i disposen de temps i ganes per preparar-se. De la força, equilibri, valor i seny, encara que justegin en l’últim, destaquen molt en els tres primers. Per les mateixes raons, els joves són els que feien la mili i els que enviaven a la guerra. Els meus avis hi van anar, i el germà de la meva àvia també. Tots tres van tornar derrotats i l’onclu, com en dèiem a casa, va haver de fugir a l’exili. Aquesta comparació és molt bèstia i segurament inadequada o… potser no. Fent castells anem tots uniformats, desfilem al so de les gralles entrant a plaça, hi ha colles amigues i colles “no tan amigues”, es formen aliances en alguns moments, hi ha traïdors que deserten en altres, hi ha estratègies per guanyar, petons als escuts i a la camisa com si fossin jures de bandera, sensació de victòria encara que mitja colla acabi a l’hospital, i frustració dels més eixelebrats cada cop que es perd una batalla o quan la temporada no surt com s’havia planificat. Els castells poden ser una substitució de la guerra, com el futbol o altres esports.

Sempre s’ha dit que en els períodes bèl·lics, els castells se n’han ressentit perquè molts castellers anaven a fer de soldat. Una altre factor podria ser que en aquells moments tampoc ja no fossin tan necessaris. No crec que als castellers ens agradi gaire veure les coses així, i llavors magnifiquem allò de tots “fem pinya” i que és una activitat cooperativa, inclusiva, igualitària i democràtica. I ho és de veritat, però també és cert que per pujar a segons quines posicions hi ha mastegots i enveges. A la majoria li importa més satisfer el seu ego personal, normalment inconscientment, que el bé comú del grup. No ens sorprèn escoltar com un casteller que ha provocat una caiguda, s’excusi dient que la culpa era del de la dreta, o del de l’esquerra, del de dalt o del de baix, o si no, del cap de colla. Els homes i les dones som els que fem els castells, no al revés. Les colles reflecteixen i reprodueixen els nostres hàbits, els nostres defectes i les nostres virtuts, com a animals socials que som.

Qualsevol detall pot canviar o provocar un gir inesperat a la història. Si el 2019 la Colla Joves hagués carregat el primer 3de9sf, potser l’haurien descarregat, i potser després la Colla Vella no l’hagués fet. Potser la mala sort els hi va jugar una mala passada. Potser la pressió de la plaça, Santa Úrsula, el context… Potser si ara tornés a parlar d’heroïcitat, valentia, por, gestes, valors, confrontació, absència forçosa, trauma, virtut, sacrifici i compromís, es podria entendre diferent a la intenció inicial, potser perquè el context és un altre o perquè de cop veiem les coses diferents. Masses potser. El meu avi va tenir sort perquè després de la guerra els franquistes el van anar a buscar per Barcelona. De Joan Ferrer a la capital n’hi havia molts i la Guàrdia Civil no el va relacionar mai amb Vilanova. Encara que els anys següents van ser complicats i sempre hi havia la por que uns veïns, una família molt de missa i simpatitzants del règim, l’acabessin denunciant, va tenir més sort que no pas l’onclu.

La vida és sorprenent i la sort ens pot portar per un costat o un altre, però en el món dels castells, la sort no existeix. Existeix la mala sort. Si fas un castell és perquè tens la capacitat de fer-lo. És irrebatible. Si no el fas, les causes poden ser múltiples: una relliscada, una indecisió, un mareig, la caiguda d’una altra colla o fins i tot perquè es posa a ploure. Una relliscada o la indecisió de la canalla és imprevisible, però podem posar-les al grup de les evitables amb més preparació o convenciment. La resta, no. Hi ha factors incontrolables que no depenen d’un mateix. I com més a prop del límit ens posem, més desfermats poden ser.

De més gran vaig involucrar-me a la Tècnica de la colla i vaig tornar a topar amb els adults i amb la sort, però d’una manera diferent. L’adolescència ja feia temps que havia quedat enrere, però creixia la sensació de que els grans només posaven pals a les rodes. No els semblava bé cap de les iniciatives que intentàvem promoure els més joves. Ho veien tot com un error. Mentre els Minyons es convertien en una colla capdavantera amb gent més jove que jo inventant-se les manilles, a la nostra colla, la meva generació havia de lluitar per superar la reticència a organitzar una escola de castells o simplement improvisar una festa qualsevol. Ignoràvem, sovint innocentment, que totes les coses poden tenir les seves conseqüències. Necessitàvem aprendre a partir dels nostres propis errors i no de les experiències dels més grans. No ens valien els consells ni les recomanacions d’aquells que només havien aconseguit que la colla s’estanqués. Buscàvem una cosa nova i xocàvem contra una paret. I quan les coses sortien malament, també ho justificàvem amb la sort. La mala sort pot ser puntual, però si es repeteix sovint, és recomanable buscar les causes per un altre costat. Érem joves i ens havíem convertit en uns hooligans dels castells. Tot era castells. Anàvem a totes les diades que podíem, als assaigs de les altres colles, a conferències. Llegíem qualsevol llibre o article que ens caigués a les mans. Tot el que parlés de castells, ho devoràvem. Fins que, ja davant la colla, vam arribar al cim i als castells de 9. I fins que, després, els vam perdre. Estàvem tan obsessionats pels castells que no ens vam adonar que la resta de la colla ho vivia diferent. No podíem entendre que algú preferís saltar-se un assaig. I si dirigeixes una colla pensant només amb els llunàtics capaços de sacrificar-ho tot pels castells, pots acabar sol. El problema acostuma ser que la gent disposada a dirigir una colla sempre forma part del grup dels hooligans. No tinc clar si el germà de la meva àvia, en un altre context, formava part d’aquest grup de gent. Li deien El rebelde. El mot li venia d’un diari anarquista que llegia al Pòsit de Pescadors quan hi anava a fer el cafè. Amb aquest mot i aquestes lectures, és comprensible que preferís l’exili a temptar la sort aquí. La família en va mantenir el contacte fins que els alemanys van envair França. Llavors silenci, cinc anys molt llargs de silenci. Convivint amb els pitjors presagis, el primer nadó que va néixer va ser el meu pare. I li van posar el nom de l’oncle desaparegut que més tard vaig heretar jo. Quan els aliats van guanyar la Segona Guerra Mundial i van alliberar el camp de concentració de Buchenwald, va poder tornar a Vilanova. Havia sobreviscut. I va poder tenir fills. I un net seu avui fa castells amb mi, encara no sap que li dec el nom al seu avi.