Els Castellers de Sants han travessat una part del Mediterrani, durant aquest pont de Sant Joan, per anar a l’Alguer, a l’illa italiana de Sardenya i compartir una experiència cultura i humana amb la flamant colla sorgida en aquesta població de parla catalana. Lluc Isern Pujol ens narra aquesta experiència per a la Revista Castells.
Divendres 20 i dissabte 21. La llengua catalana a l’Alguer és encara una realitat viva? Aquesta és la hipòtesi que ens proposem explorar a través del relat del viatge que estem fent aquest juny els Castellers de Sants a l’Alguer. No només ens preguntem si el català s’hi parla, sinó si encara actua com a llengua de comunicació i, sobretot, de vinculació cultural, tant per a la població local com per a nosaltres, castellers vinguts del Principat.
El motiu del viatge no és qualsevol: és la primera vegada que els Castellers de l’Alguer, els Mataresos, comparteixen una actuació amb una altra colla castellera. Una fita històrica per a ells, i un orgull per a nosaltres. La proposta de venir a l’Alguer sorgeix directament de la colla local, que ens estira la mà no només per aixecar castells, sinó per establir una trobada de germanor, d’intercanvi i de reafirmació cultural.
Aquest marc ens obre una pregunta de fons: el català a l’Alguer és encara avui una llengua viva, capaç de generar comunitat i projectes col·lectius? Els propers paràgrafs no donaran una resposta tancada, però sí que recullen els primers indicis d’una realitat que, malgrat els obstacles, sembla tenir arrels profundes i brots nous.
La primera sorpresa la tenim en el moment més inesperat. Després d’una nit de travessa en vaixell des de Barcelona –una nit de marejos, tertúlies de coberta i molt de vincle entre canalla, jovent i famílies– arribem a l’Alguer i, poc després d’instal·lar-nos (uns al pavelló, d’altres en apartaments), sortim a dinar. I allà, en un petit restaurant del centre, un home s’adreça a nosaltres en català. Amb naturalitat, com si fos la cosa més normal del món. Un català alguerès, potser una mica arcaic però entenedor, viu i carregat d’identitat. És el primer indici que, sí, aquí encara hi ha llengua.
La segona evidència ens la dona la colla dels Mataresos de l’Alguer, amb qui compartim una jornada castellera d’aquelles que fan història. De bon començament ens expliquen que l’article 1 dels seus estatuts estableix que el català és la llengua de convivència dins la colla. No és només una declaració formal: des del minut zero, ens demanen que ens relacionem amb ells en català, i així és. I així es viu. La llengua, per a ells, és una eina d’identitat i també de projecte col·lectiu.
La jornada castellera a l’Alguer és, també, un petit laboratori de futur. A la tarda, davant de la platja, fem un assaig conjunt amb els Mataresos que comença amb força i acaba amb emoció. Descarreguem un 3 de 7 net, 4 de 7 net, lliguem algunes proves amb pinya, mentre ells proven estructures de 5 i acabem amb una preciosa estructura de 4 de 6 amb pinya conjunta fins dosos. Un moment històric compartit, ja que és la primera vegada que els locals aixequen castells amb una altra colla.
El tercer testimoni és especialment revelador. Tinc el plaer de conversar amb Ismael Sahun, fundador de la colla dels Mataresos. L’Ismael va arribar a l’Alguer per ensenyar el català a la universitat, i de seguida troba un grup de persones locals amb ganes de fer alguna cosa més que mantenir la llengua: volien activar-la, viure-la i projectar-la. D’aquí neix la colla. Perquè fer castells no és només fer cultura catalana; és continuar una tradició compartida, una herència compartida, i establir ponts vius amb el Principat. I això no ho diu només ell: es veu en cada mirada de la canalla, en cada detall de la junta, en cada camisa dels gairebé cinquanta castellers que ens reben amb entusiasme.
Tot això ens deixa una impressió clara: el català a l’Alguer no és folklorisme, ni una peça de museu. Però la pregunta continua oberta. Tot i aquests signes clars de vida, caldrà veure si la llengua catalana es manifesta en els dies que vindran: en els carrers, en el tracte amb la gent, en els actes que encara ens esperen.
El viatge continua, potser no en sortirem amb una resposta definitiva, però sí amb noves connexions, dubtes enriquidors i, sobretot, moltes ganes de seguir compartint cultura, llengua i castells a banda i banda del mar.
Dissabte 21 (nit) i diumenge 22. La nit del 21 encara tenia corda. Tot just havia tancat la crònica del dia amb l’assaig conjunt i els primers contactes amb la colla dels Mataresos, però encara ens esperava una de les escenes més potents. Després del sopar de germanor, la festa va continuar amb música i complicitat. Ens vam retrobar totes dues colles en un ambient distès, i allà es va produir un dels moments que millor resumeixen l’esperit d’aquest viatge: vam cantar L’estaca, de Lluís Llach, a dues veus, en català i en sard.
No era només un cant compartit, sinó la connexió de dues llengües germanes que han conegut la repressió, la resistència i la voluntat de supervivència. Tant el sard com el català són llengües romàniques nascudes en contextos històrics similars. Durant l’etapa de pressència catalana de l’Alguer, les dues llengües van entrar en contacte i fins i tot van arribar a compartir lèxic. Però després de la Guerra de Successió, com a conseqüència dels intents centralitzadors dels Borbons al Principat i de la Casa de Savoia a Sardenya, ambdues van ser reprimides i perseguides. Ja al segle XX, el feixisme les va voler fer desaparèixer dels carrers i de les escoles. Però tots aquests segles de repressió troben una resposta molt senzilla en aquella escena del vespre: colles sarda i catalana entonant, plegades, un cant de resistència.
La germanor no era només musical. La nit també va trobar moments de reconeixements. Els Mataresos van rebre samarretes commemoratives del viatge. La cerimònia va comptar amb la presència del síndic de l’Alguer –el càrrec equivalent a l’alcalde– que va voler participar-hi i, finalment, va acabar sent mantejat juntament amb el president dels Castellers de Sants. El missatge era clar: on hi ha germanor, també hi ha festa, caliu i alegria. Entre rialles, brindis i cançons, ens vam anar retirant tard –alguns, molt tard– cap als respectius allotjaments, expectants pel que encara havia de venir.
I arriba així el diumenge 22 de juny. El matí ens porta una activitat de caire més natural i contemplatiu: visitem les Grutes de Neptú, un dels paratges més espectaculars de la costa algueresa. Hi arribem amb vaixell encara amb els ulls mig adormits. Les coves són d’una bellesa majestuosa, però topem amb un petit inconvenient: no ens poden fer la visita guiada en català. Una llàstima, especialment tenint en compte que en altres indrets culturals de la ciutat sí que és possible. És un exemple més de la situació de la llengua a l’Alguer: reconeguda però encara desigual, present però no garantida.
Malgrat això, al llarg del matí continuem trobant algueresos que entenen perfectament el català. Pocs, però, gosen parlar-lo. La diglòssia encara pesa. Tot i així, hi ha espurnes d’esperança: he pogut escoltar un home parlant en català amb les seves filles. Una escena quotidiana que, en aquest context, esdevé un acte de resistència política i afectiva. Si bé a les escoles de l’Alguer no s’ensenya català de manera sistemàtica, sí que hi ha famílies que opten per mantenir-lo viu a casa. Malgrat els obstacles, malgrat la minorització, el català a l’illa sembla conservar un cert futur latent.
A la tarda, ens concentrem de nou en els castells. És la primera diada conjunta de la història per als Mataresos de l’Alguer, i ens toca estar a l’alçada. Iniciem la jornada al peu de la torre de l’Esperó Reial, amb dues construccions pròpies assolides amb solidesa: descarreguem el 5de7 i el 7de7. Després, fem pinya amb els Mataresos i alcem plegats un 3d6 compartit, amb un esperit de col·laboració que travessa tota la diada. La cercavila posterior ens porta pel centre de la ciutat fins a la plaça Cívica, l’escenari de la gran fita. Hi descarreguem, per primera vegada a l’illa de Sardenya, un 3de8 i un 4de8. L’ambient és solemne, l’emoció compartida. La plaça vibra amb un respecte i una entrega difícils d’explicar. Com si tothom entengués que no només s’hi estan aixecant castells, sinó una fita històrica.
Per tancar la jornada, tres pilars de 4 posen punt final a la nostra actuació, i els Mataresos descarreguen amb orgull el seu segon pilar de 4 des de la seva fundació. És un d’aquells moments que podríem haver viscut a qualsevol plaça del Principat, però aquí, a l’Alguer, pren una altra dimensió. Per a ells, no és només una fita tècnica, sinó la consolidació d’un projecte cultural, lingüístic i associatiu.
Després de la diada, seguim compartint converses amb els Mataresos. Ens expliquen com s’organitzen. Assagen en un espai cedit per l’Ajuntament no és un local formal però és digne i funcional. Les reunions de junta les realitzen a la Biblioteca Catalana de l’Alguer, un espai únic en tot l’Estat italià pel seu fons estable en llengua catalana. Tenen una junta implicada, un tresorer molt actiu, han posat en marxa marxandatge, tenen un bon nombre de socis, i van consolidant mica en mica la seva base de castellers actius. Sobretot, busquen créixer en tronc, però tenen les idees clares i una voluntat col·lectiva admirable.
Amb aquesta jornada tan rodona, la pregunta amb què vam iniciar el viatge continua oberta, però ja no és tan buida. Potser la plaça no va vibrar majoritàriament en català durant els nostres castells, però sí que va ser en català que vam viure i compartir tot allò que hi passava. Fou la llengua que ens va permetre entendre’ns, emocionar-nos i celebrar plegats aquest acte cultural compartit. Demostrant-nos que a l’Alguer, el català no és cap relíquia: en certs espais, és llengua viva i vehicular. I demà, que serà el nostre últim dia aquí, encara ens podria regalar alguna sorpresa més.
Dilluns 23. L’últim dia sempre acaba sent el més dur, però l’hem volgut començar ben amunt. Diversos guies –entre ells, el president dels Mataresos– ens han ofert una visita pel centre històric de la ciutat. Entre façanes genoveses, carrerons medievals i racons amb restes de pedra catalana, ens hem submergit en la història d’una ciutat que ha estat punt de trobada de llengües i cultures. Enmig de la visita, m’he atrevit a preguntar pel futur del català a l’Alguer. I les dades no són optimistes: les generacions nascudes als anys noranta i de principis de segle han perdut gairebé del tot el coneixement de la llengua. Tot i així, sobreviuen símbols que la mantenen viva, com la presència d’una reproducció de la Moreneta a la catedral, portada des de Catalunya als anys seixanta.
A la tarda ens hem tornat a trobar amb els Mataresos per compartir la segona actuació conjunta. Hem tornat a la plaça Cívica, des d’ahir l’única que ha vist castells de vuit dins l’illa, per descarregar un 5de6 i un 7de6. Tot i que l’alçada dels castells ha estat més baixa que el del dia anterior, els vincles entre colles han seguit creixent. Ens hem desplaçat fins al port i, arran de mar, hem completat un 4de6 conjunt i un pilar de 5 que ha posat punt final a les actuacions.
És aquí on em trobo amb el cap de colla actual dels Mataresos, Luca Nurra. Em fa una petició expressa: fer arribar una invitació directa a tots els joves universitaris catalans que formin part d’alguna colla castellera. Esteu convidats a fer el vostre període d’Erasmus a la Universitat de Sàsser, a només trenta quilòmetres de l’Alguer. La colla dels Mataresos us rebrà amb els braços oberts, amb ganes d’aprendre de vosaltres, de créixer plegats i d’enfortir els castells com a projecte cultural i col·lectiu, també des d’aquesta banda del mar.
Però la jornada encara no havia acabat. Després dels castells, hem participat en una petita processó que ha reunit les dues colles, conjuntament amb altres institucions com Òmnium Cultural, fins a la platja. Allà ens esperava una gran foguera, preparada per ser encesa amb la Flama del Canigó, símbol que travessa els Països Catalans cada vigília de Sant Joan com a recordatori de la nostra cultura compartida. Un cop encès el foc, hem alçat pilars conjunts i ens hem fet una foto col·lectiva amb els Mataresos per immortalitzar el moment. I després, com marca la tradició, algunes persones han saltat per sobre de la foguera. Un acte simbòlic de renovació, de pas, de desig de futur.
I és aquí, davant la foguera encesa, que la resposta a la hipòtesi pren forma de metàfora i es fa clarament visible. Igual que les flames de Sant Joan, el català a l’Alguer sembla condemnat a anar-se apagant. Però quan sembla irreversible, sempre hi ha algú que s’hi acosta, que remou el caliu, que hi afegeix llenya. Els Mataresos són com aquell infant decidit, que s’acosta al foc amb un bastó i, amb determinació, fa revifar una flama que molts creien perduda. Potser petita, potser fràgil, però viva. Desconec el futur d’aquesta petita espurna, qui sap si acabarà esdevenimt una gran flama. Però el que sí us puc assegurar és que, per ara, encara cremarà en aquesta nit de solstici.
