De sempre ens hem sentit a dir que en el món dels castells, entre d’altres atributs, tenim la pell molt fina, que som susceptibles, picallosos, fàcils d’ofendre, recelosos… fins i tot que ens manca sentit de l’humor. És cert? Així se’ns veu des de fora? O és que ens ho diem entre nosaltres mateixos?
Potser sí, tot són percepcions basades en les vivències de cadascú. Però tots hauríem de saber que això de generalitzar és un exercici que sempre queda curt, que sovint és quelcom superficial, i que difícilment aprofundeix en la realitat de cap col·lectiu. Per tant, millor que ens ho prenguem… amb humor.
És una mica com algun dels tòpics sobre els catalans, i permeteu-me que hi fem una parada: es veu que per a molts som eixuts, insulsos, que no sabem riure’ns de nosaltres mateixos. I és una mena d’imatge que devem emetre com a conseqüència d’altres clixés: els de treballadors, estalviadors, reservats, tibats, de vegades altius… O pot ser també que, fins i tot, hi hagi hagut algun interès en que als catalans se’ns vegi d’aquesta manera (hi veieu algun paral·lelisme amb coses que es diuen sobre els castellers?).
Però si ens hi fixem amb més deteniment veurem que res és més lluny de la realitat. A la nostra cultura hi tenim grans exemples de sentit de l’humor en tots els nivells: Des de les moltes dites populars que ens recorden que “Per dos dies que hem de viure, no plorem, que més val riure” o que “Més val riure que fer riure”, fins l’humor amb què amanim les representacions d’allò més sagrat, allò tan nostre de “Riure’s del mort i de qui el vetlla”, personalitzat en una gran icona nacional com és ja el personatge del caganer, present a totes les llars, deliri de col·leccionistes, i estimat per grans i petits.
I sobre fer conya de nosaltres mateixos, de manera compartida i oberta als quatre vents, tenim infinitat d’obres literàries, musicals, teatrals, etc, de les millors plomes i veus, i de les més reconegudes companyies de teatre, que ens han fet morir de riure emmirallant-nos i reproduint els tics i estereotips més genuïns i nostrats. A tall d’exemple, només cal que mirem algunes de les ficcions televisives que ens retraten i caricaturitzen amb més encert, com ara les ja mítiques i mil vegades reposades Teresina S.A., La memòria dels cargols, Oh! Europa o Plats bruts, per citar-ne algunes de les més populars i reeixides.
I els castellers què? En tenim o no en tenim de sentit de l’humor? Més enllà de les relacions conyones entre nosaltres mateixos, que ja en parlarem, si cerquem per exemple acudits gràfics de tema casteller, en trobem de molt diversos i alguns de molt bons en publicacions de les pròpies colles, naturalment. Fent més recerca, també ens trobem representats en il·lustracions còmiques en premsa generalista –algunes en publicacions satíriques ben antigues com ara a La Campana de Gràcia, ja al segle XIX– però que, més que fer broma al voltant de la nostra activitat, sovint ens agafen d’exemple per a representar còmicament conceptes i situacions diverses: polítiques, laborals, esportives, etc. O també, ja dirigits directament a nosaltres, han aparegut dibuixos i referències als castells en vinyetes i tires còmiques com a homenatges o per a felicitar-nos quan al món casteller hem assolit alguna nova fita destacada.
En altres formats també hi ha hagut molt d’humor casteller. Ja el programa degà dels castells televisius, realitzat pels Minyons en una cadena local de Terrassa a mitjans dels anys vuitanta, es va batejar amb un nom divertit i ben il·lustratiu: Trempera castellera. Programes de ràdio d’informació castellera d’arreu amb seccions d’humor o, més recentment, pòdcasts com La polca, La faixa, La figuereta, etc, són espais que tracten els castells amb molt d’humor, a voltes ben irreverent. Com també en les xarxes socials, amb exemples com el compte Castellers out of context, que caça i mostra imatges còmiques, hilarants o grotesques sovint protagonitzades pels propis castellers.
El món de l’animació videogràfica també té un referent casteller amb la sèrie humorística dels simpàtics cargols Banyes & baves, dels Castellers d’Esplugues, una colla que ja evidenciava el seu sentit de l’humor amb el nom –força encertat en quelcom dedicat als castellers– amb què van batejar la seva revista: Peus negres.
En el camp de la publicitat, els castells també s’hi han mostrat amb molt d’humor. El millor exemple, per a mi, el divertit i ja entranyable espot de les Vuit estrelles!, amb què durant una època es donava pas a les retransmissions castelleres de televisió, i on –amb un argument que potser avui en dia seria controvertit– apareixia un conegut pilaner que, amb gran comicitat, demanava i agafava cerveses d’una barra i les anava passant al casteller que tenia al damunt, del qual només se li veien els peus. Genial!
En el sector dels reportatges i documentals, cada vegada més prolífic en el món dels castells, també hi tenim algun exponent humorístic destacat, com ara el sorprenent capítol Els bons Minyons, de la sèrie televisiva de falsos documentals El teorema del mico, una coproducció de TV3 que, amb un especial sentit de l’humor, ens planteja una història rocambolesca “a mig camí entre la crítica, la ironia, la ficció i la realitat, amb la voluntat de despertar cert sentit crític dels espectadors”. I aquesta és una de les funcions de l’humor, a més de divertir-nos: interpel·lar per a fer-nos reflexionar i reaccionar.
I en aquest recull tampoc podem deixar de citar un dels casos més valuosos pel que fa ja a l’humor casteller en majúscules, i aquest és el divertidíssim espectacle –música inclosa– Escaleta On Tour, amb el qual el vilanoví Àlex Pereira ha recorregut bona part del mapa casteller tot retratant amb gràcia i ironia situacions molt reals i habituals, algunes fins i tot ridícules, que ens trobem a totes les colles, places, diades i actuacions.
Així doncs, noms de seccions i programes, capçaleres de publicacions, obres artístiques, escuts amb dissenys graciosos, renoms, sobrenoms, fins i tot noms oficials –i malnoms– d’algunes colles (i d’algun castell), mostren la gran capacitat que tenim de veure i gaudir la nostra activitat amb simpatia i humor.
A nivell més intern, les colles, en tant que entitats molt dinàmiques i vitals, també són generadores d’un humor centrat en els castells i expressat en forma de shows i espectacles, cançons, comparses, reconstruccions de castells i peripècies d’altres èpoques, i mil-i-una activitats ben diverses cuinades amb grans dosis de bon humor.
Fins i tot, el trist període de confinament obligat per la pandèmia del Covid-19, en què l’activitat castellera va quedar del tot congelada, també va ser, però, inspirador quant a creació de noves visions del fet casteller, amb molt d’humor, que d’altra manera no s’haurien produït. El divertit i sorprenent videomuntatge Festa Major 2020: 3de10fm confinat, que van presentar els Minyons de Terrassa per la Festa Major d’aquell 2020, i que va ser premiat en el primer Festival Cinema Castells, n’és potser l’exemple més paradigmàtic.
Un camp també molt divertit, i que cada vegada ha pres més volada, és el de les ocurrents innocentades que es publiquen el Dia dels Sants Innocents –algunes de molt elaborades–, generades tant per castellers com per les pròpies colles, així com també pels mitjans informatius castellers i amb l’alt grau de sentit de l’humor que comporta el propi gènere de l’enganyifa còmica.
Però, a l’altra cara de la moneda, també hi ha un tret fonamental que trobem en la pròpia essència dels castells: la rivalitat entre colles. Competitivitats diverses, tant d’arrel local, comarcal, de nivell casteller, etc, que, més enllà de certs comportaments viscerals que sovint comporten, també es poden viure amb sentit de l’humor. Un humor més negre, mordaç i burleta, però humor al capdavall, que a voltes ha deixat exemples molt fins, punyents i recordats: des de feixos de llenya dipositats a l’entrada de la seu social d’algunes colles, fins a diàlegs sorneguers com el que es va conèixer com a Setmana del retrovisor, un apassionant Moment casteller il·lustrat amb molta ironia que també va arribar a ser premiat en una Nit de Castells pels cronistes castellers.
En fi. Els castells són tan rics que es poden viure de moltes maneres, tantes i tan variades com la gran diversitat de castellers necessaris per a construir-los, i aquest és un dels seus trets més positius i característics. En el que coincidim tots, però, és en que els fem per passar-nos-ho bé, per gaudir i emocionar-nos. I és per això que, a més de la capacitat de sacrifici, l’esforç, el rigor i la concentració que calen per executar una activitat tan complexa, aquest meravellós treball en equip que són els castells no es podria fer, ni plantejar, sense una important base de generositat, empatia i sentit de l’humor. N’estic convençut. I així és com jo mateix he procurat sempre de viure i gaudir els castells: amb alegria, agraïment i bon humor.
I és que, tal com ens recorda el ninotaire Jaume Capdevila, Kap, “l’humor forma part intrínseca de les relacions humanes, és indefugible de la condició humana”.
Una actitud, i permeteu-me aquest petit record, com la que tothora va mostrar l’enyorat Agustí Forné, cronista casteller i gran comunicador que ens va deixar l’any passat, i que va maldar per explicar els castells sempre amb simpatia i bon humor.
