Kevin Prados, filòsof i casteller dels Nens del Vendrell –on ha estat cap de colla en dues etapes– és l’autor d’un esperat llibre de reflexió sobre els castells: Contra la gravetat, que porta per subtítol, La filosofia dels castellers. Editat per Arpa Editores i amb pròleg de Letícia Dólera, surt a les llibreries aquest final de febrer. Dissabte 28, es presenta en un acte al Vendrell i en les setmanes posteriors es duran a terme altres presentacions arreu del país. La Revista Castells avança els dos primers dels 20 capítols de què consta el llibre.

1. Un castell és una obra d’art

Dir que els castells són una obra d’art és dir una cosa que no té gaire predicament. Moltes persones entenen els castells com un esport tradicional, una cosa semblant, si es vol, a la pilota basca. Veuen que diferents colles, que es com­porten com equips, competeixen entre elles. Les estructures es puntuen en funció de la seva dificultat i les agrupacions canvien de posició cada setmana en un rànquing patrocinat per Estrella Damm, que també patrocina el Barça. No és es­trany, doncs, que pensin així.

Jo pretenc convidar a mirar els castells com un espectacle que en si mateix s’assembla a la tragèdia grega, a l’epopeia romàntica i a la performance moderna molt més que a un esport competitiu on només importa la victòria. És a dir, pretenc pensar els castells com un drama.

Per defensar que són una obra d’art viva primer he de temptejar una mica el terreny. Pot dir-se que hi ha dues grans maneres de definir l’art. Una clàssica, que beu molt d’Aristòtil. I una moderna, que suposa una trencadissa amb la tradició, va aparèixer durant la il·lustració i es va consolidar durant el romanticisme, amb autors com Schiller, Goethe, Schelling, Hegel o Nietzsche.

Des de l’aristotelisme una obra d’art ho és si imita, fa la mimesi. Aquest terme no vol dir simplement copiar realistament un model. Quan parlem d’imitar en un sentit artístic, el terme té més amplitud que quan utilitzem la paraula en el seu ús quotidià. Imiten una escultura i un retrat, però també una melodia o una dansa. Els castells, de primeres, imiten figurativament pilars, torres, castells, catedrals. I metafòricament imiten valors, accions i passions.

L’època clàssica és molt longeva, i s’estén des de l’hel·lenisme fins al romanticisme. Durant tots aquests segles (iv aC-xviii), l’art tenia la funció de copiar l’ideal de natura. Per això totes les grans escultures de Grècia i Roma mostren persones amb físics privilegiats i poses grandiloqüents. Per a l’art clàssic no tenia sentit copiar les coses tal com eren, sinó que s’havia d’aspirar a copiar la Idea perfecta d’aquella cosa. Per al classicisme una obra d’art és, bàsicament, una forma d’imitació ideal.

Un segon criteri ens diu que, a part d’imitar, una obra d’art també produeix fortes emocions, que tenen la capacitat de transformar les persones. Una obra d’art ha de produir sentiments i sensacions. El classicisme sempre ha volgut crear experiències agradables lligades a la bellesa. I no cal dir que un castell és bell.

Un tercer criteri té a veure amb el fet que les obres d’art són creacions humanes. Una tempesta produeix sentiments i emocions, té color i formes i fins i tot podem considerar que imita metafòricament passions, com la ràbia o la ira. Però una tempesta no és una obra d’art perquè no és un objecte creat per l’ésser humà. Un castell sí.

Per últim, crec que un criteri per considerar que un objecte és obra d’art consisteix a esbrinar si produeix o no la catarsi, o algun tipus de procés psicològic semblant, com l’entusiasme, l’evasió o l’entreteniment. Aquest és un criteri per a les obres d’art dramàtiques, que és el gènere des del qual estudio els castells. I crec que el crit que es dona a les places davant de la descarregada d’aquestes estructures és un senyal que es produeix alguna cosa d’aquest tipus.

Així doncs, vull investigar si els castells:
a) Són formes imitatives creades per l’ésser humà
b) que creen fortes experiències emocionals
c) i produeixen catarsi.

Si compleixen amb aquestes característiques, podrem dir que són obra d’art viva des del punt de vista clàssic de la definició de l’art.

Per la seva banda, el romanticisme va trencar amb més de vint segles de tradició ininterrompuda, els que van des del segle v aC fins a les acaballes del segle xviii. Quan Isaiah Berlin defensa que el romanticisme suposa el moment de revolució de les idees més gran de la història de la humanitat,1 no crec que estigui exagerant gaire.

L’art romàntic es diferencia del clàssic perquè ja no pretén copiar la natura, les Idees perfectes o la manera de fer dels antics.

Durant aquell període, els creadors van prendre consciència que no eren simples artesans que havien de portar a terme un ofici amb excel·lència, copiant de forma brillant els motius de Déu i la natura, en tallers regentats pels seus mestres, que els traspassaven l’ofici a poc a poc. En aquell moment els artistes van esdevenir persones que volien crear obres d’art i posar-les al món per negar-lo, no per imitar-lo. Van voler elevar-se, per mitjà del seu geni creador, per sobre de la història. Es van adonar que eren subjectes individuals abocats a l’oblit, i van entendre la seva tasca com una porta cap a la immortalitat.

Així doncs, per a un romàntic una obra d’art ho era si constituïa alguna cosa nova, mai abans creada. Es fixava en els costums populars i els atorgava dignitat, perquè veien a la cultura popular l’esperit de les nacions i un art pur i real. Un bastió de resistència contra l’art elevat dels il·lustrats, que no tenia ànima.

El romàntic va ser l’artista eminentment lliure. Cercava la llibertat a qualsevol preu i sota qualsevol circumstància. Es va desprendre de totes les cadenes que el tenien sotmès com a humà, com a ciutadà i com a creador. Va crear i es va imposar les seves pròpies regles i es va rebel·lar contra tot allò que era canònic i culte. Va creure en l’art com a expressió genuïna de sentiments i passions, d’exaltació individual i grupal. Va definir l’art com un crit de llibertat enmig d’un món hostil i impossible d’entendre racionalment.

És per això que diem que el romanticisme va donar l’esquena a la imitació com a mitjà per fer art.

Van aparèixer noves maneres de fer música, que van deixar de copiar un cop rere l’altre les estructures canòniques. A l’escultura, es va evolucionar cap a motius més abstractes o fins i tot lletjos, fugint de la còpia idealitzada de la figura humana i de l’omnipresència de la bellesa. També va passar a la poesia i a la literatura. Ja no predominaven els arquetips d’herois perfectes, guiats per una mà divina cap a un destí gloriós i inesquivable. Els nous herois van ser aquells que es comprometien fanàticament amb els seus ideals, opinions i desitjos.

En les arts escèniques es va tornar cap a la llegenda i el ritual, cap al poble i les seves expressions més exacerbades. Va morir el decòrum i va ser substituït per la portentosa expressió subjectiva.

La primera manifestació pròpiament precursora del romanticisme (el seu germen) és l’Sturm und Drang alemany. Poetes i dramaturgs com Schiller i Goethe van escriure novel·les i obres de teatre amb protagonistes rebels i apassionats, poc virtuosos segons la moral tradicional, però profundament autèntics, que criticaven obertament els costums institucionals i religiosos, les regles morals establertes i el control patern que limitaven els seus projectes vitals.

En l’àmbit de la música, que es considera l’art més elemental del romanticisme, es van compondre simfonies amb una clara vocació enaltidora i sentimental. Exemples clars són les simfonies 47 i 49 de Joseph Haydn. El seu deixeble més avantatjat, Ludwig van Beethoven, es convertiria uns anys després en el paradigma del geni romàntic.

Això ara ens sembla molt normal però en aquell moment va suposar una trencadissa amb segles i segles d’història artística. A les acaballes del segle xviii es van produir canvis polítics, però també ètics i artístics. Totes aquestes obres de l’Sturm und Drang alemany es van crear al voltant de 1770.

Aquest és l’any quan van néixer Beethoven i Hegel. I és també l’any quan es va fer el primer castell del qual, fins a dia d’avui, tenim constància.

2. Els castells ens transformen

Tinc un record clavat a la ment de quan en tenia disset. Era un any abans d’entrar a castells, dies després d’haver enterrat el pare, i vaig anar amb els amics a la platja a celebrar la revetlla de Sant Joan.

La sorra estava envaïda per adolescents com jo. Es podia olorar l’apetència sexual, els simulacres de llibertat acabada de conquerir, la felicitat neta de qualsevol taca. Recordo algunes imatges fragmentàries. Beure, fumar i ballar. Riure fins a l’extenuació de qualsevol bestiesa. I sentir-me malament per riure, ja que estava passant el dol per la marxa del meu progenitor, i els sentiments es trobaven i s’enfrontaven dins meu.

El que recordo amb claredat va ser l’albada. El sol va sortir per darrere el mar, convertint l’aigua en un aliatge de mercuri i llautó, estès davant els ulls com un llençol de metall que s’anava arrugant i allisant al compàs de l’onatge.

Centenars de cossos mig nus van endinsar-se a les aigües fosques llençant crits i improperis contra el crepuscle. Jo, davant l’escena, vaig sentir com el cor se m’encongia, tot inundat per la imatge que presenciava i que, tenia la sensació, no era capaç d’absorbir del tot.

Aquella va ser la meva primera gran experiència estètica.

Hi participava la bellesa de la imatge, però també el seu significat profund i metafòric. Jo era extremadament feliç en aquell racó del món, amb tota la vida al davant, amb tot per lluitar i conquerir, amb amics i amigues que es llençaven al mar com gavines, cercant reblar l’experiència de la nit més curta de l’any.

Però el meu pare havia marxat, per sempre, i ja mai podria viure una albada, sentir el tacte esponjós de l’arena freda de la platja quan per sobre ha passat la matinada; no podria sentir els crits d’eufòria de tots aquells joves ansiosos de vida, ni podria dir-me res més ni escoltar-me a mi dir-li que l’estimava.

L’albada, el color del mar, els cossos inundant-lo, aquella imatge tòpica però efectiva, va arribar a donar-me un significat més profund sobre la mort que qualsevol frase o qualsevol paràgraf. Van ser més eloqüents que el llenguatge. I em van empetitir tant que vaig ser capaç de sentir el pes del temps i l’univers sobre les meves espatlles, tot agafant consciència de la insignificança de la meva presència al món i a la història.

Aquell dia, davant d’aquella imatge, vaig deixar de ser un adolescent i vaig convertir-me en un adult.

Igual que aquella experiència que vaig viure a la platja, el crit que vaig escoltar uns mesos després a la Plaça Vella del Vendrell, a la meva primera diada de Festa Major, van ser experiències estètiques. La diferència entre ambdues és que una va estar produïda per un fet natural, i l’altra va ser generada per una construcció humana.

Si algú encara pensa que les experiències estètiques només poden proporcionar-les els objectes artístics convencionals, el convido a canviar d’opinió. Des de temps immemorials, l’ésser humà s’ha emocionat davant la bellesa i la incommensurabilitat del món. No han calgut objectes artístics per tenir experiències d’aquest tipus. De fet, potser creem objectes artístics perquè tenim aquestes emocions, i volem produir-les nosaltres mateixos. En el meu cas, crec que vaig entrenar la meva sensibilitat artística gràcies a aquella sensació que va envair-me a la platja. I vaig ser capaç de sospitar que alguna cosa s’amagava darrere d’aquell crit a la diada castellera perquè em va provocar un estat molt semblant.

¿Que potser la persona que fa 14.000 anys va pintar els murals espectaculars d’Altamira (o que va participar-hi), no s’havia emocionat abans amb l’espectacle del paisatge? Les ciències socials del futur potser miraran els castells com nosaltres mirem les pintures rupestres, i miraran les places castelleres com nosaltres mirem les coves on feien aquells murals misteriosos. Estic convençut que el que fem nosaltres no és tan diferent del que feien llavors.

Pot ser un jove del paleolític que havia perdut la família per l’atac d’un depredador havia alleujat la seva pena contemplant les pintures que un desconegut havia fet molts anys abans. Comptat i debatut, un jove coetani nostre (jo) havia alleujat la seva pena construint un castell.

Aquesta és una qualitat per dir que els castells són una forma d’art: produeixen fortes emocions que són capaces de transformar el públic, de canviar el seu estat psicològic, de guarir-lo. ¿Que no ho demostren les explosions d’eufòria de les places davant de la descarregada d’un castell?

L’eminent historiador polonès de l’art Wladyslaw Tatarkiewicz defineix una experiència d’aquest tipus per mitjà d’un fragment de l’Ètica a Eudem d’Aristòtil (1230b, 1985), escrita al IV aC:

Poden trobar-se sis característiques de la sensació que experimentem quan assumim l’actitud de l’espectador. D’aquesta manera, l’estagirita diu que, a) es tracta de l’experiència d’un plaer intens que deriva d’observar o escoltar, un plaer tan intens que li pot costar apartar-se’n; b) aquesta experiència produeix la suspensió de la voluntat fins al punt que es troba, per dir-ho així, «encantat per les sirenes, com desproveït de la seva voluntat»; c) l’experiència té diversos graus d’intensitat, resultant, de vegades, excessiva: tot i així, en comparació amb altres plaers que, quan són excessius, resulten repugnants, ningú troba repugnant un excés en aquest tipus d’experiències; d) l’experiència és característica de l’home [ésser humà] i només d’ell; altres criatures tenen els seus plaers però aquests deriven més aviat del gust i l’olfacte que no pas de la vista i l’harmonia percebuda; e) l’experiència s’origina als sentits, tot i que no depèn de l’agudesa: els sentits dels animals són més aguts que el dels homes [éssers humans], tot i així els animals no tenen aquests tipus d’experiència; f) aquest tipus de plaer s’origina a les sensacions mateixes (i no a les associacions, tal com avui en dia es denominen): del que es tracta és que les sensacions puguin gaudir-se bé sigui per si mateixes, per les coses amb les quals s’associen, o per les que evoquen o anticipen.

Podem aprofitar aquesta definició pels castells? Provem-ho:

A. ¿has sentit un plaer intens en contemplar l’execució, coronació i descarregada d’un castell, i no has pogut treure-li els ulls de sobre?;

B. ¿la teva voluntat ha quedat suspesa, t’has oblidat de tot i només has pensat que la criatura arribi a dalt i la colla aconsegueixi coronar i, després, que tothom baixi sense caure?;

C. ¿aquesta experiència comporta una emoció tan intensa que en algun moment, quan el castell tremola, has apartat la vista, t’has posat les mans al cap i has fet com si et protegissis, tu mateix, de la caiguda, és a dir, ha estat una experiència que t’ha pogut semblar excessiva però no per això repulsiva?;

D. ¿pots confirmar que mai has vist un gat, un gos o qualsevol altre animal emocionar-se mentre veu un castell?;

E. si no veiessis ni escoltessis el castell, ¿arribaries a emocionar-te? En cas que no, ¿pots afirmar que és una experiència dels sentits?;

F. ¿t’emociona el castell tal com és però també tot el que representa simbòlicament i metafòricament?

Els castells compleixen amb aquesta definició i tenen el poder d’emocionar-te igual que pot arribar a fer-ho una gran obra d’art o el més formidable dels paisatges.